Edifici entre mitgeres que forma cantonada. Consta d'una planta baixa, tres pisos superiors i golfes, coberta a una vessant amb teula àrab i els vèrtex decorats amb ceràmica verda. Les obertures es distribueixen asimètricament, mantenint una gradació de proporcions en alçada. Destaca la tribuna del balcó, les baranes de ferro forjat i la decoració de ceràmica verda.

Edifici entre mitgeres, que consta de planta baixa, dos pisos superiors i golfes, amb perfil irregular a nivell de façana. A la planta baixa hi ha ubicats dos portals adovellats de mig punt, l'un al costat de l'altre. A la mateixa planta s'hi ubiquen altres finestres. En els dos pisos superiors es distribueixen les obertures simètricament seguint eixos verticals. La majoria d'elles són balcons volats, amb barana de ferro forjat, de llinda plana decorada i brancals de carreus de pedra. Aquests balcons mantenen una gradació de proporcions en alçada. Destaquen les dues finestres geminades, les del primer pis d'arc de mig punt i les del segon pic d'arc lobulat. El tercer pis hi ha ubicada una galeria que recorre tota la façana, amb obertures d'arc de mig punt.

La casa de la marquesa de Dou és obra de Josep Mª Pericas i data de l'any 1908. L'edifici pertany al període de transició entre el modernisme i el noucentisme. Sí bé tant la torre situada al xamfrà, com a element més contundent, com la utilització de formes curvilínies pertany encara a reminiscències modernistes, l'encaix dels elements en la composició general denota una simplificació formal més d'acord amb la nova arquitectura europea de la que l'autor en reflecteix la influència.

Monument erigit al centre de la plaça d'homenatge al poeta de Folgueroles Jacint Verdaguer i Santaló. S'assenta sobre una base piramidal flanquejada per quatre monòlits, la piràmide és truncada a una alçada aproximada d'un metres i al damunt s'hi assenta un altre cos polièdric, culminat per una mena de pinacle i un rosetó. En aquest cos cònic s'hi adossen les imatges de Sant Francesc, la Mare de Déu, el màrtir Sant Jacint i el Sagrat cor. A la part frontal hi ha diverses inscripcions i un medalló amb el bust del poeta. És construïda amb pedra de Folgueroles d'un color grisós, la part baixa hi ha un jardí protegit per unes reixes de ferro forjat. La iniciativa de rendir homenatge al poeta de Folgueroles va sorgir de la societat "Catalunya Vella" de Vic i la inauguració, el 8 de maig de 1908, es va fer coincidint amb els actes del cinquantenari de la restauració dels Jocs Florals. La primera pedra es col·loca el 5 d'abril. La pedra fou cedida pel sr. Casarramona, probablement fou extreta de les pedreres del mas Arumí de Folgueroles. Les obres foren pagades per subscripció popular i els picapedrers hi treballaren desinteressadament. La inauguració del monument (també conegut pel pedró) fou solemne, s'encarregà un tren especial per venir des de Barcelona i després uns carruatges portaren als convidats de Vic cap a Folgueroles, la rebuda fou solemne: tots els homes del poble, vestit amb la barretina musca, varen sortit a al font del rector, a rebre les personalitats (el bisbe de Perpinyà, l'Ajuntament de l'Alguer, Teodor Llorente...). El bisbe Torres i Bages va presidir l'acte en el qual hi van haver focs d'artifici, ballades de Sardanes i en el moment de descobrir el bust es feren volar coloms.

El monument construït a Jacint Verdaguer va ser realitzat entre 1914 i 1924 en el creuament dels carrers Passeig Sant Joan, Mallorca i Avinguda de la Diagonal. El projecte es deu a l'equip format per l'arquitecte Josep M. Pericas i l'escultor Joan Borrell, que van ser els guanyadors del concurs públic convocat per l'Ajuntament de Barcelona l'any 1912. Posteriorment els germans Miquel i Llucià Oslé es van unir al projecte. El monument consisteix en una columna de més de 20 metres d'alçada, al coronament de la qual es disposa la figura del mossèn Jacint Verdaguer. La columna es troba envoltada per una estructura de pedra de planta circular decorada amb escultures i relleus. L'element que envolta la columna presenta una planta circular i s'assenta a sobre d'una base o pòdium, a partir del qual es desenvolupa un parament construït íntegrament en pedra, amb carreus regulars de grans dimensions. Consta de tres obertures (o punts de pas) i de tres elements de planta semicircular que s'adossen a aquesta base i que es desenvolupen en alçat creant una estructura torrejada que es corona amb una escultura. Aquestes figures, obra de Joan Borrell Nicolau, estan realitzades en bronze i representen al·legories de la poesia: l'èpica, la mística i la popular. Entre aquestes figures i, disposats a la part superior de l'estructura de tancament del monument -a sobre de tres mènsules- es disposen una sèrie de relleus obra dels germans Llucià i Miquel Oslé i Sàenz de Medrano que representen diverses escenes del poema L'Atlàntida de Verdaguer. Al centre del conjunt, en una petita zona enjardinada s'aixeca la gran columna sobre la qual hi ha la figura en bronze de Jacint Verdaguer realitzada per l'escultor Joan Borrell. Tal com ja s'avançava, l'accés a la columna es realitza a través de tres passos que es configuren com petites obertures flanquejades per dos pilars que es rematen amb un element gairebé esfèric i decoració de línies sinuoses d'inspiració vegetal. Al pilar es localitzen petits gravats amb uns puttis que sostenen unes garlandes. La columna construïda integrament amb carreus de pedra es corona amb un capitell d'ordre corinti molt esquemàtic que es remata amb un àbac hexagonal que serveix com base a l'escultura del mossèn. En la part superior de la columna hi ha un text que diu "A mossèn Jacinto Verdaguer". Poc després de morir el poeta mossèn Cinto Verdaguer (Folgueroles, 1845- Vil·la Joana, Vallvidrera, 1902), es va veure la necessitat d'erigir-li un monument; no obstant això, no va ser convocat el concurs del projecte fins al 1912. El guanyador va ser l'equip format per l'arquitecte Josep M. Pericas i l'escultor Joan Borrell, tot i que finalment hi van participar també els germans Oslé, que havien presentat un projecte alternatiu. Borrell va realitzar l'estàtua de mossèn Cinto (en bronze) i les de les al·legories a la poesia (en pedra). Llucià i Miquel Oslé van realitzar els relleus del fris que envolta la columna i que fan referència al poema escrit per Jacint Verdaguer, L'Atlàntida. La primera pedra es va posar l'any 1914 però les obres es van allargar fins el 1924. Les obres de reurbanització de la Diagonal i el Passeig de Sant Joan de la segona meitat del segle XX van fer desaparèixer la grada que se situava als peus del monument.

S'accedeix al puig de les tres creus per un camí tortuós que coincideix en part amb el Via Crucis que surt del santuari de Rocaprevera. El cim del turó és totalment aplanat i s'ha construït una terrassa de lloses de pedra. El perfil té una barana de pilons de pedra que sustenten un passamà de ferro. A la banda est hi ha les tres creus sobre una base d'obra. La creu central és la més gran que les altres. És una representació del Calvari, amb Jesús al centre i els dos lladres a cada banda. Les creus són de ferro i tenen una base de pedra picada amb una columna i un capitell poligonal. Les creus són gregues amb un cercle que uneix les aspes. En el paviment hi ha representada la rosa dels vents i marca la situació dels pobles i cims propers. Sembla que ja abans del 1686 hi havia tres creus de fusta en aquest mateix indret. Aquí s'hi celebrava el trobament de la Santa Creu el 3 de maig. Es feia un via crucis que sortia de l'església de Sant Feliu fins a arribar aquest cim. Després van passar a fer una processó amb cants de lletanies. El 1736 es va fer una reparació de les creus, que al ser de fusta es malmetien amb facilitat. A principis del segle XX la creu principal era de fusta i les altres eren de ferro i sobre una columna d'obra. L'any 1913 se celebraren les festes constantinianes i es col·locaren les noves creus que es van pagar amb una subscripció popular.

