La casa es configura com un acoblament de cossos adossats, a la manera de les construccions rurals. El primer cos ja existia: era un graner de pedra de planta quadrada, que ara ha esdevingut la sala d’estar. El cos del dormitori queda separat del primer i, entre tots dos, un tercer cos permet l’entrada i acull el menjador i la cuina. Darrere d’aquestes peces hi ha el plató fotogràfic, de mesures determinades pel client. La secció de la coberta inclou l’entrada de llum zenital, a més d’una segona obertura, a ponent, que permet l’entrada a l’estudi de la llum càlida del vespre. El pavelló de convidats, una petita estructura de fusta, es troba a l’altre extrem del jardí.

"Potser van ser requeriments d'ordre els que van obligar, encara que també podria ser aquest vent del sud que dispersa i agita, però el cert és que, un parell d'anys enrere, cap al desè mes, prenc l'estratègica decisió de reagrupar els diferents escenaris de treball que en forma d'estudis se m'han anat dispersant, o escapant, en un espai central més proper i emparentat amb el meu lloc de residència. És amb aquesta intenció i amb diversos gots d'aigua mineral amb gas amb els que recorro a Josep Llobet com a un mecànic protèsic perquè amplii i adeqüi una part del meu habitatge com a estudi. De les primeres exigències d'ordre, que com articles en una carta constitutiva es van establir, en rescato dos. Un, la funcionalitat de l'espai intervingut, és a dir que fos inusualment operatiu, fins a la cordialitat, i, dos, que s'adaptés sense grinyolar a la parquedat pressupostària amb la qual podíem comptar per a la seva realització. Les necessitats funcionals d'un estudi, tot i que són relativament parques, són de molt difícil exclusió. Es necessita llum, natural i artificial, alguna obertura contundent que permeti el tràfec còmode d'obres de gran format a l'exterior, un punt d'aigua, vies de circulació arquitectònicament aclarides entre les diferents àrees de treball i, en la mesura del possible, oferir la major quantitat d'aire. Les limitacions d'ordre pressupostari exigien d'inici que es treballés sobre una superfície ja constituïda en origen (en aquest cas una terrassa que no arribava al centenar de metres quadrats) i que les matèries constituents, així com el procés constructiu resultessin sincerament assequibles. Deia Gide que era possible que l'art en el nostre temps morís, o no. De fer-ho, sobre el que ell no tenia cap dubte era sobre les causes d'aquesta defunció; ... l'art morirà d'un excés de la seva pròpia llibertat ... Qualsevol que s'hagi enfrontat en alguna ocasió a un treball creatiu sap que en aquests temps de liberalització d'exigències, d'exclusió acadèmica, la veritable amenaça és la llibertat, i que la dificultat rau en saber quines traves imposar per bloquejar precisament el desplegament festiu d'una llibertat sense amonestar. Un cop establertes les traves i tancats els límits queda en mans del talent del realitzador la generació de significats i de sentits. En el moment en què la intenció del projecte ja posseïa aquestes limitacions (funcionalitat i economia) va ser quan, personalment, vaig començar a celebrar les sorpreses. Es revela, en créixer l'obra, la funcionalitat com a principi d'ordre. Un ordre que va començar a operar una harmonia de conjunt que emanava no tant de simpaties estètiques o conceptuals com de requeriments operatius: la bellesa d'una maquinària de rellotge. La intervenció es desenvolupa i es fa habitable seguint una delicada estructuració proveïda del ritme del que és necessari, d'allò oportú. Formalment, l'element central visitat des de la zona de treball, un poliedre de formes atrevides, es suspèn, ingràvid, per sobre dels recorreguts per no entorpir el trànsit fluid per l'estudi. La llum no s'aconsegueix deslligar de l'obra des de primera hora fins l'ocàs. Un punt d'aigua i un sistema perfectament dissenyat de corredisses que permet un desallotjament i una recepció àmplia, així com un metratge generós d'aire són alguns dels requisits de funcionament que compleix aquesta