Situada en un barri residencial força agradable la casa és un edifici compacte -quasi un cub- totalment rodejat per un pati perimetral imprescindible de 3 metres d'ample, que és la separació mínima obligada segons normativa. Els propietaris van voler conservar el jardí amb piscina i el cobert del fons de la parcel·la preexistents. El pati perimetral, que envolta totalment la casa, és com una sala exterior que es relaciona amb diferents intensitats amb totes les peces (interiors) de la planta baixa propiciant qualitats i usos diferenciats a cada façana: a sud, un jardí assolellat on sortir des de la cuina; a oest, l'entrada principal; a est, l'aparcament descobert amb accés directe a la cuina; i a nord, una terrassa que connecta la casa amb el nivell més alt del jardí i la piscina preexistents. Els elements que composen el pati (tanques, paviments, bancs, etc.) es treballen homogèniament per tal de convertir-los en una única entitat. Amb el temps la vegetació acabarà de donar-hi el caràcter i l'ambient pretès. La casa i el pati perimetral es construeixen amb bloc de formigó negre, un material que permet solucionar tant l'estructura de murs de càrrega com la façana –on es deixa el bloc vist per dins i per fora-; a l'exterior, pels paviments i els murs, també s’utilitza el mateix bloc negre. L’estructura de la casa és de murs de càrrega: tres murs concèntrics acaben successivament a cadascun dels tres forjats aconseguint que només treballin a compressió. Així, el mur més interior arriba fins el forjat sanitari, el mur d’entremig suporta el forjat del primer pis i la fulla exterior arriba fins el darrer forjat, el de la coberta. A l’interior de la casa el bloc es deixa vist, sense revestir, en bona part dels paraments de les peces principals. Pel graonat de l’escala s’utilitzen peces reciclades del mosaic hidràulic de la casa que ocupava antigament la parcel·la. A sota (l’escala), on els murs de bloc són més gruixuts (30cm), una llar de foc s’obre a la sala i a la cuina.

Els nous habitatges per a universitaris es troben a l’illa de l'Escola d'Arquitectura del Vallès. La proposta pretén mantenir l'equilibri entre edificis existents, espais exteriors i la nova residència d'estudiants. Consta de dos blocs de planta baixa i pis paral·lels al carrer, amb un gran atri central. El programa permet imaginar cohabitacions intenses entre els usuaris, tant a nivell individual, gràcies a la flexibilitat interior dels habitatges, com a nivell col·lectiu, gràcies a l’ús de l'atri com a espai d'esdeveniments socials. El projecte aposta per una construcció industrialitzada a través d'un únic mòdul d'habitatge prefabricat de formigó amb el mínim d’elements fixes. Tots els mòduls i acabats són desmuntables i reciclables, o reutilitzables. L'edifici es resol en dues plantes per aprofitar la topografia existent fent els accessos practicables sense necessitat d'ascensor i reduint superfícies de passarel·les i escales.

La proposta pretén aprofitar tota la superfície ocupable de la parcel·la per tal de poder construir l’habitatge en una sola planta (baixa). Això comporta que la casa sigui un triangle paral·lel als límits del solar, minimitzant els espais de circulació amb un únic distribuïdor central, permetent una relació constant entre l’interior i l’exterior. Donada la diferència de cota entre el solar i el carrer, més elevat, la coberta triangular, quasi una icona, esdevé la quarta façana de la casa. Durant la redacció del projecte el pressupost va patir una retallada del 65%. Això va condicionar fortament totes les decisions de la construcció: sistemes, materials, etc. eliminant tot allò superflu i innecessari i conferint a la casa una materialitat extremadament austera, contundent i molt expressiva, tant a dins com a fora.

Un dels principals reptes fou aconseguir que la casa establís una relació estretíssima amb el jardí, de manera que una fos l’extensió de l’altre i viceversa. Sense que això no depengués dels inevitables, i tan recurrents panys de vidre: volien, i volíem, parets. Una casa amb parets en un jardí per a uns col·leccionistes d’art. La proposta vol trobar l’equilibri entre situar el major nombre de peces en planta baixa i mantenir el jardí suficientment alliberat d’edificacions. Això es concreta amb una composició volumètrica de tres caixes escampades per la parcel·la, quasi alineades i arrambades a nord, generant la zona exterior més àmplia a sud. Els intersticis generats entre les caixes es cobreixen, creant dos àmbits aixoplugats totalment oberts al jardí, que es tanquen amb grans vidrieres plegables. Uns espais d’atmosfera molt diferent a les sales interiors de les ‘caixes’; corresponent més al món del jardí que al de la casa.