Immoble entre mitgeres, de planta baixa i quatre pisos, amb una àmplia façana simètrica i plana coronada per la barbacana de la coberta a dues vessants. Aquesta façana presenta un portal d'accés en arc de mig punt adovellat -protegit per una motllura poligonal-, mentre que al primer pis sobresurten dues tribunes verticals semi-hexagonals, tot flanquejant la zona central, la qual està coronada per un capcer pentagonal. Els pisos estan marcats per línies d'imposta de pedra, així com els portals i les finestres. D'aquesta manera, a través de les impostes s'uneixen les tribunes amb els dobles finestrals del cos central i amb el grup de tres arcades del pis superior. Les façanes són estucades, amb esgrafiats geomètrics que envolten i decoren l'emmarcament i els laterals de les obertures. Sota la barbacana destaca un fris de rajola ceràmica de mugró i figures de terracota. L'immoble es va construir en l'incipient eixample de Vic d'ençà l'obertura del carrer, que unia la plaça del Mercadal amb l'estació del tren. Es tracta del primer edifici d'habitatges de lloguer de la ciutat, i va ser encarregat el 1917 per l'empresari tintorer Antoni Puig Danís a l'arquitecte Josep Maria Pericas i Morros. Per aquesta època, en Pericas va començar a adquirir un llenguatge propi a partir dels corrents europeus, tot apropant-se a una nova línia racionalista.

La Casa Pericas es troba ubicada a l'illa del districte de l'Eixample delimitada per la rambla de Catalunya, el carrer Còrsega i l'avinguda Diagonal. Disposada en el punt d'unió d'aquestes dues últimes vies de comunicació es tracta d'un edifici d'habitatges que presenta tres façanes articulades mitjançant dues tribunes cilíndriques. La construcció consta d'una estructura en alçat de planta baixa, entresòl, principal i cinc plantes pis, tot cobert per un terrat pla transitable. Les seves obertures s'organitzen en cinc trams horitzontals separats per impostes. El tram inferior comprèn la planta baixa i l'entresòl amb parament carreuat de pedra. La planta baixa presentà el portal d'accés a l'angle dret de la façana encarada al carrer diagonal, amb un emmarcat portal d'arc de mig punt tancat per una ornamentada porta de ferro. Aquest accés dóna pas a una zona de vestíbul i a un celobert central en el qual s'hi localitza l'escala de veïns. La resta d'obertures, corresponent a la zona comercial (en aquest cas un banc), presenten emmarcaments de columnes classicistes. Al segon tram s'ubica el pis principal, on destaquen les balustrades de pedra dels balcons i el seu emmarcament esculpit. El tercer tram presenta les següents quatre plantes, amb un parament cobert per un esgrafiat que recorda el carreuat de pedra. També hi ha alguns plafons, també esgrafiats, de decoració figurada i temàtica bucòlica. Les obertures estan solucionades amb finestres i balcons amb tancament de ferro forjat i ornamentació esgrafiada a la seva base i emmarcaments. El tram final compren una galeria correguda amb petites finestres amb arc de mig punt coronat per una sanefa esgrafiada, tot coronat per un potent ràfec que sobresurt de la línia de façana i el terrat pla tancat per una balustrada. En vertical caldria destacar les dues tribunes situades a les cantonades, i que donen continuïtat a la façana, evitant angles vius. Aquestes fan recordar l'expressionisme alemany i estan rematades per un capcer ondulat.

Capella de planta de creu amb capçalera semicircular i campanar adossat. L'estètica actual de l'edifici poc té a veure amb l'església original. La reforma realitzada per Josep Maria Pericas va conferir-li un segell i estil personal. El santuari està format per dos edificis contigus: l'església i l'habitatge de l'ermità. La façana principal de l'església s'alinea a la construcció de planta baixa i pis que serveix d'habitatge. La porta d'accés, que centra la façana, és arcada i queda protegida per un porxo de coberta inclinada sustentat per columnes dòriques. Sobre el porxo hi ha una fornícula que resguarda l'escultura de la Mare de Déu de Rocaprevera. L'església té forma de basílica d'una sola nau però es configura per la juxtaposició de diversos cossos. És de planta quadrada al primer nivell i circular al segon, amb obertures de mig punt. La nau presenta una coberta a dos aiguavessos amb el carener paral·lel a l'eix longitudinal de la basílica. Queda ocult darrera d'un frontó de línia barroca. Al seu interior hi destaca el cor, amb un revestit de rajoles de ceràmica verda vidriada entre els cairons i les bigues de fusta. Aquest tractament s'utilitza al sostre de la nau principal. Els murs de la nau estan reforçats per unes arcades cegues que podrien semblar capelletes, però com que són molt poc profundes no serveixen com a tal. A la base de l'absis hi ha un recobriment de carreus de pedra ben tallats i polits, i està coronat per unes filades d'arcades amb vitralls i una sanefa imitant les dents de serra. S'estructura en dos pisos: un a la part més baixa que queda sota el nivell de la nau, a mode de cripta i un superior que fa de cambril de la Verge i s'hi accedeix per la girola. L'interior de l'absis queda il·luminat pels múltiples vitralls policroms Té un creuer amb cimbori, a l'exterior és quadrat tot i que a l'interior forma un fals sostre pla cassetonat, cobert amb una teulada de ceràmica verda. A cada costat té un òcul practicable a través d'un sistema de farratges. També té un campanar de planta quadrangular amb acabament de llanternó cilíndric coronat amb coberta cònica i un penell. L'ermita de Sta. Maria de Rocapervera fou erigida el 1284 per Mn. Marc Roca. Originàriament era un oratori que ha estat reconstruït en tres ocasions; com a capella romànica al segle XV (1429 a càrrec d'Antoni Vinyes) i com a capella popular al segle XVIII (1781). Finalment, fou construïda de nou el 1923-1924 per la devoció popular, associada al culte a la verge. El temple actual té unes dimensions majestuoses i és el resultat de l'anomenat “estil Pericas”, a mig camí entre el Noucentisme i el Modernisme amb manlleus de l'estètica clàssica i romànica.

Edifici projectat per Pericas, amb façanes simètriques i coberta a quatre vessants. Masó participà en l'elecció i subministrament del material ceràmic dels arrimadors i dels paviments, i dibuixà dos requadres "en punt de creu" per als paviments del porxo i del menjador. Es conserva el mobiliari dissenyat per Masó per al primer domicili del matrimoni, a la Gran Via de Barcelona.

