El passatge Bacardí, ubicat al districte de Ciutat Vella, és un passeig cobert, apte exclusivament per vianants, que uneix la Rambla, a l'alçada del número 42, amb la plaça Reial. Aquest passatge fou construït a mitjan segle XIX junt amb l'edifici bastit en els números 40-42 de la Rambla per a Ramon de Bacardí, convertint-se en un dels primers passatges coberts de la ciutat. L'accés al passatge des de la Rambla es produeix per un portal resolt amb arc de mig punt. El portal està flanquejat per dues pilastres d'escàs relleu que s'alcen fins a l'alçada de l'inici de l'arc. A aquesta alçada s'hi emplacen sengles impostes de les quals es reinicien novament les pilastres fins a arribar a les mènsules de la balconada situada just sobre l'entrada al passatge. La porta pot ser tancada mitjançant una reixa de ferro forjat de la qual la part de l'arc és fixa i ornada amb motius geomètrics radials que surten d'un medalló central amb la lletra "R" i, sota, l'any "1856". La part de la porta disposa de dues fulles amb austers barrots verticals. L'accés des de la plaça Reial es realitza des d'un portal similar si bé de factura una mica menys elaborada. Ja a dins el passatge compta amb dos trams diferenciats per la seva coberta. El tram més pròxim a la Rambla està cobert a l'altura del sostre de l'entresol per un embigat paral·lel al carrer que suporta l'edifici superior; en canvi, la meitat més pròxima a la plaça Reial està coberta per un envidriat a l'alçada de la coberta que dona llum a tot l'espai. Els baixos i les finestres dels entresols situats a banda i banda al llarg del passatge presenten una uniformitat que donen coherència al conjunt. Totes les portes de comerç i la finestra de l'entresol situada al seu damunt segueixen un patró que es repeteix al llarg de l'espai. Cada obertura comercial i la finestra de l'entresol estan flanquejats per sengles pilastres amb una basa de més volum que la resta de l'element, un fust amb el tram inferior amb solcs verticals i el superior llis, amb un únic rectangle en relleu, coronat per un capitell jònic. A aquesta alçada dues escultures de nens suporten el guardapols que cobreix la finestra. Entre la finestra i la porta inferior hi ha l'espai en què, originalment, aniria el nom del comerç. Les baranes de les finestres són de ferro forjat. Un dels elements més destacables d'aquest passatge és la galeria que la travessa en paral·lel al carrer a mitjana alçada del recorregut. Està fabricada amb estructura de ferro, de la que destaquen unes elaborades mènsules i totalment envidriada.

Al 1865-66 l'arquitecte Antoni Rovira i Trias projectà per a un grup de tres propietaris (Girona, Martorell i Casi) un passatge que, amb el nom de "Pasaje del Comercio", havia d'unir en forma de "L" la Rambla amb l'actual carrer Josep Anselm Clavé, tot formant una petita plaça octogonal irregular a l'angle. A la memòria presentada juntament amb el projecte, Rovira preveu una edificació de façanes unitàries. Tot i que ell mateix hi projectà una entrada, els edificis que es construïren el 1869-82 emmarcant-la, són obra d'Elies Rogent. Al fons de la placeta (amb el número 8 segons el parcel·lari, però amb el número 7 a la porta) hi ha l'antic edifici de la Banca del Crédito Docks –des del 1973 ocupat pel Museu de Cera–, amb una curiosa façana de marbre convexa, d'acord amb tres costats de l'octògon. El conjunt és interessant com a exemple d'un dels diferents tipus de passatge que s'obriren a la segona meitat del segle XIX a l'interior de la ciutat vella per tal d'obtenir més superfície edificable, i que constitueixen les reformes urbanístiques més importants dutes a terme en aquella època al barri antic.

Un primer pont metàl·lic fou projectat per l’enginyer i Premi Nobel de Literatura (1904), José Echegaray Eizaguirre. Inaugurat l’any 1868, en destacaven les historicistes i aparellades columnes dòriques que el sostenien. Degut a la seva perillosa estretor, fou profundament remodelat l’any 1913 tot substituint els suports clàssics per les actuals piles de pedra on descansa una biga-calaix metàl·lica, reblada i dimensionada per a una amplària de doble via. El tram més afectat pels bombardejos de la Guerra Civil fou reconstruït amb perfils metàl·lics que minvaren la seva alçària. Amb el desmantellament de part del by-pass ferroviari de Tortosa, el popularment conegut com a ‘pont roig’ es va condicionar per a ús turístic esdevenint el punt de partida de la Via Verda la qual recicla el traçat de l’antic ferrocarril de la Val de Zafán entre Tortosa i el Baix Aragó.