caixa mecànica on ara m'allotjo. Estèticament, aquests recursos tècnics tendeixen inexorablement cap a l'esteticisme de l'estoic. Hi ha alguna curiositat més. Assisteixo, en allò teorètic, a la dissolució d'aquell enfrontament, binari com tots, entre la tècnica pròpia del "minimalisme" nord-americà i la consideració prioritària i gairebé exclusiva per la matèria entesa com corporeïtat, més propera al creador europeu i que s'exemplificaria al "povera". La tècnica de la funció vestida de naturalesa, la techne tancada en la physis. Doncs si bé la necessitat de que l'obra arquitectònica "funcioni" (que compleixi l'exigència numerada com a unitat) ha afinat el treball de Josep Llobet amb el cos doctrinari del "minimal" (abstracció formal, geometria contundent en formes primàries, precisió gairebé patològica en els acabats, desterrament de l'anècdota i l'ornament, voracitat reductiva, ...) la necessitat de que sigui assequible, l'economia de mitjans (exigència segona), provocarà que la seva intervenció en aquest projecte tingui una lectura que es simplifica en conèixer alguns preceptes del "povera". Els materials emprats, uns materials de física bruta i contundent i de valor comercial baix (bloc de formigó, planxes de policarbonat, fusta de pi sense polir de segona categoria i acer) s'empren cruament, sense coccions ni emmascaraments, en la seva literalitat i només en alguna ocasió i per necessitats de la primera exigència es sobreposen (com succeeix per qüestions d'aïllament entre les tarimes de fusta i el bloc de formigó a les façanes est i oest i entre les làmines de policarbonat sobre llistons en les quatre parets que limiten l'espai central). La voluntat de no emmascarament arriba a l'extrem de no variar, en el moment de sincronitzar la seva intervenció amb l'estructura preexistent (el meu habitatge en aquest cas), els colors de façanes ni l'entorn natural (conservant tots els arbres arrelats en el moment previ a la intervenció). Fins aquí allò descriptiu, les concordances entre Josep i aquell que subscriu, que es resolen en un projecte àmpliament entès. En l'apartat emocional i evitant esllavissades superflues d'un promotor agraït, una apreciació: Els estudis són sempre espais dionisíacs. Potència sense forma. Pantans on el caos flueix i es retreu, s'exaspera i traspua canals de matèria sense digestió. El seu pathos és el turment, i el desconsol és la seva escenografia. Ho sé, fa molt de temps que visc entre ells. Però els seus enquadraments, les caixes que els contenen, poden aspirar a corregir i engalanar el desordre latent mitjançant la pulcritud i l'exactitud de proporcions. Poden generar en l'abisme un aspecte apol·lini, ser ells mateixos resolució pura. Aquesta aspiració ontològica secreta, la de sintetitzar les dues cares d'una caixa, la interior fosca i l'exterior lluminosa (l'estat d'ànim i el vestit), s'ha vist recompensada. Pel que a mi respecta, tendeixo a posar-me un vestit de lli blanc, ben tallat i recent planxat quan el vent s'agita. Potser no és un mal consell..." Jorge de los Santos

Un petit local al barri de Sant Gervasi a les faldes del Putxet, és l'espai escollit pels clients -una parella- per habilitar-lo com estudi de dansa i música. El local, en un edifici de principis del segle XX, és un cub encaixonat entre immobles, amb dos plans lliures: la façana al carrer Ballester i la coberta. Aquesta última és alhora la terrassa dels habitatges del mateix edifici. Al llarg dels anys, aquest espai ha estat ocupat successivament per tallers artesanals, petites indústries i comerços, patint intervencions molt agressives que van amagar totalment el seu estat original. Després d'eliminar tot el superflu, ens trobem amb una caixa diàfana, de doble alçada, amb entrada de llum en dos extrems, una zenital i una altra en façana, i amb un únic element que presideix l'espai: un pilar de dos fustos de fusta que recull les jàsseres de la coberta. La incorporació d'un altell respon al programa (que requeria més superfície): sales de mides i qualitats diverses per a