Premiades
Catalogades
Desaparegudes
Totes les obres
-
Pont d'Isabel II
Josep Maria Faquinetto, Constantino Germán, Víctor Martí
L’embranzida il·lustrada de l’època isabelina introduí en nombroses ciutats d’Espanya la tendència al creixement i la racionalització urbans, i a Girona hi comportà, entre altres actuacions, equipaments com el teatre o la biblioteca, la reforma de trames insalubres, l’estesa del ferrocarril i l’obertura d’eixos com la calle del Progreso (1842, C. Nou). Aquest nou eix i accés urbà, promogut pels industrials adquirents del formidable convent de Sant Francesc, ja abatut, significà l’enderroc del pont gòtic homònim i la construcció del nou, projectat i morosament finançat per l’Estat com a part de la carretera reial. Germán projecta un aparell carejat de calcària local, exornat i amb tres arcs rebaixats, de traça clara i elegant, sobre dos massissos tallamars. R. Giralt hi reforma les baranes el 1926. En són un tret destacable l’ordre estricte i l’exacta estereotomia de la pedra, al pont mateix i en voreres i paviment. Fins a finals del s. xx les àrees d’imposta eren edificades.1849 - 1856
-
Parc de la Devesa
Arbreda dedicada a la contenció fluvial a l’areny entre el riu Ter i el Güell —avui desviat—; amb 40 ha de superfície, és una de les platanedes urbanes més grans que es coneixen. Daten del 1400 les concessions reials per a l’explotació de la fusta, i del 1424 la donació estatal del parc a la ciutat. El mite n’atribueix la creació a l’època napolèonica: de fet, s’hi produí planimetria, reposició després del setge i ús com a camp de Mart (Vacani, Lamarque). El projecte es materialitza en els passeigs principals, la glorieta, els jardins afrancesats i els brolladors i l’ús sistemàtic del plàtan; la funció de parc urbà com a únic lloc d’esbarjo estiuenc s’allargarà fins a la generació del week-end rodat. Del 1891 al 1979 van clapejar el parc diverses concessions privades —plaça de toros, estadi d’atletisme, piscines, hípica, restaurant—, i des del 1966 un cinturó viari n’ha accentuat l’esmorteïda accessibilitat. Un pla especial del 1985-86, escassament aplicat, en va plantejar la recuperació amb la creació d’eixos per a vianants, l’eliminació d’opacitats concessionals, l’ampliació de les zones assolellades, la connexió amb el nord sobre el riu, etc. Els debats respecte als nous usos i la revitalització perduren el 2008. L’any 1996, la pressió dels comerciants per ubicar-hi àmplies zones d’aparcament va mediatitzar el projecte de vialitat, accessibilitat i espais perifèrics. A la perifèria trobem el palau firal (Llist. & Monts.,1987-89), part d’un ambiciós projecte amb auditori i palau de congressos —finalment guanyat per Bosch i Tarrús—, un gràcil edicle turístic (J. Bosch, 1964) i l’orgànic local Rosaleda (1963), de Masramon, Negre, Duixans i Masgrau.1837 - 1857
-
Bloc d'Habitatges Codina
autoria desconeguda
De nou en una realineació vuitcentista —que permet, però, albirar escassament la seva composició—, se’ns presenta aquí un immoble residencial de matriu semblant a la del bloc Domènech antecedent. Aquí, tanmateix, els frisos verticals i les composicions vegetals de terra cuita protagonitzen la textura. Resulten també de gran interès l’escala helicoïdal i espai comú així com la configuració dels habitatges.1858
-
Plaça de Sant Agustí