... Una parcel·la a Sud realment petita, fruit de la segregació del jardí de casa dels pares de la Judith... Aquesta breu descripció del solar conté les principals condicions que expliquen l'estratègia del projecte: La mida explica el nombre de plantes (3) així com la mínima ocupació possible (40 m2). Els pares són la raó de concentrar l'espai lliure convertint el jardí resultant en accés i vestíbul de l'habitatge. L'orientació explica com la façana sud és la principal font d'il·luminació i vistes, que ho fa sense cap tipus de límit, aprofitant un conjunt de grans finestres reciclades. Les obertures es complementen amb una galeria de policarbonat esglaonada que actua com a captador i protector. Únicament la façana a Nord conté altres finestres per permetre una bona ventilació creuada. L'escala, d'un sol tram, transversal i reversible, és la circulació vertical i distribuïdor dels 6 espais resultants, d'aquests únicament el bany i safareig són específics a una funció, la resta assumeixen de la forma més ambigua possible el programa domèstic que van acabar determinant els clients. Els espais són intencionadament caracteritzats en termes de geometria, matèria, i confort però poc determinats en termes de funció.

La parcel·la està situada al centre històric de Granollers. Es tracta d’una parcel·la entre mitgeres de 6,5 metres d’ample i molt llarga que té accés des de dos carrers. De la construcció existent, que es trobava en estat ruïnós, tant sols s’ha pogut conservar la façana al carrer principal que es mantenia en bon estat i tenia un cert interès patrimonial. Els clients volien diferenciar molt clarament dues zones dins de la casa: una àrea més domèstica on s’havia de desenvolupar la vida més familiar i una segona àrea de funcionament independent que havia de servir tant per tenir un espai d’estar més aïllat i tranquil en el dia a dia, així com per rebre visites o organitzar àpats col·lectius en situacions més esporàdiques. Les condicions urbanístiques permetien edificar només en alineació a vials i per tant la divisió de les dues zones dins la parcel·la va sortir de manera automàtica. Al carrer més cèntric es situa la part més domèstica i a la zona oest, separada per el jardí central, la part més segregada vinculada a l’accés rodat. L’orientació est-oest de la parcel·la i l’estretor dels carrers d’accés feien molt difícil que la casa tingués una bona captació solar per les façanes a carrer. Aquesta condició, sumada a les dificultats per aconseguir privacitat en planta baixa, ens van portar a enretirar les edificacions respecte al carrer creant uns patis d’accés que alhora farien de capadors solars per coberta creant uns espais de transició entre el carrer i la casa, entre el clima exterior i interior. Uns espais semi coberts i practicables mitjançant cobertes retràctils que permeten captar a l’hivern i ventilar a l’estiu. D’aquesta manera es soluciona l’accés peatonal des del carrer més cèntric i l’accés rodat des de l’altre carrer, evitant els típics espais marginals i poc qualificats que habitualment generen els aparcaments i accessos peatonals des del carrer. Les qualitats de privacitat, de llum, d’espai i de confort tèrmic d’aquests espais d’entrada permet que la casa sigui utilitzada i percebuda de punta a punta, sense espais ocults o residuals. Aquests espais bioclimàtics esdevenen el primer pas d’una successió d’espais que transcorren d’un carrer fins a l’altre oferint una gran varietat de condicions, característiques i propietats explícitament diferenciades. La suma d’aquesta successió d’espais i de climes crea una planta baixa de 345 m2 i 53 m de llarg on es situaran els usos més col·lectius i intensos de l’habitatge i que funciona com un gran distribuïdor continu a partir del qual s’accedeix a les escales que porten a les estances més privatives o de servei que es situen a les plantes pis i soterrani. El tractament de cada estança de manera individualitzada però alhora curosament connectada a les seves estances veïnes permet identificar molt clarament les especificitats de cada espai però alhora integrar-los tots ells en un conjunt. Aquesta estratègia facilita que els espais exteriors adquireixin característiques d’estança i passin a ser una habitació més de la casa. Així, aquesta gran planta baixa disposa d’habitacions interiors baixes, altes, llargues, habitacions semiexteriors cobertes i bioclimatitzades, habitacions exteriors cobertes i de descobertes. La seqüència d’espais intenta crear una certa ambigüitat