Un vell Massey Ferguson vermell com el de l’avi Joan encara treballa la terra. En aquest món accelerat, encara hi ha paisatges antics on els fums de les cases veïnes es compten i es fan companyia a l’hivern; racons de felicitat on es cuiden els horts de fora muralla i a la vora del riu. Aquesta és la història d’un refugi familiar per gaudir de la natura i de les coses senzilles; d’una màquina del temps que desitja retenir per sempre aquest paisatge preciós que encara no ha canviat. En aquest projecte, l’adaptació a la topografia del terreny és la construcció d’un prat. Elements com el garatge, la bassa, la passarel·la o el mur inclinat de fons que ressegueix i talla el fort pendent, configuren un pla. I, al seu damunt, hi reposa un volum rectangular autònom que acull les mínimes funcions d’habitatge en un sol espai diàfan; a sud, una sala per a estar, menjar i descansar; i dins del mur gruixut que ens aïlla del nord, els serveis i l’entrada. Aquest objecte arquitectònic transforma la seva relació amb l’entorn segons avancen les estacions en el filtre de vegetació de ribera que l’acompanya, però també a partir de l’expressió canviant de la seva mirada, que gaudeix del paisatge a resguard del sol quan aixeca les parpelles. I, temorenc de la fugacitat d’aquesta sòbria bellesa, el refugi descansa inestable en una lleixa del marge com un mussol a punt d’alçar el vol amb el paisatge caçat a la retina. La Casa Retina es pot interpretar de diverses maneres en funció del sistema de referència que s’adopti. Podem entendre-la com un element autònom amb una relació intima i controlada amb l’entorn proper, ja sigui a través de la seva mirada canviant, o a partir dels seus espais interiors neutres i despullats, abocats al paisatge i preparats per acollir tota la complexitat de la vida interior. Però aquesta casa també es pot entendre com una peça més del trencaclosques humà que l’acull, com una altra habitació d’aquesta casa gran que configuren els fora muralles dels nuclis medievals. Aquests terrenys de natura humanitzada representen la franja de transició entre la vila i el bosc. Un espai que sovint resulta més domèstic que els propis entorns urbans, fets i pensats a priori per la persona però que alhora li són tan o més hostils que la naturalesa salvatge. Aquest entorn ens connecta amb la natura d’una manera progressiva: les cases disperses cada cop més llunyanes, els horts que desprenen l’estimació dels seus hortolans i ens donen vida, la granja veïna on les vaques pasturen i rumien... El riu i la passera... Un paisatge proper amb el qual la casa ja obté el refugi que cerca i que la converteix, tan sols, en un espai d’intimitat i confort. Amb el mateix respecte que l’home ha transformat la natura d’aquest lloc, el primer pas del projecte és la domesticació del terreny tot generant una feixa. A partir d’aquí, la Casa Retina és una habitació damunt d’un prat que descansa, contempla, dialoga, o tanca els ulls i somnia.

Encàrrec: - “Voldria posar una cadira a la finestra per ficar el nas entre els bedolls i els pollancres, damunt d’aquest riu preciós i enyorat.” Material: - Un seient i un respatller de balca teixits expressament per un veí cadiraire jubilat, amb tija de boga de la que neix a la llera dels rius. Quelcom que ens permet seure i gaudir de veure’ns immersos en el bosc de ribera, com un ocell més. - Dues velles persianes de fusta reaprofitades que ens domestiquen l’estada i ens donen aixopluc i ombra. - Un parell de cordes lligades com sempre que ens deixen graduar la llum i la privacitat a través del moviment de les persianes del nostre petit mirador. I, finalment, una estructura lleugera d’acer corrugat, ben tibada i ben lligada, que sustenta el seient i el respatller de la cadira mentre aguanta la tensió de la balca; on hi reposen els nostres peus i els de la cadira; que té cura del caient i de la forma de les persianes de corda. Vaja, que al final també hem hagut de construir un balcó!