Cent trenta-vuit anys va durar la plasmació —alterada— d’una conspícua operació neoclàssica entre les moltes que la Il·lustració suscità a tot Europa. Un decadent convent agustinià del període 1608-80 fou confiscat (1836), parcel·lat i privatitzat sense projecte, i la proposta de Sureda va ser acceptada amb reticències pels nous propietaris. El projecte va definir amb claredat, a través dels documents del 1859, l’ordre edificatori dels fronts externs i del porxo públi de volta. La plaça ocupa una superfície de 92 x 45 m i està circumdada per porxos, molt amplis als costats llargs. La prefiguració interna dels habitatges denota una actitud higienista més profunda que la simple creació d’escenografies urbanes. Al front est va fracassar la interposició d’un immoble públic destinat a marcar una inflexió axial en la seqüència de projecte, i el 1900 Sureda i Vila, fill de l’autor, dissocià el front nord per enllaçar la plaça i les noves rondes de la muralla. Així, l’operació —potser la més ambiciosa de l’urbanisme vuitcentista— va anar quedant desnaturalitzada, i encara més amb les recents i empobrides versions del seu llenguatge. Al centre se situen l’escultura Girona, 1809, de Parera (1894), i l’enjardinament (1924) de R. Giralt. El 1994 es va redactar un projecte municipal de restauració de façanes i porxos i de revaloració de l’espai central, concretat de moment en successives accions d’ampliació de l’espai perifèric a càrrec dels propietaris.1859
-
Bloc d'Habitatges Pol
El tòpic d’una Girona vella i perdurablement medieval no s’adiu amb la realitat de quasi cap indret urbà: higienitzacions i noves alineacions (s. xix i xx) canviaren i densificaren nombroses trames i fàbriques preexistents. El neoclàssic vuitcentista fou un funcionalisme hostil a la continuïtat històrica. En aquest cas, l’elaborada foneria de les baranes i el joc de la terra cuita aporten expressió i relleu al bloc. L’original constava d’un pis menys.1858 - 1860
-
Bloc d''Habitatges Carreras Artau
autoria desconeguda
Adquirit per aquesta nissaga d’intel·lectuals, és objecte d’una reforma que li atorga unes façanes del neoclassicisme eclèctic més preciosista de la ciutat. Es tracta d’una excel·lent mostra de bloc residencial: la pedra calcària local, la textura que remarca el morter, la qualitat i la geometria dels balcons, el joc d’orles diverses que delimiten els pisos, la cornisa... Resulten també interessants l’accés i el traçat de l’escala.1863
-
Plaça del Gra
El conjunt de Sant Francesc, dit «plaça del Gra», fou projectat a partir d’una proposta de J.M. Faquinetto (1857) per aconseguir una distribució racional a la ciutat dels diversos i inveterats mercats locals. La parcel·lació en sis grans finques d’una part de l’enorme convent homònim (1230-1835) va permetre una aplicació homogènia del racionalisme neoclàssic. Aquí, com a Sant Agustí, la prefiguració interna dels habitatges denota una actitud higienista més profunda que la simple voluntat de creació d’escenografies urbanes.1861 - 1864
-
Bloc d'Habitatges Arnau
autoria desconeguda
Probable agrupació de quatre crugies originals del 1846, del model de Barnoya per al carrer Nou. Els murs de maçoneria i rajol es disposen ortogonalment al carrer fins a la meitat de la finca i després hi són paral·lels. Programa de comerç i tallers a la planta baixa, amb habitatges en trespol, un habitatge principal al primer pis i, després, dos habitatges per planta. La façana, sòbria en finestres i balcons, presenta una acurada decoració de terra cuita sobre estuc (rest. 1986). Vestíbul reformat a finals del s. xix, amb revival neomorisc.1865
-
Pont de les Peixateries Velles
A Girona, la companyia francesa Eiffel, que en aquell moment construïa les estructures per a la nova línia del ferrocarril, va obtenir la contracta per a l’execució de tres ponts, desbancant altres companyies catalanes. Dels tres que va bastir, només aquest conserva la configuració original. Cobreix 42 m de llum, amb un cantell de 3,5 m en gelosia de perfils en “L” i platabandes reblades. La il·luminació original fou substituïda, com també —i repetidament— el paviment. Va ser íntegrament restaurat el 1979. El seu paper urbà va començar arran del desenvolupament industrial del barri del Mercadal, i la restauració de les façanes del riu (1984-85) en va fer créixer la presència paisatgística.1876 - 1877