sobre què és interior i què és exterior, però alhora els espais exteriors es diferencien intencionalment intensificant la vegetació i la ceràmica sense revestir que amb la seva presencia més matèrica i natural aconsegueix crear unes atmosferes menys domesticades, construeix paisatges en una parcel·la sense vistes. L’organització a partir d’estances encadenades està totalment relacionada amb el sistema estructural de la casa, per això es va optar per utilitzar un sistema murari que reforça materialment la tipologia. Els murs de càrrega abracen tots els espais i en limiten el tamany i la proporció de les obertures entre espais, de manera que l’estructura condiciona radicalment l’experiència de la casa. La materialitat de la ceràmica, les diferents textures de la fàbrica, el gruix dels murs, la capacitat per autoregular la humitat i la seva inèrcia tèrmica són experiències que acompanyen cada tipologia d’espai. L’espai és l’estructura i l’estructura configura l’espai. Les relacions entre les diferents unitats estructurals produeixen discontinuïtats estructurals que s’han de resoldre i que esdevenen oportunitats per organitzar la fàbrica ceràmica creant bigues post comprimides on les filades de maó massís s’armen i estratifiquen els murs estructurals en franges entre ampits i llindes creant un degradat de densitats des de les peces més primes i massisses de la planta baixa fins a les més gruixudes i perforades a les plantes superiors. S’aconsegueix una nova expressivitat a partir dels diferents ritmes i textures que surten de les sol·licitacions estructurals de la fàbrica ceràmica. L’organització de la matèria i dels espais intenta prioritzar un òptim comportament passiu de la casa, començant pels patis bioclimàtics que garanteixen una estabilitat tèrmica entre 15 i 25ºC, un clima entremig, millorat, que a més redueix molt la demanda dels espais que s’hi relacionen directament. El sistema estructural i la doble fulla ceràmica de les façanes amb 10cm de fibres de fusta garanteixen una molt bona relació entre aïllament tèrmic i la inèrcia tèrmica interior. Les proteccions solars es situen penjades a l’exterior de la fulla de façana, evitant ponts tèrmics i desvinculant la protecció solar del forat de la finestra, com si fos un element secundari, més dinàmic, un afegit circumstancial que podria canviar o substituir-se al llarg dels anys. La casa s’acaba de climatitzar mitjançant sistemes radiants vinculats a un sistema de geotèrmia que permet l’intercanvi passiu amb el terreny. A banda dels terres radiants, els forjats col·laborants de xapa metàl·lica són estructures activades pel terreny que es comporten com a grans radiadors o superfícies radiants i que ajuden a dissipar el calor a l’estiu. Aquesta elevada inèrcia interior vinculada a la temperatura del terreny permet una comportament tèrmic molt estable al llarg de l’any amb el mínim consum.

El projecte parteix de tres premisses: entendre el valor de la història de la Lleialtat Santsenca (1928), una antiga cooperativa obrera del barri de Sants; conèixer amb precisió l’estat (físic) de l’edifici per aprofitar tot l’aprofitable; i ser sensibles amb tot el procés de col·laboració que van iniciar les entitats del barri el 2009 per recuperar-lo. Es plantegen quatre objectius bàsics: primer, aprofitar tot allò que fos útil de l’edificació original, enderrocant el que no fos reutilitzable; segon, traçar una estratègia d’intervenció definint aquelles accions imprescindibles, de caràcter més conservacionista o més additiu, que permetin recuperar i augmentar el potencial d’ús de tots els espais; tercer, establir un diàleg intens – i tens si és necessari – amb el context; i quart, elaborar una proposta sostenible, tant respecte la preexistència com a les noves intervencions. Inspirat en el Teatre Oficina de Lina Bo Bardi, l’Atri és un espai intermig bioclimatitzat capaç de vertebrar totes les circulacions a través d’un conjunt de passerel·les i escales que evoquen la imatge dels andamis d’obra. L’edifici funciona tèrmicament a partir d’estratègies passives basades en la inèrcia i l’aïllament; tres cobertes lleugeres permeten la il·luminació natural i faciliten la ventilació. L’augment de volum de les cobertes possibilita la captació solar: a l’hivern capta calor que es reverteix mitjançant recuperadors; a l’estiu es sobreescalfa l’aire de l’estrat superior de l’Atri, generant una convecció molt potent que expulsa l’aire calent per les finestres dels careners, accionats per sensors automàtics.

