Una planta incineradora de residus sòlids urbans és bàsicament una fosa o contenidor amb una àrea de descàrrega, un pont-grua que eleva les restes fins els forns i una sèrie d'elements que permeten extreure energia del procés en forma d'aigua calenta i electricitat. Es planteja, doncs, una distinció entre la part “mecànica” del procés i la “tècnica” de transformació, que treballa amb elements manufacturats –tubs, conductes, generadors, filtres... – dissenyats com un conjunt des de l'enginyeria. En conseqüència, es projecta la primera com una arquitectura de grans caixes cúbiques, i simplement s'ordena i exterioritza el potencial expressiu de la segona. Els materials utilitzats per donar textura als diferents volums cúbics són bàsicament el formigó in situ, els prefabricats de formigó en placa i la planxa de ferro galvanitzat col·locada horizontalment en l'interior del bloc de formigó vist.

Ajuntament i Govern espanyol financen un servei, preceptiu d’ençà del 1993, per a la recollida selectiva de residus, completat per una cotxera de l’empresa Musersa. En el no man’s land industrial, el projecte adopta una actitud radical i estricta: la topografia del solar i la diferència entre servei exterior i logística interna propicien la inserció d’un cos únic, vestit de planxa galvanitzada, que inclou la cotxera i els serveis administratius. Al davant, les andanes de classificació i llur zona de maniobra; a dins, el pati de maniobra dels vehicles. La pulcra construcció de les lluernes ortogonals i la cal·ligrafia de les trobades de planxa, portals, gàrgoles... són el llenguatge contingut d’un equipament econòmic que busca en la funció i en la construcció les regles per a un paisatge industrial possible.

L’edifici de l’ Institut Botànic, un centre dependent del Consell Superior d’Investigacions Científiques, es situa a la cota més alta del Jardí Botànic de Barcelona a la vessant de la muntanya de Montjuïc juntament amb l’Anell Olímpic. L’edifici s’orienta sobre l’ala nord-est del jardí, la zona dedicada als fitoepisodis del Mediterrani occidental i el Nord d’Àfrica, amb vistes sobre la ciutat de Barcelona. S’estructura com una línia horitzontal que interseca el terreny natural en pendent a manera de frontissa entre dues cotes topogràfiques. D’aquesta manera la secció permet organitzar els diferents programes amb accessos independents des de la carretera posterior i des de la trama de camins del jardí. L’ institut Botànic es desdobla en tres nivells diferenciats atenent el seu programa: – Un primer nivell subterrani ubicat al gran vas de formigó que configura els fonaments i que conté, amb una climatització específica, els dipòsits de plantes, llibres, el gran herbolari, així com les instal·lacions i la petita àrea de treball ambdues il·luminades i ventilades mitjançant patis. Aquesta planta actua com a contrapès estructural del mecanisme constructiu de les plantes superiors; un conjunt de pantalles, murs, jàsseres de formigó armat que organitzen el programa i sostenen el nivell intermedi a la cota del jardí i dels que se’n suspèn la planta superior a nivell de la plataforma d’accés i aparcament posterior. – En el nivell intermedi, comunicat amb la xarxa de camins del Jardí Botànic, s’ubiquen la sala polivalent i el Museu Salvador, l’àrea d’exposicions i la cafeteria-restaurant. Tots ells amb accés al públic que visita el Jardí. – En el nivell superior es situa l’àrea restringida destinada als científics; la biblioteca, les zones d’investigació i laboratoris i l’àrea d’administració. Les crugies de sis metres van adaptant-se a les diferents sol·licitacions estructurals i d’ il·luminació composant un continu en el que les volades es van fent més potents a mesura que la caiguda topogràfica del terreny es va accentuant. En la construcció s’utilitzen els mateixos materials ja presents en la construcció del jardí; el formigó vist i l’acer corten.

