Casa d'estiueig, d'estil modernista. Presenta planta rectangular, amb planta baixa, planta primera i golfes. Té coberta de doble vessant, de tipus nòrdic (amb el carener perpendicular a la façana principal, però retallat de forma descendent), de petites teules vermelles. Les façanes estan pintades d'un to salmó, i les finestres es troben emmarcades amb maó vermell i decorades amb una sanefa de ceràmica verda i blanca. A la façana principal, a ponent, hi ha la porta d'entrada i dues finestres enreixades a la planta baixa. A la planta primera hi ha tres finestres molt allargades. La central dona a un balcó; està flanquejada per falses obertures a cada costat, de la mateixa mida. A la planta segona hi ha una obertura amb tres arcs correguts de mig punt. A la planta primera d'una de les façanes laterals hi ha una terrassa amb columnes salomòniques fetes amb maó. Casa modernista i de prestigi construïda com a casa d'estiueig o segona residència per un pròsper burgés, tal vegada de Manresa, a principis del segle XX. Segons el Catàleg de Masies, podria ser obra de l'arquitecte manresà Ignasi Oms. L'insigne arquitecte Ignasi Oms Ponsa (1863-1914), deixeble de Doménech i Muntaner, i responsable dels edificis modernistes més notables de Manresa (el Casino, l'Escorxador, casa Lluvià, Casa Torra, Casa Torrents, Ca la Buresa, la Florinda ...) va rebre l'encàrrec, el 1901, de remodelar la mansió veïna de Can Gallifa, obra que no va acabar en persona. No sabem si el fet d'adjudicar l'autoria del Xalet a Oms és més per la proximitat de can Gallifa que a dades documentals fefaents.

Edifici de planta baixa, pis i golfes. Format per dos cossos: la planta baixa i el pis on hi ha l'accés i l'escala, i la planta baixa, un pis, golfes amb coberta a dues aigües. La façana presenta balcons al primer pis i remat amb capcer escalonat, amb finestra quatripartita a les golfes. Una torre-mirador de planta vuitavada s'aixeca per la part del darrera. L'interior presenta un vestíbul amb sòcol de ceràmica i mosaic de rajoles on consta la data. Portal amb vidriera. Pinacles de pedra a l'escalonat del capcer. Carener de ceràmica amb motius florals. Obra vista en la façana principal, té elements de decoració de pedra. 1903 construcció.

El conjunt de l'edifici està format per una sèrie de pavellons que ocupen un espai d'una hectàrea, 29 àrees i 93 centiàrees. L'entrada monumental al conjunt la trobem pel camí de Juncadella (que dóna a la plaça), a ambdós costats de la porta hi ha dos pavellons de planta baixa que donen a un pati que facilita l'ingrés als altres edificis (3 naus o pavellons amb activitats específiques). També hi ha una gran torre de 15 metres d'alçària que és un dipòsit d'aigua. Notícies històriques 1904.- Projecte de l'edifici. 1906.- Col·locació de la primera pedra. 1908.- Inauguració.

Edifici d'habitatges amb tres façanes i una mitgera. Llenguatge historicista. Palauet de quatre plantes amb torres circulars als angles. Entrada central amb un vestíbul que es desdobla en dues escales iguals. Una de les torres, rematada amb cúpula cònica d'escames ceràmiques i tribuna al primer pis. Les façanes són de composició regular i simètrica, amb disposició ordenada d'obertures, alternant balcons i finestres d'esquema vertical. Balconada al primer pis i tribuna centrada. Galeria oberta al pis superior i cornisa amb imbricacions. Recent restauració del vestíbul de la planta baixa (ascensor). Les portes dels habitatges són originals amb decoració modernista.