Edifici civil. Masia de planta quadrada, coberta a quatre vessants i amb una llanterna al centre de la construcció a la qual s'hi obren badius i és coberta a quatre vessants. La façana es troba orientada a migdia i presenta un portal d'arc de mig punt format per petites dovelles. A cada costat de la construcció hi ha un petit cos annexe cobert a una sola vessant. A la part dreta i al costat d'aquest hi ha un portal que tanca la lliça, que es troba a la part de llevant. A tramuntana hi ha una eixida a nivell del primer pis que es prolonga vers els murs laterals, formant balustrades. La part de tramuntana és de totxo vermell, amb diverses formes decoratives jugant amb aquest material. Aquest sector de la casa està rodejat per jardins, amb una font dedicada a Sant Jordi i una capella dedicada a la Verge del Carme. L'estat de conservació és mitjà, caldria cuidar la façana. La capella és de nau única orientada de llevant a ponent. A la capçalera hi ha l'absis precedit per un cimbori, la llanterna sobresurt del cos de l'edificació. La façana té el capcer escalonat i el portal és precedit per una grossa arcada que protegeix el portal, d'arc de mig punt; aquest cos és cobert a una sola vessant. A la part esquerra s'eleva un campanar de torre cilíndrica, a la part superior de la qual hi ha decoracions de serreta i s'hi obren badius. Als murs de la nau i l'absis s'hi obren finestres a la manera romànica. La part baixa dels murs del temple són de pedra picada de color blavós, la resta dels murs són arrebossats i pintats de groc. L'estat de conservació és bo. Antic mas que pertany al terme de Vic i es troba fora de l'aglomeració de la ciutat. Prop de la Serra de Sant Ferm, nucli nascut a redós d'un mas que duu el mateix nom, i a pocs metres del pas de nivell del tren. És un dels pocs masos de les rodalies de Vic que conserva la tradició i continua dedicant-se a les tasques agrícoles. A jutjar per l'estil, fou reformat segurament a finals del segle XIX o principis del XX, adquirint la tipologia senyorial que encara avui conserva. Hi ha una estada per als amos i l'altre pels masovers. L'església dins el terme del mas la Torre d'en Franch es troba al seu jardí. Va lligada a la història del mas, per bé que aquest és molt més antic que la capella. Està dedicada a la Verge del Carme i, segons la data esculpida a una pedra que es troba a l'extrem de ponent del carener, fou edificada al 1928.

Casa residencial de planta rectangular, planta baixa i dos pisos amb coberta a quatre vessants formada per peces planes disposades a mode d'escames al biaix. Té també una torre de secció quadrada adossada a la part esquerra. Aquesta està constituïda per quatre pisos amb coberta a quatre vessants. Les finestres estan només a l'últim pis, el que li dóna una estètica de campanar romànic a la torre. Sobre el vèrtex de la coberta hi ha un penell. La seva alçada la fa sobresortir més de quatre metres respecte la casa. Està formada per carreus sense polir, el que li confereix una imatge rústega. L'habitatge presenta una imatge refinada gràcies als elements decoratius. Tot i que el mateix tipus de pedra forma el sòcol, els brancals i les obertures del primer pis, la resta del parament està arrebossat i pintat de groc. El portal de la casa fa espona a la torre i és adovellat formant un arc rebaixat que es confon amb el sòcol. Al mateix eix, i a nivell del primer pis, hi ha un carreu verdós gravat amb la data 1921 i signat amb les inicials J.Mª P, nom de l'arquitecte que va dur a terme el projecte. Al primer pis s'hi distribueixen finestres rectangulars i relativament grans, unides per franges de pedra sense polir. En el segon, les obertures són més petites i les llindes són decorades amb esgrafiats de línia molt fina i d'un color rogenc en la part de la cornisa. A tramuntana s'adossa una galeria coberta a una vessant amb badius a la part alta. A l'angle sud est hi ha la Verge del Roser. Al centre de la façana nord-est hi ha una tribuna semicircular amb una coberta semicònica. S'obre per una finestra coronella dividida per dues agulles en forma d'ordre corinti i compost. A la façana nord-oest, també al primer pis, hi ha una galeria adossada i oberta per tres arcs de mig punt. Al seu extrem oest hi ha una capella privada amb absis semicircular cobert a dos aiguavessos. El segon pis presenta unes obertures més petites contingudes entre dos llistells. Per sobre hi ha l'esgrafiat en tons rogents i formes de medallons, just sota l'ala de coberta, formada per colls i permòdols. La façana oest s'obre a un jardí a través d'un segon porxo a la planta baixa. Està format per tres arcs de mig punt sustentats per pilars rústics als laterals i per dues columnes més fines i amb capitell decorat el central. Per sobre hi ha la terrassa que s'uneix a la coberta de la capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. Al lateral esquerra hi ha quatre arcs que s'obren a la façana oest amb vitralls policromats, representant cadascun d'ells un sant. Els tres arcs de mig punt del lateral dret porten a la cambra de servei i estan sustentats sobre unes columnes amb capitells esculpits de formes vegetals. Els carcanyols estan decorats amb unes pintures amb medallons i formes geomètriques. Els interiors estan decorats sota l'atenta descripció de Pericas: sostres enteixinats i paviments de ceràmica, vitralls, arrimadors de ceràmica vidriada i pintures geomètriques i de sanefes a les parets. El mobiliari també s'integra de forma curosa al conjunt. L'edificació està envoltada de jardins i tancada per un mur de pedra construït amb còdols de riu. El jardí es projecta amb un eix molt marcat i simètric, inspirat en els jardins francesos del Renaixement, amb un estany i font escultòrica amb dos lleons simètrics. Abunden els xiprers, els avets i plataners així com algun arbust que crea formes geomètriques. La casa pairal de l'arquitecte Pericas es troba situada entre el Puig de les tres creus i la Coromina. Fou construïda vers el 1920, i el portal d'entrada s'inicia el 1921. Era residència de l'arquitecte que la va dissenyar: Josep Mª Pericas. De fet, va ser pensada com una casa d'estiueig per a l'arquitecte i la seva dona. Les línies estilístiques van a cavall d'una barreja d'estils tot marcant un cert eclecticisme, puix que és una arquitectura que discorre entre el Neoromànic i el Noucentisme, i entre aquest i el Modernisme. Va ser expropiada durant la sedició dels militars feixistes contra el govern de la Segona República i va ser ocupada durant la Guerra Civil. Tot i que van desaparèixer els mobles originals, no va patir danys estructurals greus. Com que es trobava en un espai més apartat del nucli urbà, i gràcies a les seves dimensions, es va convertir en un sanatori per a pacients amb malalties contagioses. El metge naturalista Honorio Gimeno Pérez (1907-1991) va fer-hi unes concorregudes conferències.

La font aqctual està construida en pedra a la manera del templet i recorda la estructura anterior de fusta que feia de sostre a la Font PIcant . Feta tota ella en granet, presenta els detalls dels forats per guardar els gots dels aigüistes, així com una trapa al mig de la font per fer-ne inmersions. L'Hotel es contrueix el 1880; el seu propietari-fundador, en Martín Pagè, el dirigeix més de 40 anys. Estructuració del Passeig dels Enamorats i l' estanc.L'ermita de Santa Maria de Monsolís, d'estil neoromànic- neogòtic es va començar a construir el 1895. Restaurada el 1970. El projecte i construcció de la Font Picant és de 1927 de l'arquitecte Jospe Mª Pericas. Després de la Guerra es van fer vàries reformes a càrrec de l'arquitecte Isidre Bosch i M.M. Ribot(1950) També al 1957 es va construir el parc a l'alta riba del riu, projecte de Neberhahs (arquitecte alemany)

Església construïda els anys 30 del segle XX per substituir l'antiga església parroquial de Vilalba Sasserra i que es situa a l'eixample del poble, conegut com a Trentapasses i situat vora la carretera C-35. És un temple d'una sola nau coberta a doble vessant i capçada a tramuntana amb un absis semicircular. La portalada és d'arc de mig punt format per petits carreus regulars de pedra granítica. Està coberta per un porxo que depassa lateralment la façana, fet d'arcs de mig punt que, a la part central, es recolzen sobre columnes de fust llis d'estil neoromànic decorades amb figures animals i antropomorfes. La torre-campanar s'adossa a la cantonada nord-oriental. És de planta quadrada amb coberta a doble vessant. El cos de les campanes disposa de petites obertures de forma quadrada i conté una campana del segle XVII. De l'interior cal destacar-hi la imatge de Sant Sebastià, situada a l'esquerra de la nau, i la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, a la dreta. Al presbiteri hi ha una imatge de l'Assumpta i el sagrari. Al abandonar l'església vella, s'habilità en la barriada de Trentapasses, un petit edifici junt a la gran casa del comte de Centelles. A l'arquitecte J. Mª Pericas fou qui projectà el nou temple que s'acabà l'any 1927.

