La migració del Centre Històric a la perifèria de la Ciutat, iniciada en els anys 50, va deixar molts edificis sense ús, produint la pèrdua de consciència de manteniment d’aquests immobles bastits amb sistemes heterogenis a base de materials com la tàpia i la tova, molt sensibles amb els canvis del medi.
En el moment que es van dur a terme les intervencions, era molt freqüent l’obertura d’expedients de ruïna , enderrocs i esfondraments d’edificis que comportava la incorporació gratuïta i descontrolada dels solars a l’espai públic ,convertint-los en àmbits d’usos espontanis, aparcaments i abocadors que degeneraven el fràgil ordre cívic i social del Centre.
Amb un pressupost de mínims i l’exigència d’una acció urgent , es proposa un patró d’intervenció únic capaç de donar resposta a les condicions diferencials de cada lloc.
Es proposa la configuració d’uns nous espais de mediació entre els buits espacials i l’espai públic .
Uns plans horitzontals i verticals configuren els límits d’aquests nous espais subordinats aptes per ser incorporats a l’espai públic
El procediment de sistematització ,idea i materialització ( geometries, materials , textures i cromatisme ) unifica la constel·lació d’aquests petits espais residuals repartits pel Centre, recosint la possible complexitat d’actuacions específiques i singulars per cada lloc .