-
Casa Gifre
L’agrupació de tres finques dóna lloc a una reforma eclèctica ben ambiciosa, amb una façana posterior (sud) que mostra una posició i un front al jardí semblants als de la casa Ruyra. La relació amb el pati es converteix en leitmotiv d’una galeria de dues plantes, amb més voluntat representativa que les façanes de carrer. Els elements interiors, concebuts com un revival neomoresc, poden ser del 1884 o d’una reforma posterior. El barri de la Mercè conserva traces medievals, però amb una tipologia constructiva molt refeta al s. xix.1884
-
Bloc d'Habitatges Mundet
Consistent exercici de neoclassicisme popular, amb algunes decoracions eclèctiques i una façana posterior vagament neogòtica. A la façana, el ritme d’obertures, el balcó retornat i el tractament petri de la cantonada són els trets destacables; dels espais interiors cal remarcar-ne el vestíbul i l’esplèndida escala. Tot i el seu estat només regular, el fet d’haver sigut poc reformat ens permet disposar d’un exemple notable d’arquitectura residencial del s. xix. -
Casa Porcalla
Gran casal construït sobre les restes encara notables i ciclòpies de la porta Rufina baiximperial (s. iii dC), d’opus quadratum de pedra arenosa i amb forma de baioneta, que controlà l’accés sud de la ciutat, a les cotes altes, fins al s. xii. La casa es projecta en estil isabelí, en la línia del neoclassicisme romàntic. A causa del veïnat conventual pel sud, la galeria de dos ordres d’arcs se situa a llevant. El 2008, l’edifici té usos confessionals i transitòriament universitaris.1885
-
Remunta del Bloc d'Habitatges Domènech
Tot i la dificultat a observar-lo àmpliament, és un dels edificis vuitcentistes destacables de la ciutat i està vinculat a un neoclassicisme clar i acadèmic. S’emparenta amb alguns treballs de Roca i Bros per a la burgesia de Figueres. Més enllà de la nuesa i la sobrietat radical d’altres coetanis (Sureda, etc.), aquest projecte vesteix i marca delicadament la façana i el vestíbul amb l’ordre clàssic de pilastres i columnes llises amb capitells corintis.1892
-
Sala l'Odeón i Casa Artau
Promoció d’uns mestres d’obra i empresaris, després nissaga d’acadèmics, amb una secció singular del conjunt: sala de ball de gran volum al dessota i habitatge luxós a la planta principal, amb enormes golfes de fusta. La sala, avui desfigurada, descansa sobre pilars de fosa i estén gelosies d’acer de la casa Eiffel, llavors en actiu a Girona per al ferrocarril; consta d’escenari i llotges perimetrals sobre pilarets secundaris, i no s’hi ha conservat el gran cel ras original. Les decoracions de façana són un delicat i eclèctic treball en pedra artificial.1857 - 1897
-
Església del Sagrat Cor de Girona
Francesc Manuel Almeda, Martí Sureda Deulovol
En una paradoxa universal, just quan l’enginyeria de l’acer imposa la seva nuesa, l’ansietat ideològica per una arquitectura noble evoca el gòtic, entre altres revivals. Enmig dels escassos exemples locals (la reconstrucció del temple del Mercadal, el col·legi dels salesians), aquest destaca per dimensió i façana. L’espai consta de tres naus d’elevació notable, formades per columnes nervades i sense creuer. El llenguatge neogòtic és epidèrmic, molt succintament un estil, i no fa aportacions arquitectòniques significatives.1886 - 1901
-
Casa Franquesa
Entre Sant Agustí (1855) i l’enderroc de les Bernardes (1944) passen decennis de dubtes municipals i pugnes de progressistes i clericals per les alineacions de Santa Clara, avui essencialment un conjunt del s. xx. L’autor de l’eixample (1897) realitza aquí un habitatge burgès, interessant perquè hi dissocia el seu programa per plantes a la manera contemporània. La composició medievalista ja destil·la un capriciós aire modernista.1901
-
Antiga Seu del Banco de España a Girona
