El càmping Salou va ser projectat el 1956 per l’arquitecte Josep Maria Monravà López. Al llarg dels seus trenta anys d’història, el càmping va anar evolucionant amb diferents fases projectades per varis arquitectes. L’últim dels edificis projectats en el càmping, dels quals queda constància documental, va ser realitzat per l’arquitecte Jaume Argilaga Ripoll, l’any 1968. L’actuació va consistir en la construcció d’una piscina i d’una pèrgola per a poder disposar els vestidors. El conjunt es va situar a la plaça central del càmping, en el lloc on anteriorment es localitzaven les dutxes exteriors. L’arquitecte va plantejar una plataforma elevada per a resoldre la piscina i la topografia, just davant d’una elevació de roques on es situava el dipòsit d’aigües. En el projecte es va contemplar la presència d’aquestes roques per a adossar-hi la pèrgola i obrir-la directament cap a la piscina, orientada a sud. Es va plantejar un edifici obert, format per una sèrie de voltes de raseta de diferents mesures. Les tres voltes principals, de 520cm d’alçada i 425cm d’ample, resolien la coberta i proporcionaven l’ombra necessària. Les quatre voltes secundàries, de 145cm d’ample, s’intercanviaven amb les principals i resolien la recollida de l’aigua de la coberta, com si es tractés de grans canalons. En els dos testers laterals també apareixien dues voltes que qualificaven aquestes façanes i els àmbits d’accés que envoltaven l’edifici. Amb el temps, l’edifici de la pèrgola es va transformar en bar relacionat amb la piscina. Un cop finalitzada l’activitat del càmping, aquest edifici va ser incorporat en el nou Parc Municipal amb un nou ús de bar, on la piscina va ser emplenada tot formant una terrassa a l’aire lliure, com segueix fins l’actualitat. Aquesta múltiple reutilització de l’edifici va ser possible per tractar-se d’una estructura neta i diàfana, capaç de suportar usos variats mitjançant un únic element continu que proporcionava ombra i caracteritzava el seu context.