Edifici entre mitgeres que consta d'una planta baixa i quatre pisos. La seva composició, basada en la geometria i en els jocs d'elements de la façana, presenta un equilibri dels buits i els massissos, distribuïts simètricament respecte a un eix central de la façana. Les obertures s'agrupen en tres eixos verticals definits per dues línies de dobles obertures unides per una balconada als pisos centrals i situades als extrems de la façana principal, i un eix central amb una línia de finestres rectangulars d'esquema vertical. Al quart pis hi ha una galeria de finestres d'arc de mig punt agrupades en tres grups de tres finestres cadascun. La cobertura es resol mitjançant una teulada a dos aiguavessos, que sobresurt a la façana principal tot formant una barbacana amb colls vistos. La planta baixa presenta tres portals -els dos laterals han estat reformats i convertits en dependències comercials. El portal central, l'element més decorat de l'immoble, està flanquejat per les dues grans obertures que formen els locals contigus. Està emmarcat amb pedra motllurada i una reixa de ferro forjat, clos per la part superior amb un arc rebaixat sobre el qual es troba el timpà, contornejat per motllures de traçat mixtilini. Continuant amb l'aspecte decoratiu del conjunt, cal esmentar la pedra tallada en carreus del revestiment de la planta baixa, de les llosanes dels balcons i llindes i dels brancals del primer pis; la resta de paraments són d'estuc que imita carreus incisos. Les obertures presenten esgrafiats de motius geomètrics en ziga-zaga o en rocalles. Aquests motius en rocalles també són presents al timpà del portal d'accés i als ampits de les finestres centrals. Lluís Pericas, germà de l'arquitecte Josep Maria Pericas i Morros, va ser el promotor de l'obra. Li va encarregar al seu germà la reforma de dos dels seus immobles d'estil barroc, suggerint-li una solució de façana única i una nova compartimentació per adaptar l'edifici a la seva nova funció com a bloc d'habitatges (el 1926 va demanar a l'Ajuntament de Vic la llicència per unificar ambdós edificis). Una d'aquestes dues cases, la número 10 (abans número 8) havia estat la casa pairal dels Pericas. La família havia acabat comprant la casa del costat, l'actual número 12.

Es tracta d'un edifici entre mitgeres, amb l'església a un dels seus costats. El projecte inicial de Pericas preveia aixecar l'església del convent, en un costat d'aquest, però, finalment, no s'arribà a executar en aquella època, sinó molt temps després, i amb projecte d'un altre arquitecte. Sí que es bastí el campanar, a la banda dreta del convent, de planta quadrangular, que s'enlaira per sobre de la línia de cornisa d'aquest amb un pis de campanes de planta més reduïda que el cos baix i coberta a dos vessants força inclinades. El convent es desenvolupa al llarg del carrer, amb un cos avançat per adaptar-se'n al traçat, que s'estreny en aquest punt. Forma una nau rectangular coberta amb teulada a dues vessants amb ràfec sobre mènsules, a la banda interior de la qual hi ha el pati conventual. Pericas dissenyà els exteriors i els interiors de l'edifici amb el llenguatge propi que el caracteritzà. Amb una seqüència ritmada dels buits i els massissos, combina les obertures en arc rodó amb la finestra d'encuny personal, de forma apaïsada i delicat motlluratge, de vegades geminada, vorejant brancals d'esgrafiats de motius geomètrics. Aquest sentit decoratiu penetra a l'interior, i al vestíbul i l'escala del convent tornem a veure esgrafiats emplafonats en parets i cassetonats als intradossos dels arcs. És interessant el portal principal d'accés, de pedra, inspirat en els models barrocs, flanquejat per dues columnes avançades que suporten un entaulament de frontó mixtilini, amb pinacles als extrems i un escut sobre la clau central. Els paraments del campanar estan aplacats amb pedra de Montjuïc, tallada en carreus i aparellada amb junta refosa ampla, que contrasta amb els murs pintats del cos conventual. La construcció d'aquest edifici la van iniciar els arquitectes Josep M. Pericas i Francesc Pericas l'any 1929. Amb aquesta construcció s'iniciava la remodelació dels carrers, que tenia els seus antecedents en una proposta de modificació d'alineacions existent a l'arxiu municipal datada l'any 1868 que no es va realitzar. La proposta concreta de l'any 1929 feia un entrant al carrer traçant una alineació perpendicular a la portalada d'accés a l'antiga església de la Mercè, emplaçant el nou campanar a la cantonada. Més tard, durant la guerra civil del 1936 va ser enderrocada l'església i el convent antic i, acabada la guerra, es va acabar de remodelar la zona traçant noves alineacions a l'actual carrer de Sant Antoni M. Claret, prolongant l'edifici que ens ocupa, construint la casa d'exercicis i, finalment, l'actual església de Sant Antoni M. Claret.