Un pebrer. A un dels costats de la parcel.la hi havia un arbre molt gran, molt bonic, de fulla perenne. A prop, la tanca amb un dels veïns estava totalment coberta per una gran buguenvíl·lia i per altres varietats d’enfiladisses, un racó molt agradable i amb molt caràcter, l’únic tros preservat del jardí d’una antiga guarderia. En aquella mateixa zona, també hi havia algun altre arbre, diferents arbusts i una petita palmera. A la resta de la parcel.la, quasi no hi quedava res però gaudia d’alguns arbres que sobresortien per darrera les tanques de les finques veïnes. La paracel.la està situada en un barri de baixa densitat, pròxim al centre de Castelldefels, on la gran majoria de les construccions veïnes tenen forces anys i per tant, s’hi han anat consolidant jardins amb molta vegetació. La proposta intenta aprofitar i potenciar els elements pre-existents a la parcel·la com són les tanques divisòries amb els veïns, les diferents espècies vegetals perimetrals, tipus enfiladisses, grups de plantes arbustives i sobretot un gran arbre, un pebrer bord, que està situat a la meitat sud-est de la parcel·la. La casa s’articula en relació a aquestes preexistències perimetrals i molt especialment al voltant del gran pebrer, desenvolupant-se només en planta baixa intentant no competir amb l’alçada del pebrer, per estar-hi sempre per sota en una relació d’escala humana i alhora buscant sempre una relació directe i franca amb el jardí i el seu perímetre. Un jardí que, enlloc de ser un afegit a la casa, passa a rodejar-la i a ser-ne part integral de l’experiència, intentant aconseguir que jardí i casa formin un únic conjunt. Així, l’organització de la casa té molt a veure amb el tipus de relació que cada part estableix amb el jardí. L’important presència del pebrer i d’alguns altres arbres situats en parcel·les veïnes, tots ells de fulla perenne, crea molta ombra sobre la parcel.la quedant massa protegida al sol d’hivern. Després d’analitzar la incidència solar directa sobre la casa es va identificar que era difícil captar suficient radiació per façanes de manera que es va decidir captar la radiació solar per la coberta. D’aquesta necessitat sorgiren els dos espais més singulars de la casa: el menjador i l’estudi que, gràcies a la inclinació puntual i dirigida de la coberta, configuren uns àmbits més alts, coronats per unes grans vidrieres superiors que permeten captar llum natural, radiació solar a l’hivern i, ombrejar i ventilar, a l’estiu. Aquests espais, a banda del seu potencial bioclimàtic, són els que estructuren tots els altres, organitzant les circulacions i establint relacions més complexes entre ells. Al voltant del menjador i de la llar de foc s’agrupen la cuina, el safareig, un bany i l’habitació del piano, mentre que rodejant l’estudi s’hi concentren les habitacions i un segon bany. Des d’aquests espais, ens podem relacionar visualment amb l’exterior per la coberta o indirectament a través de les altres estances creant encadenaments de diferents qualitats i intensitats de llum que matisen i degraden el pas de dins a fora i que al llarg del dia, i segons la incidència solar, van singularitzant alternativament les habitacions, afavorint la diversitat d’ambients. Gràcies a la rotació d’una de les estances apareix una escletxa que interromp la continuïtat de la façana, trenca el sistema de patis centrals i permet al jardí colar-se dins de casa. És a través d’aquestes interrupcions que s’hi accedeix i per tant els espais centrals esdevenen de transició entre l’exterior i l’interior, patis i rebedors al mateix temps. Aquest gir, l’abundància de llum natural que entra per les lluernes superiors, sumat al paviment ceràmic més bast i natural acaba de donar-los una atmosfera més d’exterior, de pati o d’extensió del jardí que no pas les altres habitacions de la casa que son més convencionals, tant en les seves proporcions, com en el tractament de la llum i en els seus acabats. El menjador i l’estudi conserven els acabats i les textures de la façana i per tant, tot i ser interiors, ens recorden o ens transporten a l’exterior, mentre que en les habitacions perimetrals tots els acabats són revestiments continus molt més propis d’un interior. L’organització en doble creu de l’edifici, a banda de fer possible la centralitat dels espais principals, també serveix per reforçar l’autonomia de cada estança respecte al conjunt de la casa, de manera que tots els espais poden establir una relació molt generosa i particular amb el jardí. La seva disposició poc compacte, amb molta façana, converteix les habitacions en caixes rodejades de jardí que alhora que les envolta també les separa unes de les altres i només