dansa o música i d'ús flexible, així com annexos. Sense renunciar a la possibilitat de poder seguir tenint la lectura global de l'espai, vam decidir col·locar aquesta peça buscant que el volum i la llum fluïssin d'un costat a un altre. L'altell s'entén com un element individual i autoportant en si mateix. La seva estructura, exempta de la resta de l'edifici, té el seu origen de partida en el doble pilar de fusta i des d'aquest punt s'expandeix de manera isotròpica creant una quadrícula estructural de tres crugies iguals. Es puja a la planta superior a través d'un moble de fusta que té la doble funció de contenidor i escala. S'entra al local per un primer espai de doble altura i després de passar per sota de la zona comprimida pel altell, el espai torna a guanyar alçada i s'expandeix cap al claraboia. L'altell s'embolica per dos espais de doble altura, els espais per on entra la llum omplint tots els racons. Les diferents divisions de vidre permeten també una continuïtat visual de l'espai tant en el nivell inferior com en el superior, igual que una col·locació precisa d'uns miralls-paret que multipliquen el volum creant geometries inesperades. El local és un espai tancat en si mateix, les obertures en façana, molt altes, i la lluerna amb prou feines permeten vistes a l'exterior. No obstant això, en ser obertures de grans dimensions i bona orientació (a sud-est en façana), fa que el cicle de la llum natural es visqui intensament a l'interior i es vagi fonent a poc a poc amb la llum artificial al llarg del dia. Els pocs materials utilitzats han estat escollits amb molt rigor i intenció. En el nivell d'entrada trobem paviment continu de microciment a les zones de pas i tarima de pi a la sala gran. Arrencant ja a l'escala i en tota la planta altell el paviment de linòleum, d'un color saturat, ens va portant per les estades d'aquest nivell. Tant a la sala gran en planta baixa, com en les dues de mida més petita del nivell superior, l'acabat del sostre és de Heraklith per aconseguir confort acústic i ambiental.

El projecte consisteix en la reconversió d'un espai que abans tenia un safareig en un estudi obert per a professionals de diferents camps de l'arquitectura i el disseny. L'edifici existent, de 40 metres de llargada, era un espai continu, amb seccions variables i una il·luminació extremadament deficient. Per això la proposta se centra en l'obertura d'un pati, concebut literalment com una sala exterior, per millorar la il·luminació interior. Aquesta sala exterior divideix els 40 metres de l’espai inicial en dues zones. La zona davantera està oberta al carrer i es deixa buida per acollir activitats relacionades amb el públic, com ara reunions, esdeveniments, exposicions... mentre que la part del darrere acull una llarga taula i es destina a espai principal de treball. Les dues taules són els elements centrals del projecte i permeten que tota l'activitat s'hi desenvolupi i també l'aparició de sinergies inesperades entre els usuaris. De fet, aquestes taules han estat concebudes com a generadores de comunitat i la seva formalització respon a les diferents activitats dels dos espais. A la part davantera, les reunions, els debats, fan que les taules siguin mínimament invasives amb els qui s’asseguin al seu voltant. La taula del darrere, de 12,5 metres de llargada, s'ha fabricat com una única peça ininterrompuda que permet als usuaris seure i compartir directament la seva feina i experiències. Ens agrada explicar la nostra oficina com la nostra taula, un cocreatiu continu on tot es comparteix i on s'estableix una jerarquia horitzontal. El gruix i la calidesa dels tres nous finestrals oberts al pati s'ha emprès amb cura, convertint-lo en un lloc d'estada que permet gaudir de l'espai exterior alhora que converteix els llindars intermedis en espais habitables. La resta de l’espai es respecta sense modificar-se substancialment. Només s'ha canviat mitjançant pintura blanca, afectant així mínimament un lloc que segueix present a la memòria popular tant del barri com dels seus habitants.