Ubicada al districte de Ciutat Vella, la Parròquia de la Mare de Déu del Carme es troba a la cantonada oriental de l'illa de cases delimitada pels carrers del Bisbe Laguarda, de Sant Antoni Abat, de la Cendra i de la Riera Alta. Disposa de dues façanes afrontades a les dues primeres vies i fa mitgera amb les parcel·les veïnes. L'accés principal a l'església es produeix des del Carrer del Bisbe Laguarda, mentre que l'accés al centre parroquial es produeix des del Carrer de Sant Antoni Abat. El conjunt parroquial ve constituït per l'església, l'estatge dels escolapis i el centre parroquial, tres edificacions intercomunicades i que, tot i pertànyer a fases constructives diferents, segueixen els mateixos cànons projectuals. Els exteriors del conjunt es presenten acabats amb rajol, tant pel que fa la constitució de murs com d'obertures. Tanmateix, alguns detalls arquitectònics i ornamentals es presenten acabats en pedra de Montjuïc i ceràmica vidrada i motllurada. L'edifici queda emmarcat dins del modernisme, per bé que obre les portes al primer racionalisme i, com alguns autors han apuntat, s'inspira de les novetats aportades pel sezessionisme, l'expressionisme alemany i l'escola d'Amsterdam. L'església és la primera edificació del conjunt. La seva façana, acabada en maó, trasllueix l'estructura interior de l'església: als seus peus s'hi localitza la porta principal, que és l'únic element íntegrament fet de pedra. Consisteix en un arc de mig punt envoltat de llurs arquivoltes i flanquejat de dues escultures angelicals de mida natural sostenint uns encensers. Sobre un arc de maó al sardinell hi reposa un gablet que conté un relleu petri de dos àngels sostenint l'escut de l'orde carmelita, consistent en una muntanya amb tres estels de sis puntes. Aquest gablet té la seva continuïtat a la resta de la façana amb més gablets bombats que contenen les obertures de les capelles laterals de l'església, consistents en finestrelles triangulars bombades ornades amb traceries de ceràmica vidrada motllurada. Per damunt de la façana de les capelles laterals s'alça la façana de les naus de l'església, mediatitzada per la presència de contraforts inclinats que recullen les aigües pluvials de la coberta per mitjà de canaleres exteriors de ceràmica vidrada. Entre contrafort i contrafort s'obren alts finestrals amb vitralls i traceries de pedra. La façana queda rematada per gablets amb ulls de bou que s'adapten a la forma de les cobertes de vessants que cobreixen cadascuna de les crugies interiors de l'església. A la capçalera d'aquesta s'hi alça el campanar, una alta construcció rectangular aixamfranada sense obertures. Aquest campanar queda coronat per un cos quadrangular en el què s'hi obren barbacanes i arcs que acullen les campanes, sota una teulada a doble vessant de ceràmica vidrada. L'església és un edifici de planta basilical, de tres naus amb capelles laterals en quatre trams idèntics i un cinquè de majors dimensions ocupat per la capçalera del temple. La nau central és coberta per voltes curvilínies sostingudes per pilars cilíndrics, mentre que les laterals es presenten subdividides per la presència del forjat de la tribuna que les recorre. Tots els murs, pilars i elements portants de l'interior es presenten revestits amb esgrafiats bicolors a base de sanefes contínues entrellaçades. El presbiteri, coronat per un gran arc parabòlic, conté un dosser daurat amb una imatge de la Verge del Carme envoltada amb pintures murals que representen una glòria celestial. L'Estatge dels Escolapis es troba a l'angle de la parcel·la, just als peus de l'església, dotant-la d'una original façana i d'un accés meridional alternatiu. Aquesta construcció usada originàriament com escola presenta una façana simètrica, amb un cos central de tres pisos i dos cossos laterals de quatre pisos. En aquesta façana hi destaca l'ús de finestres horitzontals tipus "chicago" amb muntants i llindes de maó arrodonit i franges de maó en punta de diamant. Aquest frontis esdevé una variada mostra de tipologies d'obertures entre les què destaquen els arcs geminats, les finestres amb mainell, els balcons, les serlianes i la galeria d'arquets. El cos central presenta una escultura de pedra de la Verge del Carme entronitzada davant d'un fris ceràmic policromat que representa dos àngels presentant la Mare de Déu a un grup de nois que toquen instruments (a mà esquerra), i un grup de noies que canten (a mà dreta). L'accés a l'escola es produeix per mitjà d'un gran arc de pedra de mig punt amb llurs arquivoltes de maó arrodonit i tancat per una espessa reixa de forja. Aquesta porta dóna pas al vestíbul principal de l'edifici, en el que neixen les escales vers els pisos superiors d'ambdós cossos i que conté, al fons, l'accés a l'església per la seva banda meridional. El Centre Parroquial presenta una façana similar a la de l'estatge, per bé que forma part d'una fase constructiva força posterior. També acabada en maó i amb un repertori divers d'obertures, aquesta façana destaca per la presència d'una alta torre que depassa la línia del terrat sobre els tres pisos de l'edifici. Els pisos superiors d'aquesta torre estan ornats amb relleus de maó en forma de creu i de lesenes i mostren rellotges de vidre. Rematant la construcció hi ha un darrer pis de planta cilíndrica perforat amb ulls de bou. A l'interior d'aquest cos hi destaca la presència d'un teatre amb platea, amfiteatre i tribunes esglaonades que conserva part de la decoració original a base d'austeres motllures daurades. La parcel·la que avui acull la Parròquia de la Mare de Déu del Carme havia acollit, des del segle XV, el convent de Sant Maties de les monges Jerònimes, fundat per una laica, Brígida Terré. Aquest convent de grans proporcions ocupava una parcel·la que s'estenia fins al Carrer de la Riera Alta, i disposava d'una església gòtica de nau única amb capelles laterals i absis poligonal. L'any 1835, després de la Desamortització, l'església del convent es convertí en parroquial del barri. Molt malmesa pels fets de la Setmana Tràgica l'any 1909, l'edificació medieval hagué de ser enderrocada i s'aprofità l'avinentesa per reurbanitzar la zona, amb l'obertura del nou carrer del Bisbe Laguarda. L'any 1910, l'arquitecte Josep Maria Pericas i Morros s'encarregà de dissenyar en aquell terreny el projecte d'una nova església sota l'advocacia de la Verge del Carme, reminiscència del veí convent del Carme que havia desaparegut l'any 1874. La construcció de la nova església, entre 1911 i 1913, es va concloure amb el programa decoratiu de Darius Vilàs i Fernández, i va anar seguida de l'elevació del campanar entre 1923 i 1924. L'any 1935 es construí el centre parroquial, que incloïa un teatre a la italiana (amb platea i amfiteatre) i que avui és la seu del Teatre del Raval. En l'actualitat, el cos afrontat a la cantonada és ocupat per una comunitat escolàpia.

Es tracta d'un edifici de tres plantes que, seguint els cànons tradicionals dels convents, organitza les dependències entorn a un claustre: l'església que dona al carrer amb accés públic, el refetor, els dormitoris, la capella interior i els serveis. Pericas fa servir en aquest convent una sèrie de recursos historicistes habituals en ell però que són intel·ligentment interpretats i redibuixats: el romànic en la portalada de l'església, amb arquivoltes i sense esculpir, sinó amb els extradossos perfilats per sanefes d'esgrafiats; o l'arqueria del claustre, d'arcs peraltats i capitells no figuratius, que evoca l'arquitectura nassarita; o el portal de la capella superior, amb esgrafiats que omplen els carcanyols de l'arc i que ens remet a l'art mudèjar. Tot, fins a l'últim detall, i amb especial cura la fusteria i el mobiliari, els terres i els vitralls, són d'un disseny exquisit, sense deixar de banda la multiplicitat de formats d'obertures que se succeeixen en els murs, sense perdre el sentit de la simetria. El projecte és de l'any 1928, però la construcció de l'edifici conventual de les germanes Josefines es va allargar en el temps a causa de la seva complexitat, riquesa material i ornamental, i sobretot, l'estancament que va suposar el període bèl·lic de 1936-1939.

Si al costat de l'arc, s'hi obre un portal d'arc rebaixat. Damunt als arcs hi ha escuts de la ciutat. Al primer pis s'hi obren finestres rectangulars, també amb escuts i un ampli finestral gòtic amb calats i columnetes, el qual ostenta l'escut de la ciutat sostingut per lleons. Al segon pis hi ha diverses obertures de construcció moderna. La cornisa presenta motllures de pedra. A la part baixa de l'edifici i els escaires estan formats per grossos carreus de pedra picada, mentre que la resta de la façana està arrebossat. Cal remarcar una sala del primer pis, l'espai de la qual està configurat a partir d'una columna central. Els arcs de la planta tenen vidrieres emplomades i reixes de ferro forjat. La façana principal s'inscriu un rellotge de sol. Finestral: situat al primer pis de la façana Est, correspon a la Sala de la Columna. La finestra coronella de forma rectangular amb un petit ampit que presenta decoracions de soguejat a manera de trencaaigües. Verticalment està distribuïda amb tres seccions separades per dues columnetes de marbre que descansen sobre petits basaments amb volutes i coronades per capitells amb decoracions vegetals. Al damunt hi ha arcs de forma tímidament conopial, amb decoracions vegetals a l'intradós de l'arc. A la part superior presenta calats amb decoracions florals de cinc lòbuls inscrites dins de cercles. Els brancals presenten elements renaixentistes formant entrellaçats damunt l'ampit i les motllures que emmarquen tota la finestra. Damunt de la finestra en un carreu quadrat s'observa l'escut de la ciutat sostingut per dos lleons. L'edifici de l'antiga Llotja està al centre de la ciutat medieval. L'edifici fou construït com a Consella de la Ciutat. En un principi constava d'una construcció de planta baixa amb arcades obertes i amb una columna central, obra del mes Joan Colet. Pladevall data la construcció de la Llotja i la sala superior al 1358. Junyent data l'inici de la construcció al redós del 1495. Ambdós autors coincideixen que a finals del s. XV es va construir el pis superior amb la Sala Columna ornamentada amb un enteixinat policromat i un bonic finestral gòtic, obra de Jaume Cavallers, i un pis superior amb una galeria. L'edifici és va ampliar amb la compra de cases veïnes al segle XVI per tal d'instal·lar-hi dependències destinades a passar-hi el gra, a taula de canvi i arxiu de la ciutat. A partir del 1670 la Casa de la Ciutat es modificà amb la remodelació de l'edifici a càrrec del tracista i llec carmelità Fra Josep de la Concepció. A finals del s. XIX segurament hi hagué la intervenció d'algun mestre d'obres. Entre els anys 1922 i 1931 l'arquitecte Joan Mª Pericas va realitzar les reformes i el tancament dels porxos. El finestral és obra del picapedrer provençal Jaume Cavallers, segons consta en el contracte de l'obra de l'any 1509. Malgrat ser una obra Cinccentista, presenta moltes característiques pròpies del Gòtic i tímids elements del Renaixement.

