La Universitat de Barcelona és un dels primers edificis que es va disposar a la trama projectada per Cerdà. La seva gènesi, però, és anterior, amb diversos projectes de Rogent en diferents emplaçaments a l’interior del casc antic per a la Universitat que havia de retornar de Cervera a Barcelona després que Felip v la prengués a la ciutat com a represàlia pels fets de 1714. La configuració definitiva deixa una façana de 130 metres sobre la Gran Via, asimètrica respecte a la plaça Universitat, al bell mig de dues illes de l’Eixample (amb un front de 220 metres) que no arriba a omplir. L’edifici segueix la tradició de les grans universitats europees: dos patis, el de Ciències i el de Lletres, completament simètrics, separats per un cos central amb una escalinata de marbre molt poderosa que mena a un bellíssim paranimf ubicat sobre el vestíbul. La urbanització de l'entorn, que entrega l’edifici amb la trama Cerdà, va ser realitzada als anys trenta per arquitectes vinculats al GATCPAC. Als costats curts, entregant l’edifici contra els carrers d’Aribau i Balmes, es disposen una sèrie d’edificis que impedeixen la visió completa de les façanes laterals. L’edifici està construït en estil neoromànic, amb una façana de pedra sòbria, poderosa, severa, bastida amb uns carreus magníficament conservats. Els espais interiors són d’una gran bellesa i els claustres continuen conservant la vida original i encara allotgen diverses escoles vinculades a la Universitat de Barcelona actual. Visitar l’edifici implica veure’l a través dels ulls dels estudiants actuals que, gràcies a la flexibilitat que presenta, el poden continuar utilitzant amb la mateixa frescor del primer dia. Resulta particularment recomanable la seqüència d’espais formada pel vestíbul d’accés, de pedra vista treballada, i unes voltes prou interessants que suporten el Paranimf i l’escala d’accés a aquest. També és recomanable una visita a qualsevol dels dos claustres.

La promoció i construcció del passatge i dels edificis que el conformen es deu als banquers Arnús i Codina, que l'any 1852 havien fundat en aquest indret la banca Arnús. Encara que no es coneix el projecte original de la construcció del conjunt, format per tres solars irregulars al voltant del passatge, l'arxiu Elies Rogent permet atribuir-ne l'autoria el 1864 a aquest arquitecte qui, el 1880, es feu càrrec de l'ampliació, millor documentada, d'un dels edificis. El conjunt constitueix una excel·lent mostra d'aquest tipus d'operacions urbanístiques que, a la segona meitat del segle XIX i contemporàniament a l'edificació de l'Eixample, foren dutes a terme per tal d'aprofitar millor l'espai interior de grans parcel·les. Un exemple de construcció contemporània molt similar és el conegut Passatge del Crèdit al carrer Ferran. L'estat actual de conservació és bastant precari, i han desaparegut la claraboia que cobria el passatge, el rellotge que des d'un principi li donà nom, -obra de Billeter- i que assenyalava els dies del mes, les fases de la lluna i l'hora a diferents ciutats del món. El passatge del Rellotge es localitza dins l'illa de cases delimitada pels carrers Obradors, carrer d'en Rull, Escudellers i dels Còdols, tot obrint-se a aquestes dos últimes vies amb el número 38-40 i 2-8, respectivament. L'entrada queda assenyalada en ambdues vies amb un gran arc de mig punt que les monumentalitza. Es tracta de dues portades de pedra amb carreus i dovelles de pedra que configuren un arc que imposta sobre d'una llinda recta on hi ha el rètol de "PASAJE DEL RELOJ". Aquest arc queda cobert amb una reixa molt ornamentada que es complementa amb la que tanca l'entrada al passatge. Les dues entrades queden cobertes per un sostre pla de fusta decorat amb motllures i florons de fusta, actualment tot pintant en blanc. El passatge té forma de "T" de costats desiguals, un amb sortida a Escudellers, un altre a Còdols i el tercer, més curt, sense sortida. Com ja es comentava anteriorment, el Passatge del Crèdit comunica i dona accés a un conjunt d'edificis que es distribueixen longitudinalment a sengles costats d'aquest pas. Els edificis que l'envolten -una part dels quals era destinada originàriament la seu de la banca Arnús- tenen un senzill disseny unitari, amb pisos separats per motllures. Es tracta d'unes construccions amb sis nivells d'alçat, tot disposant de planta baixa, entresol i quatre pisos més. La planta baixa queda destinada majoritàriament a espai comercial, tot i que algunes de les entrades als habitatges també s'hi localitzen en aquest passatge. Algunes de les obertures de la planta baixa han estat modificades i convertides en finestres. Aquest pis es separa del nivell d'entresol a través d'una motllura esculpida amb una sanefa geomètrica d'inspiració grega i rematada per una petita cornisa. Les obertures d'aquest pis són balcons ampitats amb barana de ferro, algunes de les quals queden flanquejades per plafons pictòrics que reprodueixen un marc groc que emmarca un espai blanc. Pel que fa a la resta de nivells, les obertures es configuren com balcons en voladís amb llosana de pedra i barana de ferro. Aquesta llosana redueix la seva amplada cap als pisos superiors i desapareix al darrer nivell, tot convertint-se en un balcó ampitat com el que hi ha a l'entresol. Tot i la manca d'una decoració específica en les obertures, a cota de la llosana del balcó es desenvolupa un motllura que es repeteix en tots els nivells i els delimita visualment. Cal destacar que les finestres del primer pis presenten una major alçària, ja que com al cas de les llosanes del balcó- van reduint-se cap als nivells superiors. Finalment, l'edifici es remata amb una cornisa i un terrat pla transitable. S'ha de destacar també les cantonades arrodonides dels edificis a les quals es manté la motllura dels diversos nivells i, en el cas de la planta d'entresol, els plafons pictòrics.