Josep Martí i Burch, Martí Sureda i Vila
La seu (fins al 1990) d’aquest banc es va alçar a la perifèria d’una ciutat encara murallada, però amb un dinamisme terciari que ha perviscut fins ara. En procés d’obra el 2008, la transformació desestima els espais interiors i salva una façana d’un eclecticisme vibrant, en la qual el neogòtic delinea unes esveltes pautes verticals encastellades en què va encaixant els seus propis estilemes, alternats amb els d’un neoclàssic reduït al paper de simple comparsa lingüístic.1901 - 1902
-
Casa Casellas
Refinat exercici de revival medievalista del novell Bosch, que lluiria un modernisme més explícit a les grans obres de l’escorxador de Palafrugell (1907) o de la fàbrica Pagans de Celrà (1915 i seg.). Elements d’interès en l’ebenisteria externa i al vestíbul d’ingrés.Davant per davant, al número 17, el bloc Serra (1956-64), de J.M. de Ribot, amb una novetat de l’època convertida avui en recurs habitual: replegament intern de façana, en la qual el pla es trenca amb actitud casual, mentre l’estricta delineació de les terrasses restitueix el continu urbà.1904 - 1906
-
Destil·leries Regàs
Arran de l’església, l’edifici industrial, de façana ben plana, qualifica el front urbà malgrat la seva heterodòxia. Als eclecticismes de la pedra artificial, Catà hi contraposa l’aire fresc, constructiu i potent dels materials sincers i de les rabassudes estructures de les cooperatives de la Catalunya meridional. L’obra contemporània neteja l’absis veí i reordena l’edifici, seguint-hi l’estructura de parets, en refà els alegres enrajolats, posa en valor l’espai central com a cor del conjunt i organitza els accessos per desplegar, fondària enllà, uns volums sobris i desagregats que contenen sales públiques i una eficient i deliciosa biblioteca i que caracteritzen els nous espais públics i tota l’àrea de ribera. Davant, al núm. 36, la casa Regàs (1916) porta fins al paroxisme i l’ostentació, en tribuna, mènsules i cornisa, allò que en la indústria és serenitat.1908
-
Farmàcia Masó Puig
L'any 1907 Rafael Masó projecta la reforma dels baixos de la casa núm. 29 del carrer Argenteria per acondicionar-los com a farmàcia per al seu germà Joan i per a Lluís Puig. D'aquest projecte només en perviuen els interiors, la façana va desaparéixer amb la reforma que l'arquitecte Josep Claret Rubira hi dugué a terme l'any 1935. A l'interior els materials usats són: la ceràmica blanca amb disseny geomètric pel revestiment dels murs; el ferro forjat per la construcció de prestatges on es col·loquen els flascons de medicaments, també dissenyats per Masó i realitzats pel ceramista Antoni Serra d'Olot, i la fusta. Tots aquests elements conjuguen funcionalitat amb decoració. L'interior es conserva en bon estat, amb algunes modificacions. -
1904 - 1917
-
1908 - 1929
-
Casa Ensesa i Farinera Monserrat
Entre 1906 i 1932 Rafael Masó intervé diverses vegades en el conjunt de la Farinera Montserrat. La intervenció més destacable és la reforma i ampliació de la casa per habitatge de la família Ensesa i oficines de la fàbrica, que duu a terme entre 1913 i 1915. En aquesta obra es mostra el llenguatge plenament noucentista del seu autor, en sintonia amb l'arquitectura centroeuropea del moment. De l'obra de Masó es conserven les façanes principals i l'escala interior. L'any 1932 Rafael Masó intervé novament en aquesta obra construïnt la nova tanca de la fàbrica, un exemple del gir cap el racionalisme que fa la seva última arquitectura. La resta de l'edifici va patir considerables modificacions amb la reforma de Francesc Folguera l'any 1950. Després de l'enderroc de la fàbrica i els magatzems i, d'un període d'abandó, la rehabilitació de 1995 va permetre recuperar aquesta obra per la ciutat com a Escola Municipal de Música.1906 - 1932
-
s. XX