El nou edifici està dedicat a una sola activitat: creativa, abstreta i solitària, tal com ens explicava el pintor. Això ens va inclinar a resoldre el volum d’una manera compacta amb un exterior uniforme –capes aïllants i estuc clar en expressiva continuïtat de murs i coberta– per establir relacions de caràcter familiar, sense estridències amb l’entorn natural. L’objecte es converteix dintre del verd en una pantalla en la que s’hi projecten ombres dels arbres en continua variació. L’interior és una fluïda i múltiple cavitat de formigó conseqüència directa del concepte estructural monolític de la construcció i de la cerca d’espais severs i nus al servei del treball artístic que s’hi realitza. En el solar en pendent, amb abundància d’arbres, en la vessant nord del Tibidabo i contigu a la casa on viu el pintor, el petit edifici es composa d’un estudi de pintura, el més gran i buit possible en la planta superior i en la planta inferior, resultat de la trobada del volum prismàtic amb el terreny, un taller per escultura i un magatzem d’obra El volum de 12m x 13.5m i dues plantes té una superfície total de 335m2. L’estudi, espai sense vistes, rep llum de la coberta amb un gran lluernari situat en la trobada dels quatre plans inclinats que de forma irregular acaben de definir l’espai a partir de la línia horitzontal de coronació dels murs de la perifèria de 5m d’alçada. El lluernari s’ha desplaçat en funció de l’orientació sud i de la posició en que habitualment es col·loca el pintor per treballar. Una escala, col·locada discretament en un lateral, per no trencar la unitat de l’estudi, condueix a la planta inferior en la que l’espai posterior més proper al mur de contenció de terres es destina a magatzem d’obra i la zona davantera a taller d’escultura. Aquest s’obre frontalment en la seva totalitat, amb una gran fissura esquinçada de proporció apaïsada, cap a una terrassa de treball exterior i vistes cap al verd propi del lloc. El sistema constructiu usat per aquest projecte va ser concebut de manera compacta com requeria la imatge final del mateix tant interior com exterior.

Aquest petit local situat al Carrer Cos del Bou de Tarragona s´ha convertit en el nostre espai de treball. L’edifici situat al centre històric de la ciutat presenta una morfologia estreta i irregular. Amb un pressupost limitat els cinc objectius fonamentals són: 1. Neteja de l´ espai interior mostrant l´espai original i fent fora tancaments, reixes i elements que havien convertit aquest antic magatzem en un espai incomprensible, tancat i fosc. 2. Tractament en base al color blanc de parets, sostre i mobiliari pel màxim aprofitament de la llum natural i artificial i millora i amplificació de la sensació d´espai interior. 3. Reestructuració i neteja de l´arc original de pedra amb un nou tancament amb porta corredissa d´acer i vidre i un marxapeu de la mateixa pedra buixardada de remat. 4. Distribució interior en base a una gran taula central a on s´organitzen els espais de reunió i treball en pb i altell. S´organitzen prestatgeries de suport i aprofitant un petit racó el magatzem i un bany. 5. Senzillesa i utilització del mínim nombre de materials amb taulers d´embalatge de fusta per mobles i revestiments, passamà d´acer pintat per baranes i escala i paviment autonivellant gris.

El projecte planteja la restauració del conjunt del castell de Sant Julià de Ramis mitjançant la creació d’un equipament destinat a Centre d’Art amb tallers per artistes, sala d’actes, hotel i restaurant. La fortalesa està formada per dependències construïdes amb voltes i murs de pedra de gruix considerable, la majoria semisoterrades i relligades entre elles per túnels i galeries. La part inferior es destina als espais del museu, i l’hotel es col·loca en la cota més elevada. Es projecta en el centre del conjunt una gran sala d’actes de forma ovalada, de 7,5m d’alçada, amb volta central de formigó vist. Al tractar-se d’una obra de rehabilitació i nova construcció s’ha optat per dues solucions constructives bàsiques. La dominant manté el caràcter de fortificació enterrada del castell existent, amb paraments semisoterrats i cobertes de terra vegetal. Aquesta solució es complementa en determinats sectors amb edificacions de tancaments vidriats, façanes i cobertes lleugeres amb acer corten.