El fons documental digital del projecte es focalitza actualment en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any de construcció de la primera xemeneia industrial de Barcelona, i de l’estat, que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.
El projecte, promogut pel Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC), té l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals del sector com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que es millora, s’actualitza i amplia el seu fons documental progressivament.
El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses seus i entitats associades al COAC i d’altres fons provinents d’entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.
Cal mencionar especialment la divulgació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en molts casos inèdita– documentació gràfica.
El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC, comissionats escollits per les demarcacions del COAC i professionals i d’altres experts externs que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.
Benvingut al fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau i exemplar de divulgació i documentació arquitectònica, referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.
Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai obert a l’usuari on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris. Les dades seran analitzades per la Comissió Documental del projecte i gestionades pel nostre equip editorial. Si-us-plau, emplena només aquells camps que consideris oportuns per afegir o esmenar informació.
Mitjançant aquest formulari podràs sol·licitar còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) en gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d’aquells que es trobin en domini públic. L'Arxiu Històric del COAC és un dels centres de documentació més importants d'Europa, que custodia els fons professionals de més de 180 arquitectes, l'obra dels quals esdevé fonamental per comprendre la història de l'arquitectura catalana. Un cop realitzada la sol·licitud, l'Arxiu Històric del COAC et farà arribar una estimació del preu de la teva sol·licitud, variable en cada casuística de drets, ús i finalitat.
Si bé el programa requeria peces variades i circulacions complexes, Blanch aprofita la forma perfectament pentagonal del solar per donar a la casa la forma d’un organisme simètric, encarat al xamfrà i proposant una imatge des d’un punt de vista únic. L’escala que comunica totes tres plantes es col·loca al centre del pentàgon, amb un pas a la part posterior i un petit pati al darrere. Els dos balcons en cantonada de la planta dels dormitoris articulen les tres façanes en un tríedre que reconstrueix el xamfrà en una imatge unitària, d’acord amb l’interès de Blanch per trobar un llenguatge adient per a les noves cases urbanes.
El programa de esta casa incluía una vivienda unifamiliar y el estudio del arquitecto, y se desarrolla en planta baja y dos plantas piso. El edificio está situado en el ensanche de Girona y ocupa un solar pentagonal, con dos de sus lados en medianera y los otros tres haciendo chaflán. La distribución en planta es muy clara, con el núcleo de escalera en el centro y todos los espacios girando a su alrededor: una distribución muy propicia para desarrollar la planta libre. Las zonas húmedas se encuentran situadas en el vértice de las dos medianeras y están ventiladas por un patio de luz cenital. La entrada al estudio se realiza por una de las dos fachadas laterales, y la entrada a la vivienda por la otra, de tal manera que la fachada principal del chaflán carece de puertas y produce un efecto compositivo muy interesante: se convierte en un plano de estuco gris sin ningún hueco que llegue al suelo. Todas las ventanas que dan a esta fachada son apaisadas y pertenecen a los espacios comunitarios del edificio: el vestíbulo de entrada a la casa, la sala de estar, y una sala de juegos estudio vinculada a los dormitorios. Esta última sala de la segunda planta dispone de dos balcones en las esquinas que rematan la composición de la fachada. Los balcones están cubiertos por unas losas de hormigón en voladizo, soportadas por pilares redondos de acero. Las losas, los pilares y las barandillas de tubo están pintados de color negro. Actualmente, el edificio es la sede de la Cruz Roja.
En un petit barri (parcel·lació Escatllar, 1930) s’assaja una ciutat jardí que es densifica al llarg dels anys. Aquest habitatge i estudi de l’autor, amb planta pentagonal, planitud geomètrica i dosificació lingüística, és un episodi de la influència del primer Le Corbusier. Com en altres exemples locals de dimensions limitades, la planta lliure o l’estructura no hi són el leitmotiv;sí, en canvi, el coronament pla, el rigor geomètric, l’ordre distributiu (aquí amb opcions funcionals dubtoses) i la concentració expressiva en el buidatge de cantonades. El 1984 la va reformar de manera displicent el mateix autor, i el 1994 fou parcialment restaurada (M. Ferrer) pel municipi. En la petita obra cristal·litza la convulsió del país: al republicà Blanch, propietari rural assetjat per l’anarquisme i exiliat, la casa li fou confiscada pel feixisme imperant del 1939 al 1969; el 1991, finalment, la va donar a la Creu Roja sense haver-hi viscut. Al núm. 7 del carrer de Ramon Turró, vegeu la casa Triola, de J. Esteve.