Canal de tres metres d'amplada i uns seixanta metres de llarg, a cel obert, per on passa una làmina d'aigua clara. La caixa és plana i està construïda amb maó massís a sardinell. Aquest, quan passa per sota la casa de la mina, va canalitzat, amb una volta de mig punt de dues filades de maó massís a sardinell. La fletxa és de 2,2 m. L'accés està barrat per una reixa de barrots de ferro forjat, que incorpora una porta tancada amb clau. A la boca de la sortida hi ha una làpida, en molt mal estat, que cita la finalitat a què es destinaven aquestes aigües, així com la data de construcció. Hi ha una segona inscripció il·legible que cita la data de 1822. A cada banda de la làpida hi ha una barana de tubs de ferro, que antigament havia estat de balustres. A sobre de la làpida hi ha un frontó circular. Just a sobre del canal, i a uns 10 metres de la boca, hi ha construït l'edifici de la Mina. Aquest petit edifici té unes dimensions d'11 m de façana principal i 8,5 m de fondària. Està format per un cos de planta baixa, amb coberta a dues aigües de teula àrab, on hi ha la porta d'accés, i un altre de dues plantes, que en l'última rehabilitació (1993) fou ampliat amb una tercera planta. La façana del primer cos és simètrica, amb un portal d'arc escarser i dues finestres, una a cada banda, amb la corresponent reixa de ferro forjat. A sobre de la porta hi ha un escut de la "JUNTA DIRECTIVA DE AGUAS DE LA ACEQUIA CONDAL Y SUS MINAS. BARCELONA". El coronament és una potent cornisa seguint el pendent de la coberta de maó vist. L'altre cos té un sòcol, una finestra per planta, desplaçada de l'eix de simetria, emmarcada amb maó vist i arc escarser. Les cantoneres també són de maó vist imitant carreus. La tercera planta té un tancament lleuger de fusta i vidre i un gran voladís de xapa metàl·lica. Darrere d'aquest edifici s'ha construït el centre d'activitats, amb una terrassa practicable. Des d'aquest edifici es pot veure i accedir a la mina per la planta soterrània, que està il·luminada. Durant l'època romana la ciutat de Barcelona es proveïa d'aigua per mitjà de tres aqüeductes, un dels quals agafava les aigües del Besòs mitjançant una presa o resclosa i seguia el traçat del posterior rec comtal, excepte a la seva part final, que en alçada entrava a la ciutat per la torre romana de la casa de l'Ardiaca. Utilitzat durant l'Alt i Baix Imperi, entrà en decadència en els segles VIII i IX, en què fou substituït per altres formes de captació i abastament. Al llarg dels primers anys de l'edat mitjana els antics sistemes de conducció d'aigua restaven abandonats i sovint eren considerats com un element més del paisatge. D'altra banda, la iniciativa comtal sobre el procés d'irrigació de terres que es va dur a terme per les comunitats pageses al llarg dels segles IX i X fou gairebé inexistent. Tot i que el rec comtal no apareix a la documentació fins a les darreries del segle XI (any 1075), aquest canal ja era conegut i utilitzat abans de l'any mil. L'objectiu de les obres del comte Mir (954-966) en restaurar els antics canals romans d'abastament d'aigua a la ciutat fou, sobretot, el desenvolupament de la molineria i altres activitats artesanals que es desenvoluparen en el pla de Barcelona. Inicialment, el rec prenia les aigües del Besòs mitjançant una resclosa feta amb pedres i troncs. L'any 1457 es decidí de construir-ne una de més sòlida feta d'argamassa. La importància econòmica, i fins i tot política, del rec es manifesta ja des de l'inici de l'edat mitjana, i el domini dels comtes de Barcelona sobre les seves aigües i els seus usos es va consolidar al llarg de l'època feudal. Durant l'edat mitjana, El rec formava part del reial patrimoni i era administrat pel batlle general. A partir del segle XIV apareix la figura de batlle d'aigües i administrador dels molins reials de la ciutat i territori de Barcelona. Aquests càrrecs, però, foren suprimits pel Decret de Nova Planta de 1714 i les seves funcions passaren a dependre de la Intendència. Les continuades sequeres que feien minvar els cabals d'abastament a la ciutat de Barcelona van provocar, ja des de l'edat mitjana diferents intents d'utilització del rec per al subministrament d'aigua potable a la ciutat. Finalment, el 1704, es va desviar una part del seu cabal cap a Barcelona, per tal de nodrir les fonts públiques. L'any 1778, durant el regnat de Carles III, es decideix aprofitar les aigües subàlvies del Besòs obrint galeries sota la llera i configurant la Mina de Montcada, que amb una longitud de 1430 metres X 2 d'amplitud i 2 d'alçada acabava en el reixagó o casa de la mina. Tanmateix, la construcció d'aquest nou complex fou promogut per la iniciativa privada, sota la direcció de l'intendent Reial (Juan Felipe de Castaños). Per controlar les obres es va crear una junta formada per representants de Reial Patrimoni, l'Ajuntament de Barcelona i els propietaris de molins i terres de regadiu que n'aprofitaven les aigües. El projecte fou a càrrec de l'enginyer Josep Subirats i dels arquitectes