El passatge de la Pau és el resultat d'una intervenció urbanística de la segona meitat del segle XIX en el barri gòtic de Ciutat Vella. El conjunt edificat forma una unitat formal arquitectònica que té per objectiu aconseguir un nombre important d'habitatges de nova planta en una parcel·la reduïda, mantenint unes condicions d'habitabilitat òptimes. El passatge de la Pau passa pel mig d'aquest conjunt mantenint la continuïtat urbana dels vials, la qual només es veu alterada en alçada, ja que parts de l'edificació passen d'una banda a l'altre del passatge. L'edificació està formada per dos volums principals a banda i banda del passatge. Tres cossos a manera de pont uneixen els dos volums formant dos espais oberts sense afectar el pas a través del passatge. Aquesta curiosa tipologia d'espais queda emfatitzada pel fet que en els extrems, a l'entrada i la sortida, els cossos alçats s'integren de tal manera en la façana a carrer que l'accés al passatge queda limitat a simples portals. Aquesta circumstància no impedeix que hi passin vehicles pel passatge. Els edificis són de planta baixa i quatre pisos. Els cossos alçats són de tres pisos i s'aixequen des del segon pis quedant alineades les seves cornises amb la resta dels volums principals en tot el seu perímetre. D'aquests dos volums el d'orientació est és més ample, ja que disposa de sis crugies, essent l'altre força més estret amb només dues. Les edificacions tenen el seu accés des de l'interior del passatge excepte el número 12 que el té des de l'exterior. Fins i tot hi ha un accés des del Carrer Josep Anselm Clavé i un altre des del Carrer Sils. Tots dos volums edificats són força densos en edificabilitat, per això estan perforats per una sèrie de petits patis que aporten ventilació i també llum a les estances secundàries que no tenen façana. De manera similar diverses caixes d'escala articulen els accessos als pisos i els connecten amb els vestíbuls. La planta baixa està ocupada totalment per locals comercials i els vestíbuls. Pel que fa a les façanes, l'aspecte que més les caracteritza és l'estricta unitat formal i estètica de totes les façanes i les estudiades relacions geomètriques que les articulen. La façana més important és la que dona al carrer Josep Anselm Clavé. Aquesta està formada per una retícula d'obertures; portals de mig punt en planta baixa i balcons sortint en els pisos superiors. Aquesta retícula es veu trencada per un portal de doble alçada en forma d'arc que dona pas al passatge. Aquest element arquitectònic és força protagonista en disposar d'arquivoltes recalçades en dues pilastres de dimensions considerables. Aquest arc està envoltat per un entaulament coronat per cornisa amb dentell. En el fris apareix un rètol de lletres metàl·liques indicant el nom del passatge en castellà. La resta d'obertures són de geometria senzilla i disposa de més motllures neoclàssiques, balcons de llosana de pedra i baranes de ferro. La façana de l'accés nord pel carrer de Sils també disposa d'un portal d'accés i l'element arquitectònic que el conté és similar a l'anterior però amb la particularitat que aquest ocupa tota l'alçada de l'edifici. Apareixen pilastres a banda i banda del balcó central a cada un dels nivells fins a arribar a la cornisa on es transforma en un frontó semicircular amb mènsules i un escut central. En aquesta façana les obertures són balcons només en l'element central i la resta són finestres. Les façanes interiors són d'igual senzillesa i rigor compositiu. Totes les obertures són balconeres i segueixen també una retícula geomètrica homogènia formada pels eixos de balcons i unes petites cornises que marquen els forjats de l'edifici. Menció especial mereixen els balcons del principal que tenen una llinda amb decoracions vegetals neoclàssiques. Les cobertes són planes amb terrat. Les façanes estan rematades per cornises i ampits de formes neoclàssiques. Cal esmentar els falsos sostres dels cossos volant que estan decorats amb decoracions de guix policromes excepte la de l'extrem sud que ha desaparegut mostrant al descobert les bigues de fusta i els revoltons de maó. Com a element arquitectònic a destacar trobem una reixa fixa però elevada en la zona de l'intradós de l'arc just en la línia d'arrencada. Els materials de la façana són d'obra de fàbrica revestida de morters amb emmarcaments de pedra tallada.

