A la majoria de les anomenades ciutats jardí, d'aquella idea romàntica de viure en un gran palau aïllat de la resta de l'món i envoltat per una naturalesa meravellosa només ha quedat la seva ridícula caricatura: petites construccions cenyides per estretes franges d'uns pocs metres d'amplada i separades del carrer i dels veïns per unes tanques obligatòriament baixes i calades que no ofereixen cap tipus de privacitat.
En el cas que ens ocupa el solar era petit, de forma triangular, un retall sense sentit nascut d'una desafortunada divisió parcel·lària.
La casa romana, la casa àrab, recolzades en els límits de la propietat, tancades a l'exterior excepte en el vestíbul d'entrada i obertes a un o diversos patis interiors, íntims i silenciosos, eren uns intel·ligents tipus edificatoris compactes, econòmics i que definien a més uns espais públics precisos i qualificats. Però tota la normativa impedeix aquest model comprovat i admirat.
La proposta d'aquesta casa va néixer de la lluita entre aquests contraris, va néixer d'intentar crear un organisme confortable tot i haver de regir-se per unes regles que obligaven a un model d'ocupació del territori tan irracional. La planta va acabar adoptant una forma filamentosa, una successió d'espais relacionats per un llarg passadís que provocava una desproporcionada façana en relació a la superfície construïda, i tot per tal de poder definir dos patis oberts cap al sud, als quals donaven totes les dependències a través d'unes generoses obertures.
Les altres façanes eren opaques i definien dues franges llargues i estretes. La que donava a l'veí es va destinar a accés a l'aparcament de superfície i la que donava al carrer es va cedir al poble i es va construir en ella un banc públic.
Uns clients admirables.
El projecte es proposa conciliar la demanda de naturalesa, tranquil·litat i aïllament plantejada pel client, amb les característiques d’un solar triangular, fruit d’una anterior segregació parcel·lària. La casa adopta la geometria del triangle en la seva disposició general i en els detalls més petits, i s’obre en tres braços que permeten alliberar al màxim la superfície de jardí i crear dos patis amb usos ben diferenciats. La casa es tanca completament al carrer, i totes les obertures donen a aquests patis interiors. El pati dels pares serveix la sala d’estar, la sala de jocs i el dormitori dels pares. Els dos dormitoris dels fills donen al segon pati. La cuina, amb el seu pati de servei, és l’únic element comunicat amb l’exterior, al vèrtex del triangle. Clotet i Tusquets exploten els aspectes contradictoris de l’arquitectura per trobar solucions inusuals i vinculades a formes de vida atípiques.