es comuniquen entre elles a través dels espais centrals que, per les seves característiques bioclimàtiques, en molts moments també es comporten com una extensió interior del jardí. Des de l’exterior la disposició en creu aconsegueix fragmentar el jardí perimetral en espais més acotats i més recollits com si fossin estances exteriors. Els espais que resulten de la tensió entre la geometria de la casa i el perímetre de la parcel.la son com una segona casa a l’exterior. De fet, el millor espai de la casa és fora de l’edificació, a l’exterior, és entre els murs de les caixes i sota la gran copa de l’arbre existent, com si tota la casa s’hagués sotmès a l’arbre i a la seva ombra. Els murs que configuren les caixes son sempre gruixuts perquè resolen en una única capa l’estructura de l’edifici i el seu comportament tèrmic de manera que no podem diferenciar les façanes de l’estructura dels tancaments interiors. És un únic mur que es va plegant i desplegant creant la distribució a partir d’una mateixa solució constructiva. Un mur prou gruixut per ser auto-estable, prou dens per suportar els forjats però alhora prou lleuger com per ser l’aïllament tèrmic de la casa. Una solució mono-fulla, a partir d’una peça de bloc ceràmic d’argila alleugerida (Poroton-Planziegel T-10, de Wienerberger) de 30 cm de gruix que té una transmitància tèrmica molt baixa, alhora que també dota a la casa de molta inèrcia tèrmica. La combinació d’aïllament i d’inèrcia tèrmica en una mateixa capa permet regular i optimitzar de manera passiva l’intercanvi higrotèrmic entre l’interior i l’exterior i garanteix uns nivells de confort molt alts durant tot l’any. El mur s’organitza per franges horitzontals, en aquelles zones on les exigències tèrmiques no son tant estrictes, combinant diferents models de blocs d’argila alleugerida més econòmics per anar responent cas per cas als diferents requeriments constructius a partir dels seus formats i les seves propietats tèrmiques i portants. Per d’amunt d’aquest mur la coberta és plana i només en sobresurten les cobertes dels espais centrals que s’inclinen i es desmarquen de l’estructura muraria amb una materialitat exterior molt lleugera, pròpia d’una lluerna, i que per contra cobreixen l’espai interior amb una llosa de formigó pesada, amb molta inèrcia tèrmica que accentua la lleugeresa dels tancaments practicables de la lluerna. L’acabat una mica reflexant de la llosa aconsegueix una millor difusió de llum natural alhora que en determinats moments reflexa el verd la vegetació exterior aconseguint una certa desmaterialització de la coberta i fent més present el gran arbre a l’interior de la casa.

La parcel·la es troba en una zona residencial de baixa densitat on predominen les cases amb jardí, el pendent era suau i continu amb molt bon assolellament durant tot el dia. La normativa urbanística permetia edificar més del necessari, podent fer planta baixa més dos plantes pis amb la principal restricció de separar-se 6 metres respecte la alineació del vial i 3 metres de la resta de límits. El projecte va partir de la restricció que aportava l’estudi geotècnic que ens indicava que els primers metres de subsòl tenien una capacitat resistent molt baixa. Per evitar una solució de fonamentació profunda, poc viable econòmicament i ambientalment, va caldre replantejar profundament l’organització de la casa i els seus sistemes constructius. Necessitàvem una construcció molt lleugera o alternativament una construcció que repartís molt homogèniament les càrregues al terreny. L’opció de construcció lleugera es va descartar per cost i sobretot perquè alhora crèiem necessari tenir el màxim d’inèrcia tèrmica interior per garantir el millor confort passiu, per tant la primera decisió va ser fer una casa només en planta baixa evitant acumulacions de càrrega concentrades a una zona del terreny. La segona, utilitzar solera enlloc de sanitari per transmetre el pes dels paviments i les sobrecàrregues d’ús directament al terreny sense passar pels fonaments. La tercera, utilitzar un sistema estructural lineal, en aquest cas murs de càrrega, que repartissin al màxim les càrregues de la coberta al terreny. La quarta, organitzar aquestes parets estructurals de manera totalment regular, en forma de retícula equidistant, de manera que les parets i fonaments recollissin una mateixa part proporcional de la càrrega de l’edifici i garantissin un descens prou homogeni al llarg del terreny. Aquesta organització permetia portar el projecte al límit, ajustant al màxim i sobrecarregant el terreny fins al seu límit per aconseguir la casa més pesada possible que tingués la màxima massa (inèrcia) admissible pel terreny. Que la