El fons documental digital del projecte es focalitza actualment en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any de construcció de la primera xemeneia industrial de Barcelona, i de l’estat, que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.
El projecte, promogut pel Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC), té l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals del sector com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que es millora, s’actualitza i amplia el seu fons documental progressivament.
El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses seus i entitats associades al COAC i d’altres fons provinents d’entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.
Cal mencionar especialment la divulgació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en molts casos inèdita– documentació gràfica.
El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC, comissionats escollits per les demarcacions del COAC i professionals i d’altres experts externs que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.
Benvingut al fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau i exemplar de divulgació i documentació arquitectònica, referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.
Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai obert a l’usuari on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris. Les dades seran analitzades per la Comissió Documental del projecte i gestionades pel nostre equip editorial. Si-us-plau, emplena només aquells camps que consideris oportuns per afegir o esmenar informació.
Mitjançant aquest formulari podràs sol·licitar còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) en gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d’aquells que es trobin en domini públic. L'Arxiu Històric del COAC és un dels centres de documentació més importants d'Europa, que custodia els fons professionals de més de 180 arquitectes, l'obra dels quals esdevé fonamental per comprendre la història de l'arquitectura catalana. Un cop realitzada la sol·licitud, l'Arxiu Històric del COAC et farà arribar una estimació del preu de la teva sol·licitud, variable en cada casuística de drets, ús i finalitat.
La fàbrica de l'Anís del Mono es troba ocupant una illa de carrers formada per l'avinguda d'Eduard Maristany, el carrer de la Mar Mediterrània, la Plaça Rosa dels Vents i el Passeig Marítim, entre la línia de ferrocarril i la costa a la ciutat de Badalona. Es tracta d'un complex industrial aïllat format per diferents cossos o naus de planta bàsicament rectangular adossats formant diversos patis amb cobertes majoritàriament a doble vessant. El recinte està delimitat per una paret de tanca que té l'entrada principal a L'Avinguda Eduard Maristany, on hi ha la reixa d'entrada flanquejada per dues pilastres motllurades amb imposta i coronament fets de maó, que sostenen el cartell d'Anís del Mono. Al costat de la reixa d'entrada hi ha una altra entrada més petita, una porta d'accés d'arc escarser amb guardapols. Aquesta paret de tanca té la mateixa configuració del sòcol que es troba al llarg de tota la façana, amb una franja de rectangles endinsats, i presenta a més un teuladet i un entaulament de maó.
La fàbrica és el resultat d'una addició de naus al llarg del temps. A la façana principal destaca un conjunt de diferents volums rectangulars en forma de L amb cobertes a doble vessant, excepte la del cos central que és trencada o mansarda amb teules ceràmiques vidriades de colors terrosos i verds. L'ala que dóna a la Plaça Rosa dels Vents està formada per dues naus adossades de diferent llargària que consten de planta baixa i un pis. Les façanes d'ambdues naus tenen el mateix tractament, constant de sòcol i una gran obertura centrada i reculada respecte al plom de la façana que ocupa les dues plantes. Aquesta obertura acaba en un arc apuntat i es troba segmentada a través d'una sèrie d'eixos: quatre llisos a la planta baixa travessats a la part superior per un altre eix horitzontal que forma cinc petites obertures quadrades i altres quatre eixos verticals o pilastres al pis que es rematen a la part inferior i superior amb sengles regruixos esglaonats. La planta baixa està dividida del pis amb dues cornises que ressegueixen tota la llargària de la façana delimitant l'angle cantoner i a l'interior de les obertures formant una mena d'entaulament amb el fris amb quatre eixos verticals que estan en correlació amb els altres superiors i inferiors. Sobre l'arc hi ha una motllura corbada. La part superior té el capcer a doble vessant formant un graó al centre. Entre les dues naus hi ha un dibuix policromat on es veu el logotip del mico.
La façana principal del cos central és d'una nau i presenta un gran portal envidriat amb un medalló al centre, a la part superior, amb el logotip de la marca de l'Anís del Mono. El perímetre d'aquesta obertura està delimitat per pilastres, entaulament i cornisa que ressegueix el perfil de l'arc. Aquest portal és un gran arc peraltat apuntat que es troba segmentat en tres amb una part central més ampla que conté una motllura d'arc peraltat de mig punt, que fa d'entrada. Aquest arc més petit té dos eixos verticals motllurats a l'interior que van des de la línia d'imposta fins a l'intradós. El capcer d'aquesta nau té les arestes trencades en diferents segments. A l'interior de la nau hi ha la destil·leria, una gran sala que té al centre un aparell rectificador "Savalle" procedent de París d'una capacitat de 10500 litres i a cada lateral hi ha quatre alambins de 1000 litres cadascun amb les seves respectives calderes sobre una tribuna metàl·lica. En el costat que dóna a l'altre ala té un cos adossat de planta trapezoidal, format per planta i pis i amb coberta plana amb una entrada amb emmarcament d'arc escarser i a sobre una obertura, la solució de la qual recorda a un matacà acabat en un arc georgià.
A l'altra ala destaquen dues naus adossades que mantenen una configuració semblant a la primera, però només presenten un nivell d'altura i les obertures són rectangulars d'arc pla. La part superior es remata amb dues cornises horitzontals tot al llarg de la façana que sobre les obertures formen un capcer d'un graó.
A l'interior del recinte a la part posterior que dóna al Passeig Marítim hi ha una xemeneia feta de maó de secció circular i de forma troncocònica acabada amb un coronament senzill format per diverses anelles.
L'any 1870 els germans Josep i Vicenç Bosch registren la firma José Bosch i Hermano. A causa del creixement de l'activitat productiva i comercial l'empresa abandona l'antiga fassina del carrer Soledat i construeix el 1880 una nova fàbrica. El 1878 la marca Anís del Mono es registra formalment a Espanya. En un principi es fabricaven una gran varietat de begudes, entre les quals hi havia diferents classes d'anisats. No va ser fins al període 1907-1911 que l'Anís del Mono es va convertir en l'únic producte fabricat.
La fàbrica es construeix en dues fases. Una primera de 1880 a 1922 i una segona a partir del 1970. L'any 1884 es tanca el terreny que arriba fins a la platja; en el període de 1885-1914 es construeixen magatzems, un paller i es fan reformes en l'interior de les estances per a instal·lar les oficines. A inicis dels anys 70 una part dels cossos existents són enderrocats per a construir-hi noves naus.
El mestre d'obres que va projectar els plànols originals va ser Jaume Botey, padrastre de l'arquitecte Joan Amigó. Aquest últim, l'any 1904 va continuar els treballs i les diferents obres de reforma i manteniment de la fàbrica. L'any 1922 l'enginyer Tomàs Flaquer va fer-se càrrec de la reorganització d'algunes dependències i d'una part de la façana actual. L'última intervenció que es va dur a terme a principis dels anys 70 va ser obra de l'enginyer industrial Ramon Vallrimbles.
Es considera la fàbrica d'anisats més important de Badalona. Destaca del conjunt pel seu valor patrimonial la sala de destil·lació, el vestíbul, l'arxiu i el despatx de gerència, d'estil modernista. En el recinte original al llarg del temps s'han anat afegint altres naus que han permès la modernització de les instal·lacions per a una millor producció. La destil·leria que encara està en funcionament manté els processos artesanals i industrials amb els quals va originar-se al segle XIX. L'any 1975 el grup Osborne va comprar la totalitat de la societat. Actualment la fàbrica, a banda de la fabricació d'anís, també es dedica a la producció dels Aromes de Montserrat i acull el Museu Anís del Mono.