Edifici aïllat enmig del patis, es planteja arquitectònicament en planta amb una nau rectangular, dividida en tres cossos col·locats simètricament: al centre, un accés en retrocés respecte al pla de façana, com un pòrtic o cancell cobert, a cada banda del qual hi havia els guarda-robes; a continuació, el vestíbul; a cada costat, un aula. Al fons del vestíbul es desenvolupava un cos de menys llargada, porticat i connectat amb el pati posterior, amb un aula central, gran (sala d'actes), i al seu voltant petites dependències, despatx i lavabos. Té planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab i boles ornamentals als vèrtexs. Un sòcol de pedra fa de basament dels paraments superiors, d'estucat llis; les obertures de la planta baixa descriuen un arc de punt rodó, mentre que les del pis superior formen una teoria de finestres de format rectangular vertical a cada costat del pòrtic, amb ampits i cornisa remarcats amb una motllura. Un recurs que Pericas utilitzà amb profusió en moltes obres. El pòrtic està tractat amb els paraments estucats i esgrafiats amb color mangra i blanc. Fou construït l'any 1932 per l'arquitecte local Josep Maria Pericas, moment en que l'artista estava influenciat o, si més no, coneixia les primeres obres de l'arquitecte GROPIUS. És una escola nacional coneguda també per Sant Miquel Vell per comparança amb l'escola privada que es troba al mateix carrer i que es coneix també per Sant Miquel dels Sants. El col·legi responia perfectament al procés de renovació pedagògica que havia implantat la Mancomunitat de Catalunya i que tenia especial cura en aconseguir òptimes condicions higièniques relacionades amb l'orientació, la ventilació i la il·luminació natural.

Edifici civil. Hospital de planta gaire bé quadrada, amb un pati central i un tancament a la façana que respon a l'estètica renaixentista i està cobert a diverses vessants. La façana, marcada per tres cossos verticals, els laterals amb capcers triangulars. Els portals estan decorats amb frontons triangulars i les finestres del primer pis amb trencaaigües. El central presenta una decoració amb petxina damunt la llinda, frontons triangulars al primer pis, trencaaigües al segon i obertures separades per columnetes al tercer pis, fent espona a la part esquerra amb un campanaret d'espadanya. Cornisa sense ràfec. L'interior, encara que molt reformat, conserva una sala gòtica. Cal remarcar la farmàcia, dins el clos pati, i alguna coberta interior que manté l'estructura de volta quatripartita, però la major part de l'edifici ha sofert transformacions que impedeixen veure l'estructura primitiva. Cal remarcar també els mosaic que s'hi conserven i el portal del carrer Sant Pere, que encara que assalinat ostenta un relleu amb xiprers com a símbol d'hospitalitat. A l'escala interior es conserva un plafó ceràmic del segle XVIII. La sala gòtica de l'hospital és un edifici civil de planta rectangular orientada de llevant a ponent. De grans dimensions, forma una de les dependències laterals del complexe. És una nau d'una llargada considerable i està coberta per catorze trams amb arcs d'ogiva i parts de descàrrega, que descansen sobre uns culs de llàntia llisos. Un mur és cec i l'altre té finestres rectangulars, hi ha tres portals de fusta i vidrieres a manera de tancament. Ha estat sensiblement restaurat i donat el cos de les obres les parets són arrebossades i pintades; en lloc de ser de pedra vista, el sostre és pla i el sòl recobert de mosaic modern. Hi havia una sala bessona a aquesta però ha estat transformada. L'estat de conservació, salvant la restauració, és bo. El portal de l'hospital és un element moble situat al sud-oest i dona al carrer de Sant Pere. És de forma rectangular emmarcat per carreus i una gran llinda de pedra damunt el portal en la qual hi ha un alt relleu que descriu dos xiprers amb una creu llatina al damunt (es troba molt assalinat). A la part esquerra el flanqueja una finestra rectangular amb una bonica reixa de ferro forjat i al damunt un òcul ovalat que denota l'amplada dels murs. Aquest portal condueix a les antigues cavallerisses de l'hospital, un ampli recinte amb cobertes de volta i parets formades per còdols de riu i morter. L'estat de conservació és mitjà per bé que s'hi ha posat tirants que reforcen les bigues. La Farmàcia de L'hospital (1932-1933), es troba en el pati interior de l'hospital entre les altres dependències del mateix. És de forma rectangular i consta de dues sales cobertes per volta de canó, una d'elles sense decorar, conserva una pica de marbre i el terra és nou, l'altra té unes decoracions amb esgrafiats de figures geomètriques i una lluneta decorada amb pintures al fons (signades per Ll. Costa), els murs són de rajola llisa. La façana presenta un gros portal d'arc rebaixat amb dovelles de pedra i s'inscriu un petit portal rectangular, tot decorat amb vidre decorat i marcs de fusta. A cada costat s'hi ha un portal rectangular, amb inscripcions i decoracions semblants. Al damunt, s'hi obren finestres. Edifici al carrer Sant Pere, 8: Casa entre mitgeres que consta de planta baixa i dos pisos, coberta a quatre vessants. A la planta baixa, dos grans finestrals amb reixes de ferro forjat i a l'esquerra, un portal rectangular amb la llinda esculpida. A l'angle esquerre de la casa, per la banda del C/ Sant Pere, hi ha grans carreus de pedra que arriben fins al nivell del segon pis. A nivell del primer pis hi ha tres o quatre carreus esculpits on es representa un escut, fragmentat i datat. La resta dels pisos i la teulada han estat molt reformats i desmereixen un xic l'estructura primitiva. L'estat de conservació és regular. És construïda amb pedra, totxo i arrebossada al damunt. Parts de ferro forjat i pedra vista. La llinda del portal, per bé que es troba molt deteriorada, conserva dos xiprers esculpits, símbol d'hospitalitat. L'escut esculpit als carreus de l'angle esquerre és de pedra blanquinosa i duu la llegenda següent: PTI.MAX.HOC.CP OCAVIT 1680 Fou fundat per Ramon Terrades, vigatà establert a Mallorca, que a través d'una deixa testamentària llegà els seus béns (1348). Degut a les pestes les obres no foren acabades fins al 1384. El 1441 el modest edifici (sala d'homes i de dones) s'amplià amb la capella que dóna culte a santa creu. Entre 1538-1547 es va construir la façana actual i les sales d'un gòtic tardà. La façana és un dels pocs elements renaixentistes que conserva la ciutat a part de la capella de Sant Just. Al segle XX s'hi van fer algunes obres que van córrer a càrrec de l'arquitecte J. Mª Pericas. Concretament se'n conserva la farmàcia noucentista construïda entre 1932-1933. S'ha perdut una de les sales que roman amagada sota els envans i departament de construcció moderna. Actualment gairebé tots els serveis sanitaris, s'han traslladat a unes dependències annexes i de nova construcció. A la Farmàcia, s'hi conserven 19 pots de farmàcia, una gran taula de marbre i molts documents sobre l'hospital els qual s es troben en un precari estat de conservació. També conserva unes inscripcions: NEQUE HERVA NEQUE HALAGMA SANAT SED SERMO DOMINI DEUS PROVIOEBIT L'edifici del carrer Sant Pere, 8, pertany a la part posterior de l'Hospital de la Santa Creu. S'havien de construir dues cases al c/ Sant Pere enfront de les monges de Santa Margarida, que al segle XVII fou substituïda per l'església dels Trinitaris. Una d'aquestes cases era destinada a les dones i l'altra als homes. El c/ Sant Pere va ser la continuació de l'antic carrer de la Ramada, que sortia fora muralla mitjançant el portal de Malloles. Aquest carrer, a partir del segle XIII i per ordre del rei en Jaume fou el que a través del c/ del Remei comunicava amb Barcelona.