Habitatge unifamiliar aïllat amb petit jardí al voltant. Llenguatge modernista. Casa de planta baixa, pis i soterrani amb una torre aixecada en un dels vèrtexs, vuitavada i coberta amb escames ceràmiques. Façanes: Destaquen els esgrafiats a nivell del primer pis i un gran finestral amb balcó de pedra. Obertures emmarcades amb pedra, d'esquema vertical i baranes de balcó de ferro forjat. Remats de cornisa escalonats. Construcció de pedra i totxo. Ornamentació amb relleus de pedra, de motius geomètrics i florals, esgrafiats, ferro forjat i ceràmica. 1809-1910: Construcció. 1935: reformes: escala exterior i porta del primer pis. 1981: adquirida i restaurada per l'ajuntament de Manresa.

Habitatge unifamiliar amb tres façanes (una al carrer i dues al jardí) i una mitgera. Consta de planta baixa i dos pisos. Sobresurt una torratxa d'iluminació de la caixa de l'escala. Les façanes són de composició ordenada i dues d'elles simètriques. Planta baixa amb portal i finestres neogòtiques, tota de pedra amb bandes horitzontals buixardades. La resta, estuc imitant totxo, remat superior monumental a la façana principal, de pedra, amb una teoria de finestres separades per columnetes amb capitells molt treballats. Tribunes al primer pis amb vidres emplomats policroms. Paraments de totxo estucat i elements decoratius en pedra. 1910 projecte.

Edifici de planta rectangular de dues plantes, amb molta façana i poca profunditat. Domina la simetria i l'horitzontalitat, només trencada al coronament de l'edifici. Té un gran nombre d'obertures: tres portes d'entrada amb finestres intercalades a la planta baixa i al primer pis set obertures més, cinc de les quals comparteixen el balcó principal. Elements a destacar són dos medallons amb motius florals, la barana del balcó principal de ferro forjat, i els esgrafiats on es pot llegir: "Casa consistorial 1912" amb l'escut de Navarcles al centre. L'any 1910, amb motiu d'haver cobrat 7500 ptes per la redempció d'un cens que feia la casa Solervicens pel molí de Navarcles, l'ajuntament acordà la urbanització de l'actual plaça de la Vila i la construcció d'un nou edifici consistorial, que subsistia l'antiga casa de la plaça Vella, que també havia de servir per acollir escoles públiques. El projecte fou encarregat a l'arquitecte manresà Ignasi Oms i Ponsa. Fou acabat l'any 1912.

Edifici industrial format per diversos cossos a dins d'un recinte tancat. Cossos units mitjançant ponts i passarel·les. Façanes unitàries, amb marcada verticalitat. A la planta baixa: sòcol de paredat comú amb verdugades de totxo. La resta de totxo amb estucat blanc, deixant-lo vist en brancals i arcs d'obertures. Impostes de ceràmica blanca i verda de totxo. Cornises de totxo vist decorat amb greques. L'edifici principal presenta capcers escalonats ornamentats amb totxo i ceràmica, i una torratxa mirador amb merlets a un costat. Coberta de teula àrab. L'any 1912 s'inicia la construcció i l'any 1913 (18 de maig) s'inaugura el local.

