Es tracta d’una nova edificació en una zona urbana consolidada, amb una cara cap a la Ronda del General Mitre, una de les vies més importants i de més densitat de trànsit de Barcelona, i els altres costats cap a petites vies de barri. Per això, l’edifici varia en alçada i les façanes responen a aquests entorns diferents.
Es disposa un sòcol revestit amb panells de formigó que marca les primeres plantes de l’edificació; les plantes altes, de les habitacions, es treballen amb panells acabats en alumini que es pleguen en algunes parts per marcar les obertures a l’exterior. El mòdul revestit de llistons de fusta que sobresurt sobre la via principal acull espais d’ús comunitari per cada planta.
A les característiques de la zona, se suma el repte de produir espais col·lectius –de protecció, intercanvi i estada– en una parcel·la de mínimes dimensions per a un edifici d'aquesta tipologia. Es comptava just amb àrea suficient per a desenvolupar les habitacions i les zones de serveis, però es va buscar la manera de crear espais perquè els pacients poguessin socialitzar.
En la planta baixa del Dolors Aleu, en la part sud de l'edifici, les activitats del gimnàs i de la cafeteria, generalment limitades als espais creats per a tals finalitats, poden estendre's fins a la terrassa, oberta per un costat cap a la Ronda del General Mitre. La coberta que resulta del canvi de volumetria en la planta tercera es torna transitable i s'utilitza com a terrassa per a pacients i visitants. El passadís central, que organitza els espais en totes les plantes, en aquest nivell s'obre cap a l'exterior per a configurar un pati amb arbres i bancs de descans. La fusta i el metall de les façanes es repeteixen en el mobiliari i en el paviment de la terrassa, coherents amb la materialitat de tot l'edifici. En la planta tipus es disposen dues zones interiors de trobada, cadascuna en la rematada del passadís central. Aquests espais es van deixar lliures, amb la capacitat d'assumir qualsevol tipus de funció col·lectiva.