Edifici aïllat enmig del patis, es planteja arquitectònicament en planta amb una nau rectangular, dividida en tres cossos col·locats simètricament: al centre, un accés en retrocés respecte al pla de façana, com un pòrtic o cancell cobert, a cada banda del qual hi havia els guarda-robes; a continuació, el vestíbul; a cada costat, un aula. Al fons del vestíbul es desenvolupava un cos de menys llargada, porticat i connectat amb el pati posterior, amb un aula central, gran (sala d'actes), i al seu voltant petites dependències, despatx i lavabos. Té planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab i boles ornamentals als vèrtexs. Un sòcol de pedra fa de basament dels paraments superiors, d'estucat llis; les obertures de la planta baixa descriuen un arc de punt rodó, mentre que les del pis superior formen una teoria de finestres de format rectangular vertical a cada costat del pòrtic, amb ampits i cornisa remarcats amb una motllura. Un recurs que Pericas utilitzà amb profusió en moltes obres. El pòrtic està tractat amb els paraments estucats i esgrafiats amb color ocre, mangra i blanc. Aquesta obra es va construir en el moment que va créixer el sector sud de la ciutat cap a la carretera de Barcelona i el barri del Remei. Es construí un pont nou sobre el Gurri (1916) desapareixent el del segle XV. El model per al grup escolar Jaume Balmes ja l'havia experimentat Pericas en el grup escolar Sant Miquel dels Sants, també de Vic, un any abans, el 1932, amb recursos funcionals, compositius i decoratius molt similars. Els dos col·legis responien perfectament al procés de renovació pedagògica que havia implantat la Mancomunitat de Catalunya i que tenia especial cura en aconseguir òptimes condicions higièniques relacionades amb l'orientació, la ventilació i la il·luminació natural.

Es tracta d'un immoble de planta rectangular i dos pisos concebut com a porta d'accés al recinte Torribera que es constitueix com a eix de simetria de tot el conjunt. Els paraments de les façanes principals combinen l'estuc amb l'ornamentació de pedra artificial. Al mig presenta tres arcs, un de gran per al trànsit rodat i banda i banda un de més petit per als peatons. Presenta una cornisa que envolta tot l'immoble amb gablets neobarrocs. Quatre prestigiosos doctors en medicina estan representats mitjançant escultures: Marià Cubí, Santiago Ramon y Cajal, Emil Wilhelm Magnus Georg Kraepellin i Jean-Martin Charcot. La coberta és de teula àrab a dues vessants i presenta l'encreuament amb la coberta del cos central d'iguals característiques. La porteria del recinte Torribera forma part del projecte que a l'any 1917 va resultar guanyador del concurs promogut per la Mancomunitat de Catalunya.

Complex sanitari construït en diverses fases des de 1927 i fins l'any 1936 que parteix del projecte guanyador del concurs convocat l'any 1917 per la Mancomunitat de Catalunya. Aquest projecte redactat per Rafael Masó i Josep Maria Pericas va ser executat nou anys després quan Masó, afectat per una sanció política, no pot figurar com arquitecte de les obres, tot i que consta que hi està treballant si més no en els anys 1926 i 1927.

Edifici a quatre vents de planta quadrada amb coberta a quatre aigües de teula plana ceràmica i un ràfec pronunciat. Les façana presenta una jerarquia de triples obertures centrals en contraposició al parament pla i massís. A la planta baixa, apareix la porta d'accés en forma d'arc de mig punt, precedida per un porxo que presenta una obertura al centre i una altra a cadascun dels laterals. A la planta pis i sobre d'aquest atri hi ha un balcó amb triple finestral. A la darrera planta hi ha tres finestres apaïsades. L'edifici era la residència del director de la clínica mental. Actualment fa la funció de centre d'estudis superiors de la UNED - Terrassa i es coneix com edifici de la Torre.

Edifici de planta allargada, variada i complexa que s'adapta a les corbes de nivell, que es resol mitjançant eixos de simetria i cossos reculats que creen un joc de volums. L'edificació consta de capella amb torre i pavelló de serveis general, connectats per un cos obert a la planta baixa que fa de pont. Les façanes són murs de pedra arrebossats i pintats sobre sòcols de pedra natural rústica. A les obertures predominen les finestres d'arc de mig punt amb fusteria i elements ornamentals. El cos central que connecta la capella i el pavelló fa les funcions de punt amb tres grans obertures: un gran arc central que permet el pas de vehicles i dos laterals per als vianants. La complexitat volumètrica de l'edifici es tradueix en un joc de cobertes inclinades de teula plana esmaltada amb petits ràfecs. La torre campanar de capella està coronada per un pinacle de base octogonal. L'antic pavelló convent allotjava la residència conventual de les monges que administraven el centre psiquiàtric, i s'uneix amb un pont que forma una porxada a l'accés principal a la capella del recinte Torribera. Aquest edifici de llenguatge formal i ornamental noucentista forma part del conjunt de pavellons guanyador del concurs per a la Clínica Mental l'any 1917. L'edifici de l'església i pavelló convent és d'estil neo-romànic amb dues absidioles i absis central amb girola on s'afegeix el cos de la sagristia.

Es tracta de pavellons aïllats de planta baixa rectangular amb jardí geomètric. A les façanes predominen les superfícies arrebossades i pintades sobre sòcols de pedra natural i rústica. Les obertures són apaïsades. Els porxos de la façana sud s'assenten sobre pilars de formigó amb elements ornamentals neoclàssics. Les cobertes són inclinades a quatre vessants de teula àrab amb un cos perpendicular a dues vessants. Aquestes edificacions formen part del conjunt de pavellons de la clínica mental guanyador del concurs promogut per la Mancomunitat de Catalunya. Tant la disposició dins del recinte com el llenguatge formal i ornamental dels pavellons són fidels al projecte original de l'any 1917. Aquests pavellons acollien malalts psiquiàtrics. El pavelló Montserrat es vol adaptar com a Centre d'Interpretació del Medi El pavelló Canigó abans es deia pavelló de la Immaculada.

Es tracta de dos pavellons aïllats, de planta baixa i planta soterrani, amb el jardí geomètric envoltat de bardisses i coberta inclinada de teula plana esmaltada i elements de ferro forjat. A les façanes hi predominen les superfícies arrebossades i pintades sobre sòcols baixos de pedra natural i rústica. Les obertures disposen de fusteria a l'anglesa amb profusió de divisòries i elements formals decoratius de pedra sorrenca, mentre que els porxos de la façana sud estan formats per arcs de formigó sobre pilars rodons. Els pavellons Gaudí i Verdaguer formen part del conjunt de pavellons de la clínica mental guanyador del concurs promogut per la Mancomunitat de Catalunya l'any 1917. Són els únics pavellons que es van construir segons el projecte original tant respecte a la situació com respecte al llenguatge formal emprat. Van ser concebuts per a tractar malalts psiquiàtrics i han patit diverses reformes al llarg del temps. Està previst que serveixin per acollir els laboratoris i despatxos del Centre de Recerca Clínica i Centre de Ciències i Tecnologia dels Aliments de la Universitat de Barcelona. Abans els pavelló Gaudí s'anomenava Sant Pau i el pavelló Verdaguer estava dedicat a la Mare de Déu de Lourdes.