El passatge del Crèdit es localitza al districte de Ciutat Vella de Barcelona i va ser projectat per l'arquitecte Magí Rius i Mulet entre l'any 1875 i 1879. El passatge s'obre dins l'illa de cases definida pels carrers de Ferran, Avinyó, Baixada de Sant Miquel i la Plaça Sant Miquel; tot travessant-la longitudinalment i disposant de dues entrades afrontades, una des del carrer de la Baixada de Sant Miquel i l'altra des del carrer Ferran. L'accés al passatge es produeix en ambdues vies a través d'un gran arc de mig punt. Es tracta d'una entrada monumental, flanquejada per dues grans pilastres de pedra assentades a sobre d'un sòcol, amb fust decorat amb un seguit de petites plaques esculpides amb motius vegetals geomètrics i coronades per un gran entaulament. A sobre d'aquest, es desenvolupa un arc de pedra adovellat, flanquejat a sengles costats per dues pilastres i amb dos medallons on es disposa el bust de dues figures al·legòriques (Mercuri i Amèrica). A la banda del carrer Ferran, la rosca de l'arc es troba decorada amb un element metàl·lic, que a manera de reixa s'ancora a l'intradós de l'arc; a la rosca hi ha encastades unes lletres metàl·liques "PASAJE DEL CRÉDITO". Destaca d'aquesta entrada -i a diferència de la de la Baixada de Sant Miquel- l'existència d'un nivell construït a la zona de l'arc, que aprofita la llum d'aquest per disposar-hi la finestra que veiem avui dia. En relació amb aquest últim aspecte, s'ha de ressaltar el tipus de cobriment d'aquests trams que enllacen els dos carrers. Tots dos estan coberts amb un forjat de fusta amb cassetons, però d'alçària, estructura i acabament molt diferents. Tot sembla indicar que el de la banda del carrer Baixada de Sant Miquel forma part del projecte arquitectònic original, amb un cassetonat de peces quadrangulars, que presenten al centre un floró -també de fusta- que combina formes quadrangulars i arrodonides al fullatge. Aquest sostre, que encara conserva testimonis de la policromia original, presenta un estat de conservació bastant deficient i actualment es troba protegit per una xarxa per tal d'evitar despreniments. Pel que fa al sostre de la banda del carrer Ferran, sembla formar part d'una reforma posterior ja que es tracta d'un cassetonat més senzill sense cap decoració i que es troba més baix que el de l'altra banda del passatge per tal de crear un nivell entremig que no existeix a la Baixada de Sant Miquel. Tot i això el seu estat de conservació és bastant deficient, en alguns punts han desaparegut algunes de les plaques de fusta deixant a la vista el revoltó de maó de pla del forjat que cobreix i hi ha d'altres zones, amb poca estabilitat i risc de despreniment del conjunt. Com ja es comentava anteriorment, el Passatge del Crèdit comunica i dona accés a un conjunt d'edificis que es distribueixen longitudinalment a sengles costats d'aquest pas. Es tracta d'unes construccions amb sis nivells d'alçat, tot disposant de planta baixa, entresol i quatre pisos més. La planta baixa queda destinada a espai comercial i es caracteritza per la gran alçaria que presenta, amb sostres elevats i grans obertures emmarcades per pilastres de ferro que permeten disposar de grans finestrals que asseguren l'entrada de llum. Destaca la decoració amb petits mascarons que encara es conserven a alguns punts de la cornisa que remata la planta baixa. La resta de pisos són habitatges tot i que una part del conjunt acull actualment part de les instal·lacions de l'Hotel Rialto. Els diversos pisos disposen d'obertures al Passatge emmarcades per pilastres de pedra, de tonalitat blanca que contrasta amb el color vermellós del revestiment de la façana. Destaca el tractament i composició de les finestres a les dues façanes on es localitzen les entrades, amb un joc d'obertures decreixent cap als nivells superiors. Aquesta variació consisteix en què al primer pis la finestra disposa de tres grans obertures amb balcons, emmarcades per pilastres d'ordre jònic, mentre que al segon només en disposa de dos. El tercer pis, manté les dues obertures, però es redueix la seva alçària i amplada que és efectivament, menor al darrer nivell. Destaca també del conjunt la caseta de la porteria, localitzada a la zona descoberta del passatge i adossada a una de les façanes; està construïda en ferro, amb planta poligonal, coberta punxeguda i grans finestrals que permeten l'observació de tot el conjunt des del seu interior. Aquest conjunt és una de les obres més representatives de l'aleshores vigent arquitectura del ferro, material que es fa visible a les pilastres de la planta baixa i combinat amb la pedra de la resta de la construcció. Apareix també emprat en els elements ornamentals (capitells, baranes...) que Rius combina amb recursos estilístics de tendències classicistes.