El Casino es troba ubicat al centre neuràlgic de la població i ocupa un solar de 66.000 pams quadrats. És un edifici de grans dimensions, amb la façana alineada al Passeig, de planta rectangular i simètrica, que consta de semi-soterrani, entresòl i principal. És format per tres cossos, el central més destacat i els laterals perpendiculars a ell, articulats per dues escales situades als dos costats del cos central, el qual s'avança formant una tribuna semicircular. Les façanes són de composició simètrica, amb una gran profusió d'elements decoratius de tipus historicista, classicista i floral. La façana principal i la posterior estaven rodejades per uns jardins que ocupaven 84.000 pams quadrats. L'edifici no fou totalment acabat, ni es respectà plenament el projecte original. L'entresòl és una modificació que s'adiu poc amb la resta de l'edifici, feta l'any 1917 per l'arquitecte Josep Firmat a fi d'instal·lar-hi un bar. El 1919 fou inaugurada la terrassa que dóna al Passeig. En la sala principal de l'ala sud, l'única que s'acabà d'acord amb el projecte, es pot apreciar, tot i el seu deteriorament, la rica decoració de tipus eclèctic i modernista. Molts dels elements decoratius, tan interiors com exteriors, restaren sense acabar. En el decurs dels darrers anys s'han dut a terme diverses obres de reforma i rehabilitació de l'edifici. L'edifici fou bastit l'any 1906 per l'arquitecte manresà Ignasi Oms i Ponsa, deixeble de Domènech i Montaner. El 1917 es du a terme una reforma i s'inaugura el saló-cafè decorat per Firmat i el 1919 es construeix la nova terrassa (l'actual). Per desgràcia, l'edifici no s'acabà i restà en un estat de conservació força llastimós durant uns anys. El 1970 començà una llarga batalla per evitar-ne l'enderroc. Finalment, el 1985 els propietaris el van cedir a l'Ajuntament de la ciutat, a condició que els permeti l'explotació comercial de certes zones de l'edifici, així com la construcció d'un edifici d'oficines i d'un pàrquing en el que havia estat el jardí posterior. Al mateix temps, l'Ajuntament n'ha cedit l'ús a la Generalitat de Catalunya perquè hi instal·li alguns serveis.