Joan Soler i Josep Mas i Vila. La nova construcció era coronada per una làpida amb la següent llegenda "con el objeto del permanente abasto, con notoria utilidad del público a expensas del Real Erafio de la Ciudad de Barcelona, y de los interesados, molinos y riegos de tierra en el Glorioso Reynado de S.M. Carlos III, proyectada y construïda siendo intendenteel ilustrísimo Barón de la Linde". La mina va ser objecte de diverses perllongacions: 1822 (Trienni Liberal) on no hi va participar el Reial Patrimoni en les despeses, 1836, 1839, etc. L'any 1839, segons un document de la Fundació Cultural, es va col·locar una làpida (avui il·legible) amb la següent llegenda: "A expensas del excelentisimo Ayuntamiento de la Ciudad de Barcelona, de los propietarios irrigantes que tienen derecho al uso de las aguas de esta mina, y de los propietarios y partícipes de los molino, excepte el Real Patrimonio, se construyeron en el año 1822, 144 varas, y en los de 1838 y 1839, 333 varas". La mina, una construcció feta de maçoneria a les parets i de maó la volta, tenia dues branques principals, una s'iniciava en el riu Ripoll, i l'altra, la més important, en el Besòs, davant de la Torre Bonet, i travessava Montcada pel subsol fins al Reixagó. En el seu recorregut, tot un seguit de pous de registre connectaven el túnel amb la superfície. En aquest punt se separaven les aigües, entre l'Ajuntament de Barcelona i els regants i propietaris dels molins. L'any 1825, es construí la mina baixa, formada per 10 quilòmetres de longitud, que s'originava en el Reixagó, es dirigia cap a Barcelona, passava per la dreta de l'Eixample i acabava en el repartidor de Jesús, des d'on es repartia per la part baixa de la ciutat (Canaletes, Portal de l'Àngel, Porta Ferrissa, etc.). En el segle XIX, i a conseqüència de les sequeres prolongades que minvaven el cabal del Rec, i provocaven greus perjudicis a la població, l'Ajuntament de Barcelona va construir, prop del Besòs, una planta de captació i tractament de cabals subterranis. Es tracta del conjunt d'edificis dels pous de Montcada, aixecats l'any 1879 segons un projecte de l'arquitecte municipal de Barcelona Antoni Rovira i Trias.

L'estat actual de l'edifici no té res a veure amb l'inicial, ja que tenia un jardí amb porta reixada de gran vàlua al costat esquerre de la casa, donant bona part al carrer. Can Vila era una de les cases d'estiueig més reeixides del carrer Major. Malgrat tot, ha conservat a la façana l'empremta modernista. D'aquesta part encara conservada, i en la façana fotografiada des del carrer Major, hi ha dos cossos, el sobresortit com a torre mirador amb un altre cos de més baix. La distribució de plantes corresponia en aquest cas un segon pis, un tercer pis i la galeria, això si comptem des de la... Casa construïda l'any 1891. És probable que hi intervingués Enric Sagnier i Villavechia, de la mateixa manera que ho va fer en el projecte per a la reixa de la tanca.

La torre de Can Bonet es troba dins del moviment artístic del Modernisme, reflectit en les seves estructures, obertures i en la decoració. La seva principal línia de ressalt és un edifici construït a partir d'un sòcol carreuat, que en aquest cas és de pedres ben encaixades. A partir d'aquesta obra, que envolta tot el perímetre de la casa, comencen els murs totalment pintats de blanc i on s'han disposat els elements d'obertura i els elements decoratius. L'estructura de la casa conforma una confluència de cossos en sobresortit a partir d'una planta quadrada. Totes les habitacions o sales tenen sortida a l'exterior mitjançant finestres o balcons, cosa que representa un màxim aprofitament de la llum natural (un dels principis i preocupacions de l'època). Aquests cossos presenten, tots ells, planta baixa, pis i golfes. La tipologia de les obertures, a partir sempre de finestres rectangulars més o menys allargades, és un dels exemples més reeixits de l'edifici, per la forma de la part superior i la utilització del maó vist. A la planta baixa hi ha la conjuminació d'arcs rodons i de variants trilobades i apuntades, amb l'emmarcament superior de maó en alguns dels casos simulant l'arc típic de descàrrega. Hi ha dues entrades, una és l'entrada principal de la casa i l'altra és una sortida al jardí. L'entrada principal té porta rectangular amb tractament superior de la disposició dels maons deprimint l'obertura per acabar en una mena d'arc de descàrrega i a nivell del que seria la línia d'imposta, hi ha decoració esgrafiada. A la part superior, la porta presenta una teuladeta de protecció (porxada) de teules vidriades, sostinguda per permòdols de fàbrica de maó i recolzada a la paret. Per sota i entre els permòdols hi ha un fris esgrafiat amb la llegenda "Ave Maria". El teuladet té coronament decoratiu de dues boles. La segona porta, considerada de sortida al jardí, és de característiques similars. Té la porxada de fàbrica de maó sostinguda per columnes i a la part adossada al mur. Per sobre s'origina i descansa una balconada de sortida al