L'Estadi Olímpic de Beisbol formava part de les construccions pels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992, pel que havia de transcendir del caràcter local, i alhora, esdevenir una obra per promoure una renovació urbana de la localitat.
El projecte s'enfrontava a la ubicació de l'edifici en un context complex per les condicions urbanes i el caràcter de l'encàrrec: s’havia emplaçar en un descampat al costat de l'Hospitalet, envoltat de grans blocs d'habitatge social, una residència d'avis i la Ciutat Sanitària de Bellvitge; es tractava d'un terrain vague perifèric que plantejava escasses condicions per establir un diàleg entre l’estadi i les edificacions existents; i havia de ser l'escenari internacional per a la celebració de la primera trobada de beisbol com a esport olímpic.
El disseny es va basar en el desenvolupament de l'edifici com una mega forma capaç de reestructurar el lloc alhora que creava les condicions específiques per a allotjar a 8.000 espectadors, partint de la planta tradicional d'un estadi de lliga menor de beisbol. El vèrtex del camp en forma de V es troba en alineació directa amb la cantonada i l'entrada principal a l'edifici, mentre que en els marges d'ambdós braços s'aixequen les tribunes que conformen la façana externa.
Un factor fonamental del projecte va ser que el llenguatge arquitectònic no emmascarés l'aspecte tecnològic, que les capacitats expressives del material es revelessin en tota la seva dimensió, conseqüentment, rebutjant recórrer a qualsevol ostentació supèrflua. Així, es va decidir emprar el formigó pre-fabricat i una coberta metàl·lica per a les grades.
L'encàrrec implicava també el desenvolupament de l'anomenada 'Illa Olímpica', que havia d'incloure una sèrie d'instal·lacions com camps de futbol i de rugbi, un poliesportiu, una piscina i un hotel. Excepte les dues últimes, tots aquests espais van ser construïts per consolidar el lloc, a través de la redefinició, com a centre esportiu obert als veïns.