El parc de la Ciutadella s’estén sobre les restes de l’antic fort que es va bastir al segle xviii per controlar militarment Barcelona, juntament amb el Castell de Montjuïc, i poder sotmetre la ciutat a un foc encreuat si es tornava a revoltar. Alliberat l’espai al voltant de la ciutat i començat el pla Cerdà, els militars imposen, per a l’enderroc del fort, la condició que els terrenys s'han de convertir en un parc. Aquest se sotmet a concurs, que guanya Josep Fontserè gràcies a la seva capacitat d’entregar els terrenys contra les restes del barri de la Ribera, enderrocat precisament per construir-hi el fort, i contra la ciutat que creix organitzada per Cerdà. Contra el barri de la Ribera Fontserè disposa una urbanització organitzada pel passeig del Born i per l’actual passeig Picasso, ambdós paral·lels, culminats pel mercat del Born. Contra l’Eixample, Fontserè disposa el que es convertirà en el passeig de Sant Joan. El projecte pateix dos contratemps importants: el primer, quan es força Fontserè a conservar part dels edificis de la Ciutadella (com el que actualment allotja el Parlament de Catalunya) i a disposar un dipòsit d’aigua que acaba convertit en la cascada monumental que el mateix Fontserè projecta amb la col·laboració d’un Antoni Gaudí encara estudiant. El segon és l’Exposició de 1898, que n’endarrereix la urbanització. Aquesta es porta a terme episòdicament al llarg de les dècades següents, mai completada al vessant sud on l’alcalde Porcioles acabarà bastint el Zoo que impedeix la connexió amb el Poblenou. Actualment es conserven tots els jardins, d’inspiració romàntica, pautats pels edificis existents i els que es van construir al principi del segle xx, que produeixen un dels passejos més agradables de la ciutat. La cascada monumental, on Gaudí va tenir un paper decisiu, continua oberta al públic i visitable. El parc es manté guardat per una tanca perimetral i el Zoològic continua esperant el trasllat. Quan es faci, el parc assolirà, per fi, el seu perímetre original.

Els immobles estan situats just al començament del Passatge de la Banca (abans Passatge del Comerç), projectat per l'arquitecte Antoni Rovira i Trias entre 1865 i 1866. Es tractava d'un encàrrec per als propietaris Ignasi Girona Agrafel, Mariano Casi i López i Miquel Martorell i Peña. El nom de l'indret es devia a l'antiga Banca de Crédito y Docks, situada al fons, seu actual del Museu de Cera. Tots els edificis, inclosos aquests, són obra d'Elies Rogent i Amat, que els va construir entre 1869 i 1882. Es tracta de dos edificis idèntics que ocupen, respectivament, els números 1-3 i 2-4 del passatge de la Banca, situant-se a l'inici d'aquest i emmarcant-lo des de la banda de La Rambla, on tenen les façanes principals. Cadascun està format per planta baixa, entresol, pis principal i dos pisos més. Els baixos estan articulats per quatre senzilles obertures que pertanyen a locals comercials, donat que l'entrada a l'edifici es fa per l'accés obert a la façana lateral, situada dins el passatge. L'entresol compta amb balcons amb barana de ferro forjat. En el cas del pis principal, els quatre balcons estan units mitjançant una barana correguda de ferro que descansa sobre una llosana de pedra, la qual és sustentada per un grup de vuit mènsules. Tan sols estan decorats els frontons dels quatre balcons principals, amb un relleu vegetal molt estilitzat. La resta de balcons dels pisos superiors, a part de ser individuals, han perdut tota ornamentació. Un seguit de respiralls precedeixen la cornisa motllurada i recta. El parament és un estucat amb franges encoixinades als baixos, l'entresol i la cantonada; en canvi, a la resta de la façana és llis.