La creu de terme està ubicada a la cruïlla de l'avinguda de les Corts Catalanes, els carrers Guipúscoa i Concili de Trento en una zona enjardinada a la frontera entre Sant Adrià i Barcelona. És de pedra artificial i està constituïda per un basament cúbic sobre el qual s'alcen quatre pilastres de fust cilíndric i llis amb motllura formada per tres filets semicirculars rematada per una triple corona d'anells troncocònics. Al centre de la base hi ha un fust cilíndric que sostè un capitell de forma troncocònica invertida, amb decoració vegetal, on descansa la creu. Aquesta té els quatre braços iguals, de forma troncocònica, revestits amb relleus que simulen cordes teixides a espiga. El punt central de la creu està ressaltat amb un cercle de secció cilíndrica també decorat amb relleus d'inspiració vegetal. L'estat de conservació és força bo, però en algunes zones ha saltat el revestiment de pedra artificial deixant els ferros al descobert. La creu, que senyala simbòlicament el límit del municipi, es va construir el 1944 i es va situar a la carretera de Mataró. En aquest indret ja n'hi havia hagut una antigament. Posteriorment va canviar d'emplaçament. La iniciativa de posar la creu va ser de l'Estat i Acció Catòlica que volien restablir totes les creus que s'havien perdut en motiu de la Guerra Civil. La creu és un símbol de la resistència de Sant Adrià davant de l'intent d'annexió d'aquest municipi per part de Barcelona i Badalona.

Es tracta d'un edifici entre mitgeres de planta baixa, tres pisos i golfes. La coberta és a doble vessant amb pendent pronunciada amb el carener perpendicular a la façana i té un ràfec de molta volada. A la façana podem veure que cada pis està tractat de manera diferent. A la planta baixa hi ha tres finestrals que van de dalt a baix amb un enreixat de ferro decorat. El parament està arrebossat imitant carreus. Al primer pis apareix un gran balcó que ocupa tota l'amplada de façana, amb una barana feta amb un entramat de muntants i travessers. Al darrera de la façana el finestral es divideix per columnes de pedra, separades però del pla de la finestra. La vidriera es compon mitjançant la repetició d'un mòdul format per diferents vidres translúcids de diferents colors. La façana està aplacada amb rajola ceràmica vitrificada. A partir d'aquí comença la tribuna que identifica el segon pis. En aquest trobem una superfície de carreu abuixardat i finestres separades només per un matxó prim. Al tercer pis trobem quatre finestres dins d'una única franja de pedra que les unifica. La façana es corona amb un capcer agut, amb una ampla barbacana que conté les obertures que ventilen la planta de sota coberta. Aquestes tenen forma de gelosies quadriculades. El ràfec descansa sobre uns colls de fusta i el revers dels quals està revestit de ceràmica vidrada. L'aspecte que aquest edifici té avui en dia es deu a la reforma de l'immoble que dugué a terme Josep Maria Pericas entre 1957-1958. L'arquitecte fa servir el seu llenguatge personal amb certes influències modernistes i noucentistes. Els elements més destacats són l'escala i la cornisa. Posteriorment ha sofert poques alteracions. L'any 1966 es va enrajolar el terrat. El tancament de la biblioteca i la reforma de l'oficina de la Caixa és el més destacable.

El temple romà de Vic, obra dels segles I-II d.C., està situat a la part alta de la ciutat, al costat de l'església de la Pietat, i dins de l'àmbit de les ruïnes de l'antic castell dels Montcada. La cel·la del temple amida exteriorment 12'10 x 10'10 m. El pòrtic columnat i la cel·la són bastits sobre el pòdium del temple, al qual s'accedeix per una escalinata situada davant de la façana de llevant. Les columnes, a jutjar pels fragments originals que en resten, eren llises, amb la base jònica i el capitell corinti. Els murs de la cel·la són de grans blocs de pedra escairada a les cantonades. Els altres paraments són fets amb petits blocs de pedra. Tota la cel·la és coronada per un entaulament jònic, format per arquitrau, fris i cornisa, fets amb grans blocs de pedra. Per sota de la cel·la, dins del cos del podium, hi ha una altra cambra de les mateixes dimensions de la cel·la, que conté un pou, que podria datar d'època romana i que algun temps fou el pou del pati central del castell dels Montcada, època en què es féu el brocal actual. Aquesta cambra serví com a local del Centre Excursionista de Vic i com a magatzem. El temple pertanyia a la ciutat romana d'Auso que probablement fou fundada el segle I aC. No se sap del cert si anteriorment hi havia hagut un assentament ibèric. El temple fou construït entre els darrers decennis del segle I dC i el primer quart del segle II dC, tal com semblen indicar les excavacions realitzades. La seva existència fou totalment ignorada fins l'any 1882, en què fou trobat en enderrocar-se l'antic castell dels Montcada, que fins aleshores havia estat utilitzat com a presó. Els tres murs de la cel·la conservats (el de llevant havia desaparegut) havien fet la funció de parets internes del castell. Un grup de vigatans il·lustres, especialment Josep Serra i Campdelacreu, arxiver municipal, en adonar-se del valor del monument, adquiriren el solar i procediren ràpidament a la seva recuperació. Es va refer la cel·la amb la seva coberta, es va fer de nou el mur de la façana, i d'acord amb l'únic capitell conservat a l'angle NE de l'obra i amb les mesures que proporcionava un fragment de fust de columna recuperat, es va construir la columnata frontal. Finalment, l'any 1959, es va completar el frontó triangular que corona la columnata. El monument es destina actualment a centre d'activitats culturals. Gràcies a unes excavacions recents s'han pogut establir les dimensions del períbol o pati sagrat que envoltava el temple. Recentment se n'ha restaurat la coberta.

Masia de planta rectangular, coberta a quatre vessants i amb torre de planta quadrada adossada a la part esquerra. Aquesta és construïda a base de còdols de riu i està coberta a quatre vessants. La finca està envoltada per jardins, l'accés a la casa és per sota un pont, damunt del qual hi ha unes galeries que comuniquen amb una gran terrassa, que al seu torn està situada damunt l'habitatge dels masovers i l'estança dels propietaris. El portal d'entrada, de mig punt, és adovellat. Als seus laterals s'hi obren dues finestres rectangulars amb un parell de pilastres amb basa i capitell al seu interior, i més a l'esquerra un altre parell de finestres, en aquest cas més menudes i amb una decoració de pedres emmarcant-les. Al primer pis un balcó d'obertura allindada, amb dues finestres rectangulars flanquejant-lo i dues d'arc de mig punt a la part esquerra del mur, totes amb reixes de forja Les de les golfes són rectangulars i la barbacana també és decorada, a base de mosaics. A la part dreta, a nivell del primer pis, hi ha una glorieta. Antic mas registrat en el fogatge de 1553, de la parròquia i terme de Sant Hipòlit. Aleshores habitava el mas Gabriel Ordeix. La casa fou ampliada al segle XVII i XVIII. La reforma més important però fou la que es produí a mitjan segle XX en què l'arquitecte J. Pericas la va convertir en una casa de característiques senyorials. El propietari actual, Francesc d'Assis Parés, ha estat gran col·leccionista d'antiguitats, de manera que actualment el mas Ordeix s'ha convertit en una mena de museu.