casa es desenvolupés tota en planta baixa, va permetre construir-la amb una tecnologia senzilla de parets de càrrega amb llums curtes, donant una resposta estructural òptima a les característiques del terreny i sobretot permeten ajustar-se als costos previstos per la seva execució. Malgrat la parcel·la ja era força plana, es van aprofitar les terres de les excavacions de la fonamentació per acabar d’aplanar el jardí perimetral a cota de la casa potenciant al màxim la continuïtat interior-exterior. El volum alliberat sota la solera es va reomplir amb un gruixut llit de graves creant un acumulador tèrmic amb molta inèrcia que serveix per pre-tractar l’aire de renovació de manera que a l’hivern l’aire d’admissió s’escalfa al creuar per les graves i a l’estiu el refresca. Sempre es va intentar que la resolució d’un problema esdevingués, alhora, una ocasió per introduir altres millores al projecte. El programa es distribueix en deu espais equivalents de 3,5 x 5,12. La polivalència d’aquests 18m2 i les generoses relacions entre ells ofereix, sorprenentment, molta llibertat alhora d’organitzar els usos i permet imaginar que la casa pugui ser utilitzada de moltes diferents maneres al llarg dels anys, creant estances que es poden entendre com a segregades o com a un únic gran espai continu. Són espais configurats directament per l’estructura i per la seva materialitat; sense revestir, combinant parets de càrrega de maó ceràmic, la solera de formigó i sostres de revoltó ceràmic. Tots els materials són estructurals i per tant imprescindibles per la construcció d’un espai habitable. Es va intentar resoldre una arquitectura que sorgís d’allò mínim i necessari, evitant elements superflus però que alhora suggerís el màxim potencial d’ús possible. La casa és tan sols una infraestructura on els usuaris poden escollir quina és la millor manera d’apropiar-se-la. La casa es va orientar i distribuir interiorment predominant la direcció sud-est per potenciar la captació solar directe d’hivern, protegir-se fàcilment del sol d’estiu, alhora que protegir el jardí principal dels vents dominants de nord-oest i estimular unes millors ventilacions creuades a l’interior de la casa. La necessitat d’una bona protecció solar a l’estiu va ser una bona oportunitat per treballar intensivament amb la vegetació creant un jardí vertical, una transició entre interior i exterior, entre l’element mineral i el vegetal. En aquest cas la vegetació treballa reproduint la retícula interior en forma de petites capelles vegetals de fulla caduca que, sense arribar a constituir una estança exterior complerta, crearan un sobre gruix estacionari que sobreposat a la construcció ceràmica evitarà que el sol d’estiu sobreescalfi la casa. Aquestes petites capelles s’organitzen a partir d’uns llistons de fusta que, a mode de tutors, orienten les enfiladisses resseguint i protegint cada una de les obertures de la casa. Donat que la casa té força massa i per tant força inèrcia tèrmica, si l’usuari fa ventilació nocturna i utilitza correctament el llit de graves, es pot assegurar un excel·lent confort tèrmic d’estiu sense necessitat d’aire condicionat. La construcció és voluntàriament baixa i allargada de manera que agafa unes proporcions esveltes que sumades a les obertures transversals i a la protecció solar vegetal minimitzen l’impacte i integren la presència de la construcció dins la parcel·la de manera que hom té la vivència que la casa no és un afegit, que és molt permeable i està totalment connectada cap al jardí tan de fora a dins, com de dins a fora, com de banda a banda. La casa i el jardí voldrien ser una mateixa cosa, de manera que al viure-hi es tingui la sensació de viure i utilitzar tota la parcel·la.

L’edifici ICTA-ICP situat al campus de la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona) és un centre de recerca en ciències ambientals i paleontologia. Coherentment amb els seus camps d’investigació, els usuaris de l’edifici van apostar per donar una resposta ambiciosa als reptes de sostenibilitat. L’edifici, un volum aïllat de cinc plantes de 40x40m i dos soterranis, allotja el següents usos. En planta baixa: vestíbul, bar, aules i administració; en les 3 plantes següents, despatxos i laboratoris; a la coberta, hivernacles i zones de descans; al semisoterrani, aparcament i sales de màquines; i al soterrani, magatzems i la resta de laboratoris. Tant els despatxos com els laboratoris, són usos amb molta càrrega interna que tendeixen a ser calorosos. L’ICTA-ICP s’ha dissenyat per a treure’n profit a l’hivern i per a dissipar-la a l’estiu. Plantegem l’edifici com una infraestructura adaptable i flexible a possibles canvis d’us.

