El cementiri municipal de Sant Martí Sarroca es troba situat prop del nucli urbà, en un pla al peu de la Roca. És de planta rectangular, tancat per murs amb nínxols adossats. Al centre hi ha un passeig distribuïdor amb xiprers als costats, que porta a la capella. Als extrems hi ha torres. Són interessants els elements escultòrics de l'interior. El conjunt s'inscriu dintre de les característiques de l'estil neoclàssic. El cementiri va ser construït d'acord amb el projecte realitzat per l'arquitecte Modest Fossas, l'any 1868. La documentació relativa a l'obra es conserva a l'Arxiu Municipal de Sant Martí Sarroca.

Gran casal quadrangular amb pati central, neoclàssic. Planta baixa i tres pisos a la Via de Sant Ignasi i al carrer Vidal i Barraquer, i planta baixa i pis al carrer Viladordis. Les façanes són planes, amb ritme d'obertures diferents a cadascuna, irregulars, destacant per la seva sobrietat i senzillesa. Portal barroc de pedra arenisca, motllurat, al carrer Viladordis. L'interior presenta una escala d'accés a les sales, organitzades al voltant del claustre porticat amb arcs en planta baixa. Els elements decoratius són de caràcter constructius, portal del carrer Viladordis i galeria de finestres del pis superior de la Via de Sant Ignasi. El 1892 va cessar com a col·legi dels jesuïtes. Fou declarat monument històrico artístic el 1962, pel fet de ser museu i mentre ho sigui.

L'edifici es una construcció amb tres façanes lliures (principal i laterals) i façana posterior parcialment adossada. La planta de l'església està formada per una sola nau principal dividida en cinc trams amb capelles laterals, transsepte i absis pentagonal amb la torre del campanar adossada en la seva part est. La nau es cobreix amb volta de creueria. Sobre el primer tram se situa el cor. El baldaquí de l'altar major és obra de Bonaventura Bassegoda, de l’any 1943 El baptisteri i l'escala d'accés al cor completen el conjunt general de la planta. La façana lateral del carrer de Sant Vicenç conté el volum del campanar d'uns 30 m. d'alçaria i de tres cossos quadrangulars amb remat piramidal, una entrada lateral tapiada i tres de les sis obertures ogivals emmarcades per vitralls col·locats el 1907 i realitzades a Barcelona en el taller dels Srs. Giralt i Granell. La façana principal reprodueix una composició tradicional en l'arquitectura neogòtica amb disposició simètrica dels elements que la composen: el sòcol i l'escalinata principal en pedra natural la portalada principal, amb arquivolta amb columnes de pedra natural, timpà amb conjunt escultural (1927), llinda de pedra natural i porta principal amb aplicacions de ferro forjat (1942), la rosassa (1895), les pilastres i els pinacles simètrics a banda i banda de la porta, els remats i cornises de maó per a revestir i la creu de pedra natural que corona l'edifici (1895). La façana lateral del carrer de la Trinitat, a part de les finestres ogivals, té una obertura rematada amb arc de mig punt que correspon a L'espai interior del baptisteri i una entrada lateral amb porta de forja, actualment en desús. Adossat parcialment a aquest alçat hi ha l'entrada general i vestíbul principal de l'edifici parroquial projectat el 1992. La història de l'església de La Soledat va lligada a l'evolució del carrer del mateix nom. Té el seu origen en una capella documentada del segle XVII, erigida al peu del Camí Ral i consagrada el 1666. L'edificació fora muralles s'havia intensificat notablement, tan es així, que en el cadastre de 1765 trobem que aproximadament la meitat de les cases de la vila d'Igualada eren edificades extramurs, formant els coneguts ravals de Capdevila i Soldevila; aquest últim conformarà I'actual barri setcentista de la Soledat. És principalment degut a aquesta expansió econòmica i demogràfica que la primitiva capella de la Mare de Déu de la Soledat s'engrandeix entre les anys 1786-1788. En aquest període, l'expansió urbana havia donat lloc als nous carrers de Sant Isidre, de Sant Pere Màrtir, de Sant Agustí i de la Soledat que accentuaren la forma allargassada típica de I' urbanisme igualadí d'acord amb la característica alineació de les edificacions a banda Í banda de l'antic camí ral que travessava ta població d'est a oest. L' església de la Soledat es va convertir en parròquia l'any 1877. En el període de la guerra civil 1936-1939 el temple pateix el saqueig i l'abandó i es converteix en garatge. Acabat el conflicte, s'inicia la reconstrucció portada a terme per l'arquitecte Bonaventura Bassegoda i es reobre l'any 1944. L'any 1992, adossat a l'església parroquial es construeix un nou l'edifici de locals parroquials.