Recorregut urbà de cases del primitiu estiueig envoltades de grans jardins. Convivència amb cases d'origen popular i torres d'estiueig més recents. Connexió amb passeig amb arbres i pont-mirador sobre el Funicular i Montserrat. Arquitectura de l'eclecticisme, modernisme i noucentisme. Els edificis que es troben a aquest carrer van ser construïts en general entre els anys 1880 i 1920.

Pont de tres arcs, el central, força gran, està recolzat sobre dues pilastres. Tota l'obra de fàbrica és una combinació de maó vist i pedra carrejada. Les baranes, col·locades anys després de la inauguració, són de ferro colat. És construït sobre el torrent de l'illa i serveix d'unió entre els nuclis del Bruc de Baix i el de la Parròquia. L'obra fou impulsada per J.Casas i Chocomeli, que era alcalde del Bruc. El projecte fou redactat el 1916 a partir d'un acord del Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya del 1915. Les obres començaren al 1917, foren represes el 1921 i finalitzades el 1922. És propietat de la Diputació provincial de Barcelona i travessa la riera de Can Dalmasses, servint de nexe d'unió. En el moment de la seva construcció era l'obra de fàbrica amb una llum més ample del que mai s'havia fet a Catalunya.

Pont amb tauler de llosa que salva el desnivell de l'antiga riera de Vallcarca, actualment avinguda de l'Hospital Militar, que passava entre els turons del Coll i del Putxet. És la principal via d'accés, des del 1923, al barri del Coll per la plaça de Mons i l'avinguda Argentina, tant per trànsit rodat com per a vianants. Per a l'època era una obra d'enginyeria bastant avançada ja que l'estructura es va fer de formigó armat amb ferro, tècnica que permetia poder cimentar una obra de complexitat assentada a les lleres d'una riera. Els elements de suport estan recoberts de pedra i maó vist formant uns balcons semicirculars a la part superior, a manera de mirador. A l'espai entre els murs mitgers hi ha decoracons en relleu que represeten l'escut de Catalunya i de Sant Jordi flanquejat per uns lleons alats; per sobre la barana decorada amb cassetons geomètrics hi ha també uns pinacles d'estil sezession.

L'any 1918 s'inaugurà un pont de ferro que havia estat iniciativa del diputat Joan Caballé, i que va ser destruït el 3 d'abril de 1938 per l'exèrcit republicà en la seva retirada. L'any 1939 s'encarregà a l'enginyer Eduardo Serrano Sunyer un projecte per la construcció d'un pont nou, que va ser inaugurat el 7 de setembre de 1943. Situat a llevant del nucli urbà de la població de Móra d'Ebre, damunt del curs del riu Ebre, comunicant l'avinguda de les Comarques Catalanes amb la carretera N-420a, en direcció a Móra la Nova, Tortosa i Reus. Es tracta d'un pont d'arc de tauler intermedi format per cinc arcs de catenària, sostinguts per sis grans pilars de secció ovalada i que al seu torn sostenen els tirants que aguanten el ferm per on circulen els vehicles. Els dos arcs dels extrems són de mida més petita que la resta. Tota la construcció és bastida en formigó armat.

Barri situat en un turó, avui integrat ja amb la resta del poble. Va néixer com a barri obrer a principis de segle, vinculat a l'empresa minera que fins ara n'era la propietària. De tipologia regular, és format per un carrer transversal a banda i banda del qual s'obren un seguit de carrers on s'arrengleren els edificis; els plànols per a la seva construcció vingueren fets des de Bèlgica (lloc d'origen dels propietaris de les mines). Els habitatges obeeixen a diferents tipus constructius, i són destinats també a gent diversa: a la part alta hi ha els blocs rectangulars de els famílies dels miners, que són de totxo vist, amb dos pisos per planta. Una mica més avall hi ha unes torres amb jardí, també de totxo vist, per als treballadors de més categoria; més avall encara, unes altres torres (més sumptuoses) també de totxo vist són per als executius. Malgrat la diferencia de les construccions, el conjunt té un aire d'unitat aconseguit amb el material. Amb tot, el conjunt es diferencia bastant de la resta de la tipologia i les construccions del poble. Les construccions neixen a la 2ª dècada del segle XX. L'any 1982 l'empresa va posar a la venda totes les vivendes, les quals han sigut comprades a baixos preus pels seus habitants. Fins ara els edificis i el terreny era propietat de l'empresa de les mines de potassa del poble.