L’IES Ernest Lluch i Martí és un institut d’educació secundària de 4 línies d’ESO i 3 línies de batxillerat, construït en una parcel·la de 10.000m2, situada en una zona de creixement urbà separat del nucli històric. L’esquema d’organització és una variant assajada, que es basa en la disposició a portell d’uns cossos adossats a un eix longitudinal de comunicació, en el que a la banda nord de l’eix se situen els elements comuns del programa oberts a patis, evitant l’abocament directe a l’exterior, i a la banda sud es disposen la sala d’actes i els cossos de les aules, organitzats d’acord amb els cicles docents. L’accés al conjunt es produeix per un porxo que enllaça amb l’eix longitudinal i que s’obre a un espai exterior, que queda rematat per un pòrtic en z, que actua com a porxo i que defineix l’espai de l’àgora. L’atenció en la seva integració amb l’entorn i amb les condicions climàtiques del lloc aconsegueix una assolellada directa dels espais i una ventilació creuada natural, l’elecció de sistemes industrialitzats en l’estructura i en els tancaments faciliten la posada en obra i l’ajust dels terminis d’execució, i la utilització de sistemes d’estalvi energètic com la recollida d’aigües pluvials per al rec, la disposició de mecanismes d’estalvi d’aigua, la producció d’ACS amb plaques solars, i detectors de control de l’enllumenat en les àrees comunes, suposen una aportació per a la sostenibilitat de l’edifici i de l’entorn.

Com ha estat característic en les diferents implantacions de la Universitat Pompeu Fabra al llarg del procés de creació del campus urbà de la UPF, el complex està integrat per edificis del Patrimoni Històric de la ciutat que es restauren i s’adeqüen al nou ús i edificis de nova construcció. Cal Aranyó és una antiga fàbrica tèxtil construïda l’any 1872 d’acord amb un projecte realitzat parcialment del que s’han conservat dues peces de considerable valor històric i arquitectònic – la fàbrica i la nau de magatzem–. És la primera que s’implanta sobre la recent creada trama Cerdà amb un projecte que contempla la configuració total de l’illa, amb edificis en el seu perímetre i les calderes a la zona central. Se’n ha conservat la xemeneia que caracteritza la plaça central que funciona novament lligada a la central energètica propera. La disposició de l’edificació fa compatible la conservació dels vells edificis i la construcció de nous volums basats en l’ordenació del PERI del Campus Audiovisual del 22@. El conjunt format pels edificis remodelats, els nous edificis de la UPF, juntament amb els platós de Media Complex es desenvolupen al voltant d’una plaça central, oberta als carrers Llacuna i Roc Boronat, que situat a la cota original -1,80 respecte de l’entorn, es un espai de relació amb voluntat d’articular les connexions entre les diferents peces que integren el complex i al mateix temps potencia la seva relació amb l’entorn creant un àmbit amb vocació d’espai urbà. El caràcter de les construccions fabrils es manté amb la presència de carrers interiors, de la xemeneia, de la façana i la recuperació dels elements interiors com pilars i bigues de fosa, voltes catalanes i encavallades. Els nous edificis es tracten amb una pell tensa i amb un tractament material que contrasta plàstica i tectònicament amb l’edificació antiga. S’utilitza el vidre serigrafiat amb diferents graus, per aconseguir un efecte de vibració i reflexes. Les obertures queden integrades en la pell general.

El complex de l’Escorxador, obra modernista de Pau Monguió inclosa al Catàleg del Patrimoni com a BCIL, va ser erigit entre 1906 i 1908 i va funcionar com a tal fins al 1997. Des de 1998 hi hem dut a terme actuacions de rehabilitació consistents en la recuperació de l’edificació original i de l’espai lliure de relació entre pavellons, l’eliminació d’afegits, i el tractament de la façana primigènia i els seus elements ceràmics, mantenint el caràcter de recinte, els pavellons originaris i els components estructurals i decoratius característics. L’última intervenció, avui seu del Museu de Tortosa, s’ajusta al Pla Director de l’Escorxador i dóna resposta al programa de l’Espai d’Art: administració i direcció, espai de reserva, espai d’exposició permanent, sala d’exposicions temporals Antoni Garcia. S’ubica en els pavellons 1, 11, 12 i 13, i resol les necessitats i les especificitats programàtiques reforçant el valor espacial i constructiu de l’arquitectura fundacional.

El celler cooperatiu va ser construït l’any 1919 per l’arquitecte Cèsar Martinell i Brunet per encàrrec del Sindicat Agrícola de Falset; va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional BCNI l’any 2002. És un edifici composat per dues naus articulades en T; la nau principal destinada a celler és d'estructura basilical amb una nau central major i dues laterals menors; la nau transversal és la destinada a l'elaboració; el sistema constructiu de totes dues és a base de murs de càrrega de fàbrica massissa i estructura de coberta amb elements de fusta; com és habitual en els cellers de Martinell al fons de la sala de tines i transversalment a aquesta trobem la sala d'elaboració i la zona de recepció del raïm, accessible des de la part posterior, a un nivell superior respecte la sala de tines; a la zona de recepció hi trobem el dipòsit d'aigua per el rentat de les màquines, element singular exempt i enlairat per una enginyosa estructura de maons formada per dos arcs parabòlics creuats; la façana principal té composició medievalista, de caràcter singular, flanquejada per dues torres laterals amb acabat emmerletat, i presidida per una portalada amb dovelles de granit i un gran finestral emmarcat amb obra vista de maó. Les actuacions es centren en la façana i la coberta de la nau d’elaboració i el dipòsit elevat d’aigua, i la resolució d’un accés al terrat de la nau de descàrrega; la solució constructiva utilitzada en la coberta permet dotar el celler de ventilació natural per afavorir la regeneració de l'aire interior i l'extracció dels bafs produïts pel procés d'elaboració del vi; es recuperen les llucanes de la nau d'elaboració i es dota l'interior de la llum necessària per tal de reduir substancialment la despesa energètica.