pis. Al llarg del pis, s'observen les alternances de finestres i balcons amb les tipologies ja descrites, solament afegint-hi el treball de forja quan es tracta dels balcons. Els balcons són en volada, les llosanes es troben sobre el sosteniment de modillons de ferro forjat i la barana de barres verticals amb elements decoratius circulars en voluta. La part superior continua el tractament de la disposició del maó dins de les variants trilobades. Hi ha elements de ceràmica a la línia d'imposta. En el nivell de les golfes, les obertures s'alternen de dues a tres i unes obertures amb diferents tipologies d'arcs, rodons i apuntats. Adossada entre els cossos del Sud-est s'aixeca una torre mirador de planta quadrada i dividida en planta baixa i tres pisos, comptant amb la galeria que hi ha sota la teulada. Al llarg dels seus murs hi ha les obertures de finestres corresponents a les tipologies ja descrites, així com dins de l'últim registre, hi ha elements cantoners esgrafiats i pintura de diferent color emmarcant la zona de galeria oberta sota teulada. La coberta de la torre és de teules vidriades conjuminant el vermell i el verd. Pel que fa a les cobertes dels altres cossos cal esmentar que són a dos vessants de teules amb la mateixa conjuminació d'abans i carener perpendicular a la façana. L'acabament és en voladís recte trencant el ritme d'inclinació amb el sosteniment a cada extrem mitjançant permòdols. A la part posterior de la casa, destaca un cos circular sobresortit (com un absis), destinat a la saleta-fumador (espai omnipresent en la distribució d'habitacions de la casa i sobretot la casa-torre). És de forma circular, tal com ho demostra la seva projecció a l'exterior, i d'estructura semblant a les glorietes de jardí com a element aïllat de la casa. La base és del mateix tipus que el sòcol que envolta la casa, a partir d'aquí s'aixequen les columnes de sosteniment rodones i llises on a la seva part superior es troben decorades amb trencadís ceràmic blanc, blau i groc formant un dibuix ondulant. L'entaulament és tot seguit sense motllures de cap mena i a partir de la línia de permòdols es forma una decoració, primer d'ondulacions i espirals, i després un de més prim (efecte naturalista que potser representa l'aigua). Els permòdols de sosteniment es corresponen a cadascuna de les columnes en número i ubicació, és de suposar que l'efecte és més aviat decoratiu que no pas de sosteniment. Les teules estan conjuminades en vermell i verd. A la façana principal, al nivell del primer pis i sobre la porta d'entrada, a mà dreta, es troba adossada al mur una estàtua sobre basament, i sota dosseret, de maó i coronació cònica amb revestiment de trencadís ceràmic. Tot el conjunt és una obra força reeixida de l'arquitecte modernista a la que s'ha d'afegir, a títol informatiu, tot un annex de jocs d'aigua que recorrien el camí des de dalt fins a l'entrada de la finca, la qual cosa acabava de donar aquell esperit naturalista, de moviment i dinamisme que caracteritzava a to el fenomen del Modernisme. MASOVERIA La masoveria és un edifici de planta rectangular, més alt que ample i que en la seva façana principal mostra planta baixa, pis i golfes. L'entrada pot realitzar-se des de l'exterior de la tanca, a peu de la carretera o per la façana lateral dins del límit de la tanca. Els dos accessos són portes rectangulars protegides per un teuladet de tres tremujals i el superior gairebé inexistent de teules vidriades i boles de coronament decoratives. La porta de la façana lateral té la protecció amb teuladet a dos vessants. Les obertures de les finestres tenen una formulació rectangular. A la planta baixa i a la façana principal hi ha una parella de finestres- al gust "coronella"- amb l'arc amb llinda amb la part superior deprimida (sensació d'embut al revés). Al pis, continuen les finestres rectangulars, amb ampit de maó i formulació d'arc, deprimit per la disposició dels maons així com eixamplada de la llinda donant la sensació d'una cortina. A l'obertura de les golfes hi ha una finestra amb variant d'arc rebaixat i més proper a l'arc de descàrrega. La teulada és a dos vessants, d'escàs voladís acabant amb els extrems rectes. A diferents punts de la façana hi ha motius de ceràmica foradada amb funcionalitat d'aireig i ventilació. A la part posterior de la casa hi ha un cos més baix amb funcions de garatge així com un altre cos auxiliar a continuació. Es troba dins del mateix estil que la Torre de Can Bonet. Tipus de casa-torre d'estiueig de finals de segle XIX. Fou construïda per Josep Domènech i Mansana (1916) per al senyor Manuel Bonet, fill de Tarragona que després de casat es traslladà a Barcelona on va fundar la Casa de Patents i Marques. El seu únic fill, Bonet del Rio, fou tinent d'alcalde de San Sebastián i accidental de Barcelona, delegat de cultura i president del Centre Artístic. Després de la Guerra van voler tornar a la casa, però els temps havien canviat i ho deixaren. Actualment, la volia adquirir la Generalitat de Catalunya.