Antecedents. El conjunt està declarat Bé d’interès Cultural per la Generalitat de Catalunya. Correspon a una construcció industrial del 1840, i que només ha arribat al nostres dies la part principal formada per un cos central de 5 plantes i dos cossos laterals de 4 plantes. El edifici està construït a base de fonaments correguts de mamposteria, murs portants perimetrals d’obra de fàbrica de mamposteria i de maó massís, i pilars de fossa en la part central. Aquests suporten bigues de fusta composades i tirants metàl·lics, que aguantaven voltes a la catalana. En els cossos laterals, els forjats estan formats a base de bigues de fusta de diferents mides i revoltons també de diferents mides. Descripció. El projecte contempla una Biblioteca de Barri a l'antic edifici del Vapor Vell de Sants, compartint espai amb una escola de 2 línies. La Biblioteca amb accés des del cos que dona al c. Joan Güell, ocupa les plantes 3a i 4a, i l'escola, amb accés des de l'altre cos més a prop del c. Galileu, ocupa la planta baixa, la planta 1a i 2a. Disposa d'un pati a la zona exterior que dona al c. Miracle.

L'antiga fàbrica de Can Surís va ser construïda als voltants del 1897 i es troba inclosa en el Catàleg de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de Cornellà de Llobregat, pel seu valor històric i tipològic. Està situat a la Plaça de Can Surís, s/n de Cornellà de Llobregat, al costat de la antiga carretera que unia els nuclis de Cornellà de Llobregat i Sant Joan Despí, en una zona de recent urbanització i remodelació, amb el pas del nou TramBaix. L’edifici es trobava desocupat i abandonat, buit de qualsevol tipus d’instal·lacions preexistents, i en procés de degradació accelerada per la falta de manteniment. Les actuacions s'han realitzat en 3 fases entre els anys 2001 i el 2009. La primera fase va contemplar la rehabilitació integral d’una part de l’estructura, de les façanes i de la coberta, i la reforma d’una altra part de l’estructura, per a destinar-ho a equipament d’ús públic però sense un programa específic clar. Aquest primer projecte va incloure uns nous espais de comunicació vertical -escala principal, ascensors i d’emergència-, serveis i instal·lacions per un programa no determinat, però que demanava un alt grau de flexibilitat a les diferents plantes. La segona fase va desenvolupar el programa d'ús en les plantes baixa i primera, amb l'adequació interior necessària, així com el mobiliari fix específic. El projecte contemplava la previsió dels espais necessaris per desenvolupar el programa del nou Centre d'Innovació ciutadà per a la Societat del Coneixement, en els seus apartats: socials de difusió-divulgació (planta baixa), politècnica d'aprenentatge-desenvolupament (planta primera) i finalment digital-media de realització-producció (planta segona) i que s'executaria en la tercera fase. Aquest programa demanava un alt grau de flexibilitat a les diferents plantes per poder-se adaptar en el temps a la introducció de novetats tecnològiques. L'accés es va reforçar amb la construcció d’un porxo lineal a doble alçada adossat a la façana principal que permet una lectura més amable d’un edifici industrial, al temps que serveix de filtre entre el contenidor d’activitats i l’espai exterior d’accés i lleure. Aquesta pèrgola construïda d'acer i vidre contrasta amb l'obra de fàbrica de maó massís i dona a l'edifici una nova imatge més contemporània, la seva col·locació reforça la lectura del edifici i dona resposta al nou ús al qual es destina. L'accés dona al vestíbul que es desenvolupa en la triple alçada del edifici. D' aquesta manera en entrar es reconeix el caràcter d'edifici públic JOSEP M. JULIÀ i s'entreveu la magnitud de les tres plantes de que consta el nou Centre. La tercera fase de l'adequació de l'antiga fàbrica de Can Surís, va contemplar l’acabament de la rehabilitació integral de les plantes segona i sotacoberta, en quant a les divisions interiors, serveis, acabats, i totes les instal·lacions necessàries per a destinar-ho a l'ampliació de l'equipament d’ús públic Citilab-Cornellà. El projecte d'aquestes plantes superiors va desenvolupar el nou programa d'art digital en els seus apartats de realització i producció, i inclou 2 platós de diferents mides per a múltiples usos.

Situat al cor del recinte monàstic de Santa Maria de Pedralbes de Barcelona, l’encàrrec perseguia, l’adecuació de l’antic Dormidor per tal d’acollir la nova exposició permanent del Museu del Monestir. En primer lloc, convenia redefinir i millorar el relat expositiu doncs transcorreguts 12 anys de recerca s’havien ja descobert noves dades sobre les peces exposades que requerien actualitzar el contingut de la mateixa. En segon lloc, s’havia de buidar i alliberar la “Sala de la Reina” per a poder allotjar exposicions temporals. Per últim, l’antic Dormidor havia de poder acollir concerts de música de cambra, com a mínim, un parell de vegades per any, requeriment que forçava el desmuntatge de l’actual distribució que comptava amb un mur separador central. Es plantejà que tots els nous elements afegits a la nau primigènia es fessin ressò, per sobre de tot, de l’austeritat i senzillesa presents en tots els espais d’aquest monestir dedicat a Santa Clara d’Assis, i tendissin, en la mesura del possible, a passar desapercebuts. Totes les parets es pintarien de gris en sintonia amb el color del paviment de pedra de Sant Vicenç, definint un entorn neutre i reposat on exposar les peces. Totes les pintures es penjarien exactament a la mateixa alçada, així com també les cartel·les que les acompanyaven. Totes les peanyes es construirien amb panells lacats del mateix color gris i sobre elles, i estrictament allà on fos necessari per motius de seguretat, es col·locarien unes vitrines cromades mínimes. Una distribució repartida de les mateixes permetria agrupar les obres dins l’espai facilitant una lectura diferenciada de tant del contenidor com del contingut de l’exposició. A l’entrada, a mode d’accent per indicar l’inici del recorregut expositiu, es pintaria un quadrat de color blanc, emulant una pintura de gran format. Una nova porta metàl·lica s’instal·laria per a poder segregar físicament la “Sala de la Reina” del Dormidor i, a l’extrem oposat a l’entrada, es col·locaria un banc de 7m de llargada entapissat amb vellut vermell que permetria el descans dels visitants.