Ubicada al districte de Ciutat Vella, la Parròquia de la Mare de Déu del Carme es troba a la cantonada oriental de l'illa de cases delimitada pels carrers del Bisbe Laguarda, de Sant Antoni Abat, de la Cendra i de la Riera Alta. Disposa de dues façanes afrontades a les dues primeres vies i fa mitgera amb les parcel·les veïnes. L'accés principal a l'església es produeix des del Carrer del Bisbe Laguarda, mentre que l'accés al centre parroquial es produeix des del Carrer de Sant Antoni Abat.
El conjunt parroquial ve constituït per l'església, l'estatge dels escolapis i el centre parroquial, tres edificacions intercomunicades i que, tot i pertànyer a fases constructives diferents, segueixen els mateixos cànons projectuals. Els exteriors del conjunt es presenten acabats amb rajol, tant pel que fa la constitució de murs com d'obertures. Tanmateix, alguns detalls arquitectònics i ornamentals es presenten acabats en pedra de Montjuïc i ceràmica vidrada i motllurada. L'edifici queda emmarcat dins del modernisme, per bé que obre les portes al primer racionalisme i, com alguns autors han apuntat, s'inspira de les novetats aportades pel sezessionisme, l'expressionisme alemany i l'escola d'Amsterdam.
L'església és la primera edificació del conjunt. La seva façana, acabada en maó, trasllueix l'estructura interior de l'església: als seus peus s'hi localitza la porta principal, que és l'únic element íntegrament fet de pedra. Consisteix en un arc de mig punt envoltat de llurs arquivoltes i flanquejat de dues escultures angelicals de mida natural sostenint uns encensers. Sobre un arc de maó al sardinell hi reposa un gablet que conté un relleu petri de dos àngels sostenint l'escut de l'orde carmelita, consistent en una muntanya amb tres estels de sis puntes. Aquest gablet té la seva continuïtat a la resta de la façana amb més gablets bombats que contenen les obertures de les capelles laterals de l'església, consistents en finestrelles triangulars bombades ornades amb traceries de ceràmica vidrada motllurada. Per damunt de la façana de les capelles laterals s'alça la façana de les naus de l'església, mediatitzada per la presència de contraforts inclinats que recullen les aigües pluvials de la coberta per mitjà de canaleres exteriors de ceràmica vidrada. Entre contrafort i contrafort s'obren alts finestrals amb vitralls i traceries de pedra. La façana queda rematada per gablets amb ulls de bou que s'adapten a la forma de les cobertes de vessants que cobreixen cadascuna de les crugies interiors de l'església. A la capçalera d'aquesta s'hi alça el campanar, una alta construcció rectangular aixamfranada sense obertures. Aquest campanar queda coronat per un cos quadrangular en el què s'hi obren barbacanes i arcs que acullen les campanes, sota una teulada a doble vessant de ceràmica vidrada.
L'església és un edifici de planta basilical, de tres naus amb capelles laterals en quatre trams idèntics i un cinquè de majors dimensions ocupat per la capçalera del temple. La nau central és coberta per voltes curvilínies sostingudes per pilars cilíndrics, mentre que les laterals es presenten subdividides per la presència del forjat de la tribuna que les recorre. Tots els murs, pilars i elements portants de l'interior es presenten revestits amb esgrafiats bicolors a base de sanefes contínues entrellaçades. El presbiteri, coronat per un gran arc parabòlic, conté un dosser daurat amb una imatge de la Verge del Carme envoltada amb pintures murals que representen una glòria celestial.
L'Estatge dels Escolapis es troba a l'angle de la parcel·la, just als peus de l'església, dotant-la d'una original façana i d'un accés meridional alternatiu. Aquesta construcció usada originàriament com escola presenta una façana simètrica, amb un cos central de tres pisos i dos cossos laterals de quatre pisos. En aquesta façana hi destaca l'ús de finestres horitzontals tipus "chicago" amb muntants i llindes de maó arrodonit i franges de maó en punta de diamant. Aquest frontis esdevé una variada mostra de tipologies d'obertures entre les què destaquen els arcs geminats, les finestres amb mainell, els balcons, les serlianes i la galeria d'arquets. El cos central presenta una escultura de pedra de la Verge del Carme entronitzada davant d'un fris ceràmic policromat que representa dos àngels presentant la Mare de Déu a un grup de nois que toquen instruments (a mà esquerra), i un grup de noies que canten (a mà dreta). L'accés a l'escola es produeix per mitjà d'un gran arc de pedra de mig punt amb llurs arquivoltes de maó arrodonit i tancat per una espessa reixa de forja. Aquesta porta dóna pas al vestíbul principal de l'edifici, en el que neixen les escales vers els pisos superiors d'ambdós cossos i que conté, al fons, l'accés a l'església per la seva banda meridional.
El Centre Parroquial presenta una façana similar a la de l'estatge, per bé que forma part d'una fase constructiva força posterior. També acabada en maó i amb un repertori divers d'obertures, aquesta façana destaca per la presència d'una alta torre que depassa la línia del terrat sobre els tres pisos de l'edifici. Els pisos superiors d'aquesta torre estan ornats amb relleus de maó en forma de creu i de lesenes i mostren rellotges de vidre. Rematant la construcció hi ha un darrer pis de planta cilíndrica perforat amb ulls de bou. A l'interior d'aquest cos hi destaca la presència d'un teatre amb platea, amfiteatre i tribunes esglaonades que conserva part de la decoració original a base d'austeres motllures daurades.
La parcel·la que avui acull la Parròquia de la Mare de Déu del Carme havia acollit, des del segle XV, el convent de Sant Maties de les monges Jerònimes, fundat per una laica, Brígida Terré. Aquest convent de grans proporcions ocupava una parcel·la que s'estenia fins al Carrer de la Riera Alta, i disposava d'una església gòtica de nau única amb capelles laterals i absis poligonal. L'any 1835, després de la Desamortització, l'església del convent es convertí en parroquial del barri. Molt malmesa pels fets de la Setmana Tràgica l'any 1909, l'edificació medieval hagué de ser enderrocada i s'aprofità l'avinentesa per reurbanitzar la zona, amb l'obertura del nou carrer del Bisbe Laguarda. L'any 1910, l'arquitecte Josep Maria Pericas i Morros s'encarregà de dissenyar en aquell terreny el projecte d'una nova església sota l'advocacia de la Verge del Carme, reminiscència del veí convent del Carme que havia desaparegut l'any 1874. La construcció de la nova església, entre 1911 i 1913, es va concloure amb el programa decoratiu de Darius Vilàs i Fernández, i va anar seguida de l'elevació del campanar entre 1923 i 1924. L'any 1935 es construí el centre parroquial, que incloïa un teatre a la italiana (amb platea i amfiteatre) i que avui és la seu del Teatre del Raval. En l'actualitat, el cos afrontat a la cantonada és ocupat per una comunitat escolàpia.
