"Potser van ser requeriments d'ordre els que van obligar, encara que també podria ser aquest vent del sud que dispersa i agita, però el cert és que, un parell d'anys enrere, cap al desè mes, prenc l'estratègica decisió de reagrupar els diferents escenaris de treball que en forma d'estudis se m'han anat dispersant, o escapant, en un espai central més proper i emparentat amb el meu lloc de residència. És amb aquesta intenció i amb diversos gots d'aigua mineral amb gas amb els que recorro a Josep Llobet com a un mecànic protèsic perquè amplii i adeqüi una part del meu habitatge com a estudi. De les primeres exigències d'ordre, que com articles en una carta constitutiva es van establir, en rescato dos. Un, la funcionalitat de l'espai intervingut, és a dir que fos inusualment operatiu, fins a la cordialitat, i, dos, que s'adaptés sense grinyolar a la parquedat pressupostària amb la qual podíem comptar per a la seva realització. Les necessitats funcionals d'un estudi, tot i que són relativament parques, són de molt difícil exclusió. Es necessita llum, natural i artificial, alguna obertura contundent que permeti el tràfec còmode d'obres de gran format a l'exterior, un punt d'aigua, vies de circulació arquitectònicament aclarides entre les diferents àrees de treball i, en la mesura del possible, oferir la major quantitat d'aire. Les limitacions d'ordre pressupostari exigien d'inici que es treballés sobre una superfície ja constituïda en origen (en aquest cas una terrassa que no arribava al centenar de metres quadrats) i que les matèries constituents, així com el procés constructiu resultessin sincerament assequibles. Deia Gide que era possible que l'art en el nostre temps morís, o no. De fer-ho, sobre el que ell no tenia cap dubte era sobre les causes d'aquesta defunció; ... l'art morirà d'un excés de la seva pròpia llibertat ... Qualsevol que s'hagi enfrontat en alguna ocasió a un treball creatiu sap que en aquests temps de liberalització d'exigències, d'exclusió acadèmica, la veritable amenaça és la llibertat, i que la dificultat rau en saber quines traves imposar per bloquejar precisament el desplegament festiu d'una llibertat sense amonestar. Un cop establertes les traves i tancats els límits queda en mans del talent del realitzador la generació de significats i de sentits. En el moment en què la intenció del projecte ja posseïa aquestes limitacions (funcionalitat i economia) va ser quan, personalment, vaig començar a celebrar les sorpreses. Es revela, en créixer l'obra, la funcionalitat com a principi d'ordre. Un ordre que va començar a operar una harmonia de conjunt que emanava no tant de simpaties estètiques o conceptuals com de requeriments operatius: la bellesa d'una maquinària de rellotge. La intervenció es desenvolupa i es fa habitable seguint una delicada estructuració proveïda del ritme del que és necessari, d'allò oportú. Formalment, l'element central visitat des de la zona de treball, un poliedre de formes atrevides, es suspèn, ingràvid, per sobre dels recorreguts per no entorpir el trànsit fluid per l'estudi. La llum no s'aconsegueix deslligar de l'obra des de primera hora fins l'ocàs. Un punt d'aigua i un sistema perfectament dissenyat de corredisses que permet un desallotjament i una recepció àmplia, així com un metratge generós d'aire són alguns dels requisits de funcionament que compleix aquesta caixa mecànica on ara m'allotjo. Estèticament, aquests recursos tècnics tendeixen inexorablement cap a l'esteticisme de l'estoic. Hi ha alguna curiositat més. Assisteixo, en allò teorètic, a la dissolució d'aquell enfrontament, binari com tots, entre la tècnica pròpia del "minimalisme" nord-americà i la consideració prioritària i gairebé exclusiva per la matèria entesa com corporeïtat, més propera al creador europeu i que s'exemplificaria al "povera". La tècnica de la funció vestida de naturalesa, la techne tancada en la physis. Doncs si bé la necessitat de que l'obra arquitectònica "funcioni" (que compleixi l'exigència numerada com a unitat) ha afinat el treball de Josep Llobet amb el cos doctrinari del "minimal" (abstracció formal, geometria contundent en formes primàries, precisió gairebé patològica en els acabats, desterrament de l'anècdota i l'ornament, voracitat reductiva, ...) la necessitat de que sigui assequible, l'economia de mitjans (exigència segona), provocarà que la seva intervenció en aquest projecte tingui una lectura que es simplifica en conèixer alguns preceptes del "povera". Els materials emprats, uns materials de física bruta i contundent i de valor comercial baix (bloc de formigó, planxes de policarbonat, fusta de pi sense polir de segona categoria i acer) s'empren cruament, sense coccions ni emmascaraments, en la seva literalitat i només en alguna ocasió i per necessitats de la primera exigència es sobreposen (com succeeix per qüestions d'aïllament entre les tarimes de fusta i el bloc de formigó a les façanes est i oest i entre les làmines de policarbonat sobre llistons en les quatre parets que limiten l'espai central). La voluntat de no emmascarament arriba a l'extrem de no variar, en el moment de sincronitzar la seva intervenció amb l'estructura preexistent (el meu habitatge en aquest cas), els colors de façanes ni l'entorn natural (conservant tots els arbres arrelats en el moment previ a la intervenció). Fins aquí allò descriptiu, les concordances entre Josep i aquell que subscriu, que es resolen en un projecte àmpliament entès. En l'apartat emocional i evitant esllavissades superflues d'un promotor agraït, una apreciació: Els estudis són sempre espais dionisíacs. Potència sense forma. Pantans on el caos flueix i es retreu, s'exaspera i traspua canals de matèria sense digestió. El seu pathos és el turment, i el desconsol és la seva escenografia. Ho sé, fa molt de temps que visc entre ells. Però els seus enquadraments, les caixes que els contenen, poden aspirar a corregir i engalanar el desordre latent mitjançant la pulcritud i l'exactitud de proporcions. Poden generar en l'abisme un aspecte apol·lini, ser ells mateixos resolució pura. Aquesta aspiració ontològica secreta, la de sintetitzar les dues cares d'una caixa, la interior fosca i l'exterior lluminosa (l'estat d'ànim i el vestit), s'ha vist recompensada. Pel que a mi respecta, tendeixo a posar-me un vestit de lli blanc, ben tallat i recent planxat quan el vent s'agita. Potser no és un mal consell..." Jorge de los Santos