El solar està situat a mig vessant d'una muntanya que domina la vall de Vallromanes. Aquesta petita vall solca la vessant ombria de la cadena costaner-catalana al nord de Barcelona, i descendeix cap al Vallès Oriental, amb vista que aconsegueixen el llunyà Montseny cap al Nord-est. El paratge és bastant frondós i dominat per les pinedes salvatges que van desplaçar antigues vinyes d'aquestes petites valls del Maresme. Els bancals d'aquests vessants de solana, són encara perceptibles allí on alguna vella masia resisteix l'avanç de recents urbanitzacions de segona residència. El solar estricte d'uns 1.000 m2. pertany a una d'aquestes urbanitzacions, que la crisi va sotmetre a lent o nul creixement en l'última dècada. Té la parcel·la una forta pendent orientada exactament a l'est i persistien en ell restes de murs i bancals propis del seu anterior ús agrícola, els quals se succeïen en paral·lel segons les línies de cota. S'oferia així una elemental però clara i suggeridora geometria per a una possible fundació i implantació de l'edifici. D'una altra part des de les cotes mitjanes de la parcel·la, les vistes són àmplies i dominants sobre el fons de la vall i en direcció cap al Montseny. Sense ser grandioses, sinó amables i una mica domèstiques, aquestes vistes van ser des del mateix començament determinants de les intencions del projecte. Aquestes intencions es van centrar en dues idees directrius: el mur i la perforació d'aquest per les vistes. El lloc així definit ordenava ja la pauta constructiva: un llarg rectangle recolzat en una plataforma de sentit Nord-Sud, amb un enfront de l'Est de doble altura -semisoterrani d'accés i serveis i planta superior habitable- que es tanca per un mur que recorre tot el solar d'un a un altre extrem longitudinalment. Es reconstrueix així la geometria d'una geografia agrícola preexistent, simple i de secular mecanisme. La instància vernacular no assenyalava aquí, ni un tipus constructiu precís, ni menys una arquitectura local preexistent derivada d'aquell. El vernacular era aquí una cosa primigènia, anterior per tant al gest assajat i ja dens de mediacions estilístiques, o de gustos més o menys transitoris. El culte era aquí potser l'actitud d'aquell “cansat bàrbar la llum del qual s'extingeix en les aigües profundes”; bàrbar, culte, llum i aigües profundes rememorades pel poeta amic. És a dir, el culte, així m'ho va semblar probablement amb instintiva naturalitat almenys, era passar fermament desapercebut fonent el gest essencial de la casa en el rumor ja semiocult del lloc. El mur creava el lloc, definia pels seus confins l'espai fundacional. És més, el mur era o havia de ser en si mateix, tant confí del lloc, com a lloc mateix erigit com a casa. Però aquest confí, aquest mur es dilatava en el seu gruix fins a tancar el volum habitable i cobrava tot el seu sentit en la dominant contemplació de les vistes panoràmiques ofertes per aquest balcó paisatgístic. Balcó, tram de cornisa orogràfica, clar en el bosc i àmplies perspectives; tot convergeix en la generosa però punyent i gairebé despietada perforació del mur, a fi de introvertir el paisatge cap als espais habitables interiors, aquells que es construeixen i protegeixen després del mur. Un vell mestre deia que les coses inquietants acaben cansant i que l'arquitectura no hagués de cansar, sinó acompanyar amb naturalitat els nostres moments de repòs en la seva contemplació; posat que l'arquitectura, per a bé o per a mal, roman molt més allà de passatgeres inquietuds. Probablement no és moment de tals ritus sagrats, ni tampoc de reconeixement del callat misteri i tensió que aflora en les "quietes, tranquil·les i profundes aigües on la llum s'extingeix. Probablement també la composició de perforacions del mur és això, excessivament composta, encara que parteixi o neixi d'un ordre bàsic donat per la planta i la seva divisió en tres parts, caixes o volums enfilats axialment pel llarg passadís central. Així, la disposició en planta s'estableix segons tres rectangles independents; tres petites cases comunicades longitudinalment, però separades. Les separacions són estrangulacions de la caixa virtual major, i es construeixen com a petits patis aparellats transversalment a l'eix major, els quals permeten a aquelles vistes travessar no ja el mur frontal, sinó el volum sencer de la casa, per a aconseguir un jardí posterior protegit de vents i assolellat que recorre el contramur interior. Així mateix, i des del corredor axial, amplis plans de cristall protegit per les ombres dels careners dels patis, absorbeixen el paisatge encaixant-lo entre els murs d'aquests patis. Finalment, fora i a baix, un ampli mur semicircular sosté la plataforma d'estacionament i maniobra enfront del garatge. La seva presència serveix de contrapunt a la dura frontalitat del pla principal, l'única emergència del qual és el cub regular que il·lumina la porta d'accés al garatge.