La Casa Golferichs, coneguda habitualment pel "Xalet", va ser projectada al 1901 per l'arquitecte Joan Rubió i Bellver com a residència pel Sr. Macari Golferichs. Aquesta va ser una de les seves primeres experiències en el tema de l'habitatge unifamiliar, que després es convertiria en una de les constants principals de la seva obra amb exemples com la Casa Roviralta de 1913, o la Torre dels Pardals de 1919.
L'alteració que va suposar la construcció de l'edifici annex i el canvi d'ús residencial pel de centre d'ensenyament era força patent i suposava un dels punts principals a resoldre en la proposta. Construït amb modèstia en els seus materials i sistemes estructurals, va col·lapsar des del principi la lectura de la Casa Golferichs com a xalet, és a dir, com a construcció exempta per tres dels seus costats. Aquest edifici impedia no tant sols la contemplació i recorregut perimetral de la Casa, sinó que eliminava l'important ràfec i impossibilitava l'accés al petit pati posterior. Un dels primers objectius era, doncs, retornar al Xalet el seu caire original.
A tal efecte es va enderrocar el sector posterior de l'edifici annex refent un nou nucli de comunicacions. L'actuació en aquest punt es valorava com a primordial ja que establiria la futura relació entre els dos edificis. La nova escala s’adossa a la mitgera i els serveis es concentren al seu voltant. Aquesta solució allibera el màxim de superfície en planta i permet obtenir una façana molt transparent. D'una banda això possibilita incorporar la nova paret de l'escala, la mitgera existent i la façana de l'edifici dins d'un mateix sistema d'ordenació; de l’altra, la volguda relació visual de cada vestíbul amb la propera Casa Golferichs. La tradicional tipologia de l'Eixample, on les lleugeres galeries s'obren al pati posterior, es recuperava aquí per la necessitat de reconstruir una nova façana i donar un nou accés a l'edifici.
En l'interior de la Casa Golferichs, força malmès i deteriorat en molts llocs, es va valorar especialment l'estructura espaial i distributiva on les diferents sales es disposaven a l'entorn d'un nucli central, provocant un seguit de visuals i transparències. Si bé la majoria d'elements com sostres, arrambadors, escales, esgrafiats, etc., van ser completats o refets seguint mimèticament el model existent, en alguns casos puntuals la singularitat o l'emplaçament estratègic d'algunes peces va aconsellar buscar el contrast. Aquest contrast, basat en les diferents textures i lògica constructiva d'un material modern com és l'acer inoxidable, s'incorpora d'una manera sobreposada i objectual.
