El Patronat Obrer de Tarragona era propietari de dos edificis al carrer d’Armanyà, fins que va decidir comprar l’edifici de la Rambla Nova núm. 46 per tal de disposar d’un teatre amb accés al carrer principal de la ciutat. Jujol havia de salvar el desnivell del nou accés per la Rambla, que es trobava a 2,50 metres per sobre del jardí, i havia d’inserir-hi un espai especialment petit, el nou teatre, de 17 x 20 metres. Per resoldre el primer problema decideix situar l’entrada al teatre al primer pis. I per resoldre el segon, decideix utilitzar com a escenari l’edifici construït per Salas al carrer d’Armanyà. Jujol no es va proposar construir un teatre a la italiana, sinó que el teatre Metropol és concebut com un espai obert capaç d’acollir les diverses activitats d’un ateneu. Opta per emprar el ferro per aconseguir una sensació de lleugeresa. La sala és coberta amb tres jàsseres de 13 metres de llum, separades 4 metres entre elles, que se sostenen sobre tres esvelts pilars de 8 metres d’alçària i 26 centímetres de secció. Això afavoreix la continuïtat espacial des de l’entrada fins al jardí posterior. També el passadís adossat a la mitgera és construït amb una fina estructura metàl·lica que suporta set petites voltes ogivals.

Ubicada al districte de Gràcia, aquesta casa es troba en una parcel·la que afronta al carrer Mare de Déu del Coll amb la façana sud i al carrer Pineda amb la nord. La Casa Sansalvador no és realment una casa sinó un conjunt de construccions projectades per Josep Maria Jujol, però que mai es va acabar completament. De l'habitatge principal només es va realitzar la fonamentació i els inicis de murs que encara són visibles. Les parts finalitzades són la casa del porter, les cavallerisses, el jardí i les dues tanques a carrer. La finca té l'accés actual des del carrer Mare de Déu del Coll, a la part baixa de la finca, des d'on s'accedeix a les instal·lacions. L'accés nord dóna a la casa inacabada i està inutilitzat. L'element que organitza totes aquestes construccions és una escala que s'inicia a l'accés inferior i realitza un recorregut ascendent per total la finca passant per les cobertes de les cavallerisses, el jardí i les restes de l'habitatge fins arribar a l'accés superior. Aquesta escala, formada per diferents trams independents, es va adaptant a la topografia canviant de direcció i de tipus constructius segons la zona que travessa. El tram més elaborat és l'inferior que comença en el portal del carrer i puja entre dos murs de contenció de fàbrica de maó vist revestits de peces de ceràmica i sota una pèrgola metàl·lica. La façana és asimètrica, segueix el pendent del carrer i ubica els dos portals com obertures lliures provocades en el mur llis sense cap modulació compositiva. El portal d'entrada a les cavallerisses té una llinda poligonal irregular i uns brancals de totxo vist també irregulars. El portal de l'escala a base d'un arc triangular dentat de maó vist està ricament ornamentat amb elements de ceràmica i protegit de la pluja amb un ràfec acabat amb dos nivells alternats de rajoles girades. A la planta superior del volum de la dreta, hi ha dues finestres envoltades per una cinta de maó vist de formes geomètriques i porticons de fusta. El conjunt d'elements de la façana respira una certa inspiració aràbiga. Les teulades són planes amb terrats transitables. El cos de planta té una barana de gelosia de maó amb detalls ceràmics i el cos a doble alçada té una barana de traceria que probablement sigui d'un altre autor. En el pendent del jardí i per sobre de les edificacions es troba l'accés a una antiga mina d'aigua mineral amb suposades propietats radiològiques i medicinals que el doctor va decidir comercialitzar amb la marca Agua Radial. Aquest motiu va provocar que Sansalvador decidís construir unes grutes d'accés al pou que portessin l'aigua a la planta d'embotellament i un jardí romàntic que les integrés en un entorn natural. Aquest espai destaca arquitectònicament perquè inclou una finestra ovalada i un portal amb dos arcs parabòlics que contenen una volta de superfície paraboloide. Artísticament cal destacar l'acurat treball dels esgrafiats que es presenten puntualment al voltant dels certs elements arquitectònics combinant motius florals i formes oníriques. També són notables les complexes reixes de ferro forjat dels portals i elements complementaris. Aquesta construcció constitueix un bon exemple tipològic. Té més interès paisatgístic, de tractament dels espais exteriors que no pas interiors. Constitueix una raresa per ser de les poques obres de maduresa de Jujol a la ciutat comtal, amb l'excepció de la casa Planells i l'Escola Jujol de la riera de Sant Miquel. Projecte: 31 març 1909 Sol·licitud de llicència: 25 juny 1909 Concessió de llicència: 10 octubre 1909 (rectificat el 10 març 1910) La casa no va ser acabada del tot ja que durant la construcció d'un pou el propietari descobrí les qualitats medicinals de l'aigua per la qual cosa decidí iniciar una explotació amb el nom l'"Agua Radial". L'any 1932 abandonen les obres. Restauració: 2007. Arquitecte: Francesc Gruartmoner. En aquesta actuació es van destapiar unes grutes, on presumiblement se situava la deu que volia explotar-se econòmicament, que recorren el subsòl de la finca mitjançant diversos ramals. Tot i que majoritàriament apareix la pedra descoberta producte de l'excavació, Jujol dissenyà diversos arcs parabòlics de maó vist amb funció estructural.