El solar: Una parcel·la en una urbanització de l’Escala sense característiques especials, a prop de cala Montgó. Un solar de forma rectangular de 600 m2, amb tots els serveis urbans, topografia suau, orientat Nord-Sud en el sentit llarg del solar i sense preexistencies, ni vegetals ni construïdes. Les condicions: El programa és senzill, una casa per a la parella, però s’hi afegeixen unes condicions que ajuden a arrencar el procés de decisions: la casa ha de tenir dues plantes per tal de veure la muntanya del Pení i els turons del cap de Creus (no hi ha garanties, però l’esperança de tenir millor vistes que els veïns ens fa acceptar la condició). Els clients imaginen espais porxats en totes dues plantes com a forma de relació amb l’exterior. Poques habitacions però amb bany per a rebre convidats i una peça en planta baixa que pugui funcionar com a habitació auxiliar o magatzem de mobles i estris. El projecte: Donat l’entorn poc agraït del solar, es va proposar plantar la vegetació al seu perímetre. La intenció no era crear una tanca si no modificar el perímetre perceptiu mitjançant la densificació de la vegetació. Mentre la planta baixa es relaciona amb l’exterior més immediat, la planta primera es relaciona amb les vistes llunyanes del cap de Creus. Seran aquestes condicions les que marcaran la primera lògica constructiva de la casa: una estructura de tres plans horitzontals completament oberts en el seu perímetre. Amb l’objectiu de donar resposta al programa ‘confortable’ de la casa, el 50% de la superfície de cada planta s’ocuparà amb una caixa lleugera. Aquestes caixes es disposaran en sentits contraris en cada una de les plantes per tal de marcar la relació més òptima amb l'exterior segons el nivell. La capsa de planta baixa conté la cuina i una habitació auxiliar/magatzem. En aquesta planta la caixa es situa a nord per tal d'afavorir l'orientació a sud de l'espai galeria, funcionant així com a porxo a l'estiu i com espai captador al hivern. La capsa de planta primera conté dues petites habitacions. La seva mida afavorirà a l'apropiació de l'espai galeria que funcionarà com a mirador a l'estiu i com a estudi al hivern. Les capses contenen el confort mentre que l'espai vidriat es converteixen en espais no programats, aptes per a ser usats tot l'any en base a un funcionament tèrmic passiu. La construcció: L'estructura de pilars i lloses és la gran inversió patrimonial de la casa. No només conté la seva inèrcia sinó que també caracteritza els espais galeria i per extensió, els de tota la casa. Les capses pertanyen al món mecànic. Estan composades per entramats de fusta i tancaments de panell OSB i, per plaques de cartró-guix. La cambra d'aire dels tancaments permet allotjar una gran quantitat d'aïllament, evitar l’excés d’inèrcia en programes que s’han d’escalfar molt ràpid al hivern i el pas de totes les instal·lacions en una casa on l’estructura de formigó queda completament vista i no amaga res. El revestiment de les capses és de taulells de fusta-ciment. El funcionament: Les galeries s’orienten a Est i Sud i garanteixen un alt nivell de captació solar, així els espais poden funcionar de dia a l'hivern sense climatització, alhora actuaran com a coixí tèrmic per als espais de confort. De nit les cortines redueixen les pèrdues i una estufa de llenya permet l’ús dels espais. Aquest funcionament permet que la casa no es refredi en els períodes que resta buida. Les capses, altament aïllades, estanques i sense inèrcia si que són climatitzades amb un sistema de bomba de calor aerotèrmica que permet un escalfament molt ràpid dels espais d’ús quan els propietaris arriben després d’un llarg període d’absència.

El mur de pedra que limitava la finca recorria tot el solar i únicament deixava entreveure les copes dels arbres de l'interior. La materialitat i la irregularitat de les seves geometries li donaven caràcter i una presència especial. Però el planejament vigent obligava a unes cessions de vial que ampliaven l'amplada del carrer i feien impossible mantenir el mur existent. / Sense el mur existent, el primer i principal repte del projecte és aconseguir tornar a contextualitzar el solar, fer una casa de nova planta capaç de donar resposta coherent, respectuosa i honesta amb l'entorn. / En comptes d'ubicar-se al centre del jardí, es proposa rodejar-lo. Una casa que actui com a tanca. / Una casa-mur permet recuperar la continuïtat urbana i permet experimentar una nova tipologia molt allargada, tota en planta baixa, adaptada a la topografia i a la nova geometria del carrer. / La casa seguirà les lògiques materials i constructives del mur-tanca original, però adaptant-les als requeriments actuals. Es construirà integralment amb murs de càrrega, reutilitzant pedres del mur existent, barrejant-les amb àrids propis del solar juntament amb dosificacions de calç i ciment. En aquesta base de morter tradicional s'afegiran petites partícules aïllants de vidre reciclat insuflat. En comptes d'apilar, el mur s'encofrarà i s'anirà pujant amb una tècnica mixta entre la tàpia i el mur ciclòpic. Les capes exteriors que donen al carrer es repicaran fins fer aflorar la pedra, mentre que les cares interiors es deixaran amb l'acabat propi del mur encofrat. / Al llarg de la parcel·la el mur va variant el seu gruix i en molts casos es fa tan gruixut que permet allotjar els espais més estàtics de l’habitatge, o aquells que requereixen més privacitat, com poden ser els llits, banys, safareig, armaris, rentamans,... En una relació quasi fractal, es van resolent totes les escales del projecte, relacionant i encadenant espais cada vegada més grans fins al punt d'abraçar tota la parcel·la. Es produeix una seqüència entre els espais més domèstics i els àmbits més exteriors i salvatges. / Les relacions longitudinals es solucionen per davant del programa més estàtic, que queda adossat al mur, creant una llarga seqüència de galeries que permetran treure profit dels guanys solars durant el període d'hivern. Quan fa bon temps, les galeries es poden obrir totalment convertint-se en un gran porxo obert al jardí. Una transició entre els diferents climes de l'edifici que evoluciona constantment al llarg de l'any.

