El 7 d’agost del 1957, Antoni de Moragas redacta un projecte de reforma d’un magatzem que era a mig acabar, per a l’església de Sant Jaume, a Badalona.
L’estructura existent, un magatzem de planta rectangular amb una coberta que encara no estava enllestida, respon a un projecte del 1947, a la memòria del qual hi apareix la descripció següent: “En un solar que confronta amb el carrer del Marquès de Mont-roig, de Badalona, es projecta construir una planta baixa destinada a magatzem. La construcció es farà amb murs de fàbrica de maó amb morter de calç i la coberta amb armadures i corretges de fusta, damunt les quals recolzaran i es fixaran unes planxes ondulades de fibrociment. El paviment es construirà amb formigó [...].”
El capellà de la parròquia de Sant Jaume, per raons econòmiques, proposa a Moragas la reutilització del magatzem existent per a edificar-hi una església, en un barri obrer de
Badalona. El projecte, doncs, marcat per un pressupost molt ajustat, respecta i assumeix com a valor el caràcter industrial de l’edifici i del barri.
El programa funcional s’adapta a la planta existent. Així, la sala s’il·lumina mitjançant les obertures existents a la façana lateral, a les quals Moragas adapta uns tancaments de
fusta basculants —que sobresurten de la cara interior de la paret mitjançant uns marcs especials—, protegits per unes gelosies exteriors compostes per peces ceràmiques quadrades.
El cor, accessible mitjançant una escala de fusta, de la qual no es va arribar a construir la barana de tub metàl·lic present al projecte, és una estructura composta per bigues i
biguetes de fusta, amb un forjat, que alhora és paviment, de taulons de fusta.
El baptisteri, delimitat per una gelosia de peces ceràmiques hexagonals, té el mateix paviment de pedra present a la zona de l’altar, mentre que el paviment de la sala és de rajoles, el mateix material utilitzat per a revestir les parets de l’església i també per al
sòcol, el banc i el respatller del banc que hi ha a la façana principal.
La paret de l’altar i el sagrari es revesteixen amb llistons de fusta verticals, que també s’utilitzen per als mòduls fixos de la fusteria de la façana principal i de l’accés a la sala.
A més de la barana metàl·lica amb passamà de fusta, la transició entre la sala i l’altar es resol mitjançant canvis de paviment (ceràmic i de pedra), accentuats per esglaons (de maó massís, col·locat de cantó, i de granit massís).
El baldaquí es compon de dues bigues de fusta en volada, encastades a la paret del sagrari i sostingudes damunt l’armadura a l’altre extrem, mitjançant tirants metàl·lics, i
d’unes biguetes que suporten unes plaques de tàblex microperforades, iguals que les de la coberta de la nau.
La intervenció més consistent és a la façana principal. Antoni de Moragas respecta la simetria de la façana existent, tot col·locant el campanar a eix amb l’accés, mentre que la
resta d’elements que introdueix a la façana tendeixen a una composició asimètrica (tot i que la fusteria del cor finalment no s’executà segons el projecte).
Els pocs elements utilitzats —tancaments fixos de plom, coberta d’uralita i el campanar de formigó armat que sosté la creu, feta amb l’armadura de dos cèrcols creuats— segueixen la lògica d’estètica “industrial” del projecte.
L’església ha experimentat algunes modificacions: els vidres de color groc i la finestra del baptisteri han estat substituïts per vitralls; el terra ceràmic, per gres; l’escala, la barana de l’altar i la gelosia del baptisteri han desaparegut, i a la creu se n’hi ha sobreposat una altra d’acer inoxidable. Tot i que una senzilla intervenció de restauració seria suficient per a retornar-la al seu estat original, a hores d’ara està afectada per un expedient d’enderrocament i per un projecte que pretén edificar un bloc d’habitatges a la façana que dóna al carrer, i que faria retrocedir l’església, l’accés de la qual se situaria a la façana lateral.