La casa Ximenis forma part d’una filera d’edificacions que perllonguen un tram enderrocat de la vella muralla romana, oposada a un gran parc urbà. Jujol assaja un cop més els efectes del treball de forja sobre les superfícies llises i senzilles. Les obertures segueixen un ordre horitzontal irregular i els emmarcaments estan arrodonits i només decorats amb esgrafiats d’inspiració barroca. A sobre, destaquen les baranes negres que exhibeixen els enllaços entre els barrots; formen fins i tot uns petits seients als extrems, en configuren els respatllers i projecten unes ombres seques i nítides sobre el pla de façana.

El projecte respon a l’encàrrec de dos habitatges aparellats per part d’una tia de l’arquitecte. Jujol crea un organisme format per cinc cossos cilíndrics. Els tres cossos més grans queden coronats al mateix nivell, mentre que el dos cossos més petits sobresurten a alçàries desiguals i contenen les escales dels dos habitatges. Al terrat sobresurten dos cilindres més, que contenen les escales que porten als àtics i als miradors. Cada cilindre queda cobert per una cúpula recoberta de trossos de vidre, procedents de la fàbrica de vidre de Cornellà, situada a poca distància. A la façana principal, un altre petit cilindre fa de porxo i s’obre a través de dos arcs parabòlics. Jujol crea un organisme unitari que només ha de dividir amb un separador rectilini per formar els dos habitatges. Els elements de ferro assenyalen alguns punts singulars: l’inici de l’escala, les tribunes del menjador o els miradors del terrat.

Originàriament, Vistabella era un conjunt de tres cases que va anar creixent gràcies a l’activitat vitícola i ramadera. Al començament del segle XX ja disposava d’escola, i a l’hora de construir l’església es va decidir encarregar-la a Josep Maria Jujol. Aquest es referirà a l’arquitectura cristiana bizantina per explicar el seu projecte. L’església forma un quadrat suportat per quatre pilars, d’on arrenquen tots els arcs que carreguen unes voltes esglaonades a mesura que pugen. Les projeccions dels arcs formen figures quadrades i triangulars i les voltes eviten les arestes, la qual cosa afavoreix les pintures murals. L’estructura és feta de pedra del lloc, calcària, peces senceres que no son el resultat de cap fragmentació rocosa. Hi predominen dues dimensions i, per tant, es poden disposar de manera anàloga al maó. La coberta és doble: la interior és un compost de voltes, mentre que l’exterior és feta de gruixos de rajola.

L’edifici és el resultat d’una successió de diversos programes, tots proposats pel contractista Evelí Planells. La primera proposta consistia en un habitatge unifamiliar, i Jujol recrea les formes de la Pedrera per convertir l’edifici en el sòcol d’una gran estàtua de la Mare de Déu. El segon encàrrec també és per a un habitatge unifamiliar, en aquest cas per a un metge, però finalment el contractista decideix vendre’s una part del solar i construir un edifici d’habitatges a la resta. S’utilitza el sistema dúplex per contrarestar l’escassa superfície del solar i incrementar els habitatges en una tercera part. El projecte de Jujol incorporava un àtic destinat a un germà de Planells, amb una banda de tribunes a la façana que sostenien una cúpula amb l’anagrama marià. L’edifici realment executat, fins al segon pis, enllaça més amb la retòrica del racionalisme emergent que no pas amb les formes heretades del modernisme.