Casal o torre residencial modernista de dimensions considerables, obra inicial d'Ignasi Oms. Està estructurat en diferents cossos. Tot el conjunt forma un clos tancat. Els murs de càrrega són de pedra. L'edifici té múltiples façanes; en general els diferents cossos són de planta rectangular. Les cobertes són a doble vessant, amb la teulada vermella i el ràfec motllurat. Les façanes principals presenten planta baixa i tres plantes superiors, a més d'unes golfes possiblement habilitades. Les obertures estan decorades amb ceràmica i ferro forjat. En un extrem de la façana nord s'aixeca una torre coronada amb merlets, i a la façana del costat sud, a l'angle, hi ha una altra torre circular, aquesta rematada amb un pinacle. També destaquen les nombroses galeries, balcons i esgrafiats de la façana de tramuntana del Casal. L'exterior és ple d'elements cerámics, relleus de pedra, baranes calades i esgrafiats amb motius florals, tot i que presenta una facana íntegrament de revestiment contínu, amb l'emmarcat de la porta principal de pedra, com també ho es la font ubicada a punt mig del cos sota la galería corredor. Les obertures estas tancades amb persianas de fusta de llibret i algunes mostren unes formes ondulades de marcat estil modernista, tot i que la majoria són perfectament rectangulars. També hi ha diversos coberts de construcció moderna. Alguns van fer servei quan la casa era restaurant i hotel. La casa del guarda presenta unes facanes artísticament executades que combinen la cerámica vermella, verda i blanca i el revestiment continu. La casa anomenada de Cal Noguera (que podria tenir un origen antic, com a mínin del segle XVI) fou adquirida l'any 1862 per l'industrial de Manresa Francesc Gallifa i Parera al Capítol de la Seu de Manresa, que se'n havia fet càrrec per endeutament de la família Noguera. A partir de llavors es va coneixer com a Torre de Cal Gallifa, tot i que l'actual propietat va recuperar i impulsar el nom de La Noguera (la façana llueix el retol modernista "Manso Noguera"). La instal·lació dels Gallifa a Rajadell va tenir un gran ressò, ja que es tractava d'una de les principals famílies industrials manresanes. L'insigne arquitecte Ignasi Oms Ponsa (1863-1914), deixeble de Doménech i Muntaner, i responsable dels edificis modernistes més notables de Manresa (el Casino, l'Escorxador, casa Lluvià, Casa Torra, Casa Torrents, Ca la Buresa, la Florinda ...) va rebre l'encàrrec de la família Gallifa, el 1901, de remodelar la casa. L'any 1914, arran de la mort d'Ignasi Oms, l'arquitecte valencià Marcel·lí Coquillat (Elx, 1865 - Busot 1924), que va estudiar a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, es fa cárrec de les obres. Les obres es feren entre 1901 i 1920. Ignasi Oms va planejar la reforma de la casa pairal, a la qual va adossar una nova edificació de planta baixa i dos pisos, amb secció basilical, amb grans finestrals i una torre circular de dues alçades a I‘extrem dret de la façana sud, coberta per una cúpula cònica. Marcel·lí Coquillat va assumir les obres d'ampliació els anys 1914-1915 modificant el projecte original d'Ignasi Oms i aixecant una planta més a la casa senyorial. També va projectar la galeria corredor, la casa del masover, la casa del guarda i, finalment (1922), la capella, però sempre mantenint, en bona part, l'estil i la funcionalitat marcats per Oms. cercant la voluntat de fondre l'arquitectura amb el paisatge i d'aprofitar la llum natural i la ventilació. Possiblement, l'arquitecte manresà Alexandre Soler i March (1874-1949), també deixeble de Domènech i Muntaner, es feu càrrec amb anterioritat d'una primera remodelació a finals del segle XIX,, amb jardins i edificis d'inspiració neogòtica i neoclàssica, abans de la que va fer Oms a principis del segle XX.. Durant la guerra civil 1936-39, Can Gallifa, es reconvertí en La Llar de l'Infant, on s'acollia a nens i nenes refugiats i/o orfes a causa del conflicte bèl·lic. També coneguda com Torre de Can Gallifa o com La Noguera. Figura al Catàleg de Masies i Cases Rurals 2014 (num. 51), amb el nom de La Noguera (Al Catàleg de bens protegits, que inclou altres immobles, rep el mateix nom; segons aquest catàleg, és BCIL i també seria AEA, Àrea d'Expectativa Arqueològica). De l'interior cal remarcar el vestíbul amb la gran volta sobre colurnnes i l'escala principal, una banana molt ornamentada amb motius vegetals, la riquesa dels paviments, la fusteria i fins i tot els elements del mobiliari. Can Gallifa i el seu entorn natural constitueixen un conjunt residencial de gran interès arquitectònic i paisatgístic. En una construcció independent s'aixeca la capella de la Verge dels Àngels de can Gallifa (fitxa 15), construïda per Marcel·lí Coquillat.. Cal destacar la font de la Girada, contruida per la família Gallifa, a 700 m- al sud de la mansió, amb elements modernistes (fitxa 392). Fins fa poc Can Gallifa ha tingut un ús, a més de residencial, de restauració i hosteleria (hotel) (actualment tancat). Hotel i restaurant eren independents un de l'altre. L'Hotel es deia Manso-Noguera i era luxós. Disposava de 12 habitacions dobles (incloses dues suits) decorades amb mobles antics. El restaurant de Carles Pressegué oferia cuina d'autor. El casal disposa de 80.000m2 de jardí i es troba envoltada de vegetació arbòrea, amb amples vistes pel costat de tramuntana. Es destacable la casa de nines. La finca disposa d'un heliport. Els Gallifa es van vendre la finca i des de 2010 pertany a la familia de joiers Tous. El molí de Can Gallifa (fitxa 123), situat a un km. a l'oest del casal, fou construit pels Gallifa el 1910, tal com indica una inscripció. Servia per fer arribar l'aigua a uns dipòsits, i d'aquests, la corrent anava a Can Gallifa. Al 2020 no s'ha pogut accedir a la finca. La descripció correspon al PEP 1993, al Catàleg de Masies 2014 i altres fonts bibliogràfiques. La foto 2 està extreta del web Conèixer Catalunya i la foto 3 -que correspon a la Torre ddel Guarda- està extreta del web Barcelona Modernista.