La parcel·la era plana, lleugerament per sota de la rasant dels dos carrers, un a oest i l'altre a nord. Sense arbres. El primer pas és fer-hi una tanca opaca tan alta com es pot, d'uns dos metres, i situar la casa descentrada cap a l'est, reblint tots els límits edificables excepte l'oest, l'únic per on entra sol durant tot l'any. Allà és on el jardí perimetral es fa més ample (7.6m), la resta té amplades variables adequades a la normativa (3m a veïns i entre 5 i 6 a carrers) -la normativa obliga a coses que no sempre tenen molt sentit-. A nord plantem uns arbres de fulla perenne que, amb el temps, privaran la vista des de la torre d'habitatges veïna. La nova casa s'estructura en quatre capes concèntriques paral·leles als límits del solar, com una ceba. D'exterior a interior, la tanca d'obra, el pati perimetral i una galeria correguda que rodeja el cos central, una caixa d'obra vista de bloc de formigó de dues plantes. En fases inicials del projecte, quan la casa era més gran, la galeria perimetral era un espai entremig, bioclimatitzat, amb usos complementaris, i totes les peces principals s'allotjaven al nucli de l'habitatge. Posteriorment, per adequació pressupostària, es va reduir la superfície i al cos central només hi van quedar les habitacions, els banys i l'escala. Els usos comuns van passar a la galeria. A la galeria hi passa gairebé tot. És una veranda, amb certes ressonàncies a la casa d'Orinda del Charles Moore, de relacions intenses i variables (estacionalment) amb el pati; a l'estiu, mitjançant els grans tancaments corredissos esdevé una porxada; a l'hivern, grans finestrals cantoners ofereixen vistes emmarcades al jardí i esdevenen captadors de radiació solar a ponent. En aquesta casa els vidres són fixes i els tancaments mòbils són opacs, condició que transforma la façana i la galeria constantment, en funció de què està obert i què tancat. Com a la capella de Santa Maria dos Anjos de Lina Bo Bardi, la veranda, de coberta inclinada, es construeix amb sistemes lleugers i en sec: estructura de fusta (pilars, bigues i sostre) i tancaments de vidre, alumini, fusta i xapa ondulada. La coberta és inclinada i aboca l'aigua de pluja directament al pati, sense recollida. En contraposició a la lleugeresa de la galeria, el nucli central és massiu i compacte, amb més inèrcia tèrmica. Els murs de bloc i els forjats es deixen vistos a la galeria i es pinten blancs a les habitacions. A l'hivern, la veranda abriga i escalfa tot el cos central (banys i habitació), que no té sistema de climatització propi (en planta baixa); el paviment de formigó, amb molta inèrcia, a part de rebre puntualment la radiació solar directa, s'escalfa via terra radiant, igual que les habitacions del primer pis; la generació és per bomba de calor d'aerotèrmia. A l'estiu, quan les fulles corredisses estan tancades, les finestres es protegeixen del sol amb el vol de la coberta inclinada i amb unes cortines reflectants exteriors. A l'interior, la inclinació del sostre afavoreix, per estratificació, un sistema de ventilació passiu que evacua l'aire més calent mitjançant quatre conductes ocults dins les façanes que funcionen com a petites xemeneies solars, afavorint la renovació natural i facilitant el refrescament de la veranda.

Sobre les runes de l’antic Mas Geli, del qual només es conservaven dues façanes amb contraforts i un parell d’espais amb voltes de pedra, s’aixeca aquesta nova casa, que reinterpreta valors de l’arquitectura vernacular sense renunciar a la contemporaneïtat de la proposta. L’estructura del mas original determina tant la tipologia estructural (murs i sostres massius) com l'organització espacial (seqüència de sales estructurals) de la nova casa. Adoptant una retícula ortogonal, les sales es configuren amb murs de pedra existents, murs de formigó ciclopi (aprofitant runa del mas antic) i cobertes amb voltes. La coberta, de fusta i teula, manté l'altura original i restitueix el perfil de dues aigües. Un gran porxo en L s'incorpora a la nau principal creant un espai intermedi ombrejat, propi de l'arquitectura mediterrània. La cuina emergeix com l'espai interior més representatiu, el cor de la casa. Situada al sud-oest, té doble alçària i vista cap a ponent, cap a les vinyes i la bassa.