La torre es compon de tres volums prismàtics interconnectats que esglaonen el conjunt, destacant-se una alta torre mirador que té adossat un cos cilíndric cobert amb un casquet piramidal de rajoles en trencadís, mentre que la resta de cobertes són amb teula vermella plana disposades a quatre vessants que donen lloc a una barbacana molt pronunciada. També hi figura una terrassa amb balustres, en un dels costats. El joc de volums es complementa amb la disposició en dues de les cantonades de finestres a manera de petites tribunes triangulars. Les obertures mantenen la verticalitat i tan sols mostren certa alteració de la regularitat per l'emmarcat sobreposat dels esgrafiats que denoten més llibertat compositiva, com també ho acusa la distribució asimètrica de les mateixes. La regularitat i la geometria marcada pels volums denota el pas de Jujol vers el noucentisme, que ja es va començar a fer patent en la Casa Serra-Xaus (1921), i que mantingué en la Casa Passani ( 1932), ambdues a Sant Joan Despí. Tot el parament és en estucat rosa suau, sobre el qual figuren disseminades flors, garlandes i ocells; la inscripció de la data de la seva construcció "1928"; la reproducció de dues figures que representen sant Isidre i santa Maria Magdalena, i la d'un treballador portant una regadora, fet que acusa la sensibilitat de Jujol per referenciar en la construcció l'entorn on s'inscriu. L'edifici es manté aïllat envoltat de zona enjardinada i forma part del Pla Parcial Fatjó de l'Ajuntament de Cornellà per protegir l'edifici i el seu entorn. L'any 1928 Jujol rep l'encàrrec de construir una casa per a Cebrià Camprubí, en el límit de Cornellà i Sant Joan Despí. Camprubí era un prestigiós cultivador de roses i Jujol dissenya un edifici que evoca l'ocupació del seu propietari.

Jujol aborda la reforma d’una masia barroca amb la intenció de canviar-ne els paràmetres estètics, tan importants per a una cultura modernista que s’endinsa fins al començament del segle XX. Les intervencions més importants a l’interior es redueixen a la capella i l’escala. Jujol manté tot el sistema murari existent, com també la disposició de les obertures. Posa tot l’èmfasi en la transfiguració de la façana principal, que queda explicada en un únic dibuix de projecte que en reflecteix prou bé la intenció. S’hi afegeixen més filades de teula plana, totes diferents, a la cornisa ondulada. Les dues finestres laterals de la planta primera esdevenen dues tribunes simètriques, que flanquegen una nova tribuna central que evoca la forma d’una carrossa, feta amb treball de ferro delicat i amb un sistema d’obertures vidrades inèdit. El pla de façana queda repartit per taques policromes tendents a unificar la dissimetria resultant.

El projecte dóna resposta a la voluntat de construir un santuari a la Mare de Déu de Montserrat amb pocs mitjans econòmics, tècnics i humans. Jujol decideix emprar la pedra del lloc, ciment pòrtland i sorra per fer in situ uns elements prefabricats que han de servir tant per a l’estructura com per als finestrals. Als arcs, les parets i les voltes s’utilitzen sempre peces de 10 x 15 x 30 centímetres, a més de les pedres de reble. Els finestrals són fets amb peces prefabricades, realitzades sobre el terreny i dissenyades pel mateix Jujol, de manera que, juxtaposades, formen figures hexagonals. L’estructura general és un conjunt d’arcs parabòlics que arrenquen d’uns pilars de secció mínima. El sistema general es basa en una planta triangulada que forma un perímetre trencat de 24 segments, tots ells desiguals. En total formen 42 pilars i, a sobre, 33 voltes recorden les formes de la muntanya de Montserrat.

Amb els treballs fets al mas Bofarull, Jujol inicia una sèrie d’obres de reforma al petit poble dels Pallaresos, de les quals destaca la casa Fortuny (o ca l’Andreu), feta entre 1920 i 1944. L’encàrrec de les germanes Bofarull demanava una intervenció en l’antiga masia amb vista a ennoblir-ne l’aspecte, és a dir, una demanda pròpia de l’època en què molts arquitectes modernistes havien abordat tasques semblants. Les principals intervencions estructurals de Jujol són dues: d’una banda, la prolongació de l’escala principal fins a arribar a la torre piramidal, presidida per un àngel que fa la funció de penell, i el rostre del qual va ser extret de la màscara d’un rostre real. D’altra banda, Jujol afegeix una crugia a la part del davant, creant una galeria d’arcs ogivals sostinguda per un gran arc rebaixat a la planta baixa. Els nombrosos elements de detall tendeixen a prolongar indefinidament la intervenció sense posar-hi mai un punt final.