"Parc de Neteja" i "Jardins del Barri de la Primavera": un edifici sota un espai verd. El terreny de dues hectàrees, on es van construir els dos equipaments, se situa entre el teixit residencial del barri del "Poble Sec" i el vessant nord del Parc de Montjuïc i presentava una topografia molt accidentada i un fort desnivell. Gran part de la parcel·la, de titularitat municipal, estava coberta per construccions en ruïnes amagades per vegetació espontània. Partint de la topografia existent i de la plataforma creada per la coberta del centre de transferència, "Parcs i Jardins" va dissenyar una nova zona verda, amb infraestructures i instal·lacions de jardí urbà en sintonia amb la façana del nou edifici, garantint al mateix temps la continuïtat amb la resta de l'espai verd ja que un dels reptes més importants va ser resoldre la connexió per a vianants. El desenvolupament d'aquest recorregut va fer necessària una adaptació important de la topografia amb un moviment de terres considerable, generant un sistema de terrasses i talussos, que se sostenen amb l'ajuda de diversos murs de gabions. El resultat són uns jardins pràcticament verticals, orientats als habitatges situats als carrers inferiors que configuren un nou teló verd al barri. Aquests jardins actuen com a transició entre el barri del "Poble Sec" i el verd més frondós i salvatge de la muntanya de Montjuïc. A la terrassa situada a la zona inferior del parc, sobre la coberta del "Parc de Neteja", s'ubica una àrea de jocs infantils. El "Parc de Neteja", un edifici de 4.262m2 sota el parc que queda integrat en el territori, es desenvolupa en dues plantes i disposa d'una façana de 90 metres de llarg. Va ser l'execució d'un Pla de millora urbana la que ha permès embeure en el terreny aquest nou equipament destinat a centre de transferència de residus de neteja viària de "Poble Sec" i de "Ciutat Vella". L'encàrrec de l'edifici plantejava un complex programa de requeriments: un gàlib determinat, l'imperatiu de no incorporar il·luminació zenital, i una única façana a Nord que havia de resoldre les necessitats d'il·luminació i ventilació d'un programa interior molt divers (accés de personal i de camions, oficines, zona de camions, aules, vestidors, ET, instal·lacions ...). Es va buscar un sistema de doble pell amb panells perforats prefabricats de formigó, capaç d'adaptar-se tots els requeriments de la façana: un sistema senzill per a un programa complex. Amb aquest sistema i la col·locació dels accessos de camions i de personal en els extrems de l'edifici, s'ha aconseguit mitjançant un joc geomètric de llums i ombres, transformar un lloc fosc i hostil, en un carrer il·luminada a la nit i de lectura no tant d'edifici sinó com de mur de jardí. L'edifici en si és una potent estructura que suporta les càrregues del parc i que al seu interior acull els vestidors i serveis dels treballadors, un centre d'informació per a veïns, les oficines del centre i espais per el manteniment i rentat de vehicles. Incorpora també, tres contenidors estancs per a la compactació d'escombraries, que són retirats cada dia, i està dotat d'un innovador sistema de filtrat de sòlids en suspensió. Les aigües freàtiques que s'utilitzen a l'edifici, tant per omplir els camions cisterna, com per a la neteja, provenen del pou de captació del Teatre del Liceu. Gaudeixen dels nous jardins tant gent del barri com els vianants que van i vénen del parc de Montjuïc. Les antigues voreres, brutes i trencades, s'han transformat en camins agradables de recórrer. La poma, que abans ens impressionava pel seu estat salvatge i impenetrable, s'ha transformat en un nou i ben utilitzat espai verd que ha donat lloc a una nova "façana-mur-de-jardí" que dia i nit dóna vida al barri.

Ens demanen de restaurar la torre d’arribada del camp de regates de l’estany de Banyoles, que nosaltres mateixos vam fer el 2004. La manca de manteniment, les inoportunes actuacions i l’inexorable pas del temps hi han deixat la seva empremta. Després de gairebé deu anys sense cap manteniment, la brigada municipal va aplicar una pintura de color vermell que en va canviar l’aspecte, però, per sort, una subvenció del Consejo de Deportes ens dona una nova oportunitat. Fem un plantejament que, malgrat l’aparent modernitat, és ancestral en altres països: carbonitzem la fusta! Aquest tractament consisteix senzillament a protegir la fusta amb una pel·lícula de carbó. Aquest carbó superficial li dona un aspecte noble, protegeix la fusta dels raigs ultraviolats i espanta els xilòfags. Per aconseguir-ho, es tracta de cremar la fusta de forma controlada, raspallar-la i, finalment, aplicar-hi un tractament a base d’olis naturals per fixar millor aquesta pel·lícula de carbó.

El projecte consisteix en un recorregut, les indicacions i un mirador a l'entorn de la Torre Desvern, un indret d’alt valor històric i natural on es pretén reconèixer i promoure la seva riquesa patrimonial. El cercle defineix els elements com a punts en l'espai obert. Primer, el rètol de benvinguda, on comença la caminada; llavors, les lluminàries fins a l'antiga Torre Desvern, on les senyalitzacions distribueixen el visitant, i, finalment, la fita del mirador. El mirador s’alça entre ginestes i llentiscles salvatges, deixant corriols per accedir-hi i iniciar des d'aquí l'ascens per una escala de cargol. Les estries de fusta marquen un ritme vertical i les escletxes deixen entreveure cel i bosc, però de forma parcial, encapsulant l'horitzó, filtrant les textures i marcant ombres als esglaons d'acer galvanitzat. A dalt, una petita plataforma s'obre per culminar amb una extensa visual al massís de les Gavarres i la plana del riu Ter. Un mirador on gaudir del paisatge des d'un balcó privilegiat.