Edifici d'habitatges amb planta baixa i dos pisos, on destaca sobretot els cuidats acabats de façana, especialment el disseny dels esgrafiats, i els balcons. La part posterior ha estat desvirtuada per una mala reforma els anys 60. Josepa Umbert sol·licità el 1902 el permís d'obres. "Algunes de les obres més representatives del modernisme d'Amigó s'inspiren en formes de l'art vienès anomenat sezessionstil" [A cada època el seu art, El Punt, 14 de juliol de 2002]

Edifici amb semisoterrani, planta baixa, pis i golfes. Estructura metàl·lica -visible a les columnes de fosa que sobresurten dels murs-. La façana, estucada en blanc i rosa amb els emmarcaments de les obertures i el balcó amb motius florals, és característicament modernista. El peticionari va ser Pío Mir Matas. Pius Mir i Mates sol·licità el 1901 permís per a edificar un local per a la Joventut Catòlica, que segons els plànols havia d'estar format una secretaria, cafè-bar, sales de reunions i sala d'actes. L'edifici, encara inacabat -la sala d'actes no fou mai construïda; el seu lloc l'ocupa actualment el pati escolar- fou cedit (1903) als germans Maristes, que el transformaren en col·legi. Fou reconstruït després de la guerra civil. "Algunes de les obres més representatives del modernisme d'Amigó s'inspiren en formes de l'art vienès anomenat sezessionstil" [A cada època el seu art, El Punt, 14 de juliol de 2002]

Sepulcre amb fossa de pedra i teieres de ferro que sustenten cadenes. Les línies decoratives mostren figures geomètriques sezessionistes amb elements gòticonaturalistes. La llosa, situada en posició excèntrica, porta la inscripció "Propiedad de Francisco/ de A. Guixeras/ Viñas y familia".

La farmàcia Surroca, obra del badaloní Joan Amigó i Barriga, representa un important exemple de la transició d’un modernisme, ja molt arrelat arreu del territori català, que s’endinsa en un procés de transformació marcat per les influències estrangeres que arribaven a Catalunya a través d’esdeveniments com l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929. La farmàcia va ser fundada el 1878, però no va ser fins al 1905 que es va instal·lar en la seva ubicació actual, al popular Carrer de Mar de Badalona. El primer disseny d’aquesta també va ser encarregat a Joan Amigó i Barriga, resultant aquest en un interiorisme típicament modernista: mobiliari de fusta i motllures al sostre amb motius naturalistes, vitralls amb color… Tot i això, com en altres obres de l’arquitecte, també s’hi podien observar influències del moviment secessionista vienès; en destaca la utilització de les cadires del reconegut dissenyador Michel Thonet, que presentaven gravats de lires típics d’aquest corrent. No obstant això, aquest disseny canviarà radicalment arran de diversos esdeveniments. El primer d’aquests episodis és el ràpid avenç en el món de la farmàcia a partir dels anys vint respecte a la seva producció industrial, que reduïa l’espai requerit de laboratori per als establiments, però n’augmentava el d’emmagatzematge. A més, es va produir un canvi de titularitat de la farmàcia, de pare (Joan Surroca Viñeta) a fill (Joan Surroca Caritg), que també agreujava aquesta modernització. Finalment, el motiu principal dels canvis experimentats en el disseny de la farmàcia és la voluntat activa d’innovació de la família Surroca, ben coneguda en l’època. És aquesta inquietud el que els impulsava a participar en totes les fires i exposicions internacionals per impregnar-se de les últimes novetats, i és el que va portar a Joan Surroca i Caritg a fixar-se en l’estil art déco francès, exhibit en l'Exposició Internacional de 1929. Tant és així que el farmacèutic torna a contactar amb Amigó i Barriga, també conegut per la seva permeabilitat, per remodelar l’actual botiga. El nou disseny, finalitzat l’any 1932, comportarà canvis essencials, tant espacials com estètics. Pel que fa a la nova distribució, l’espai de laboratori ja no necessita tanta dimensió i la rebotiga queda molt més reduïda, fet que augmenta l’espai de la botiga de cara al públic; el taulell continua tenint una posició central, però queda al fons, i als dos laterals es dissenyen mobles d’emmagatzematge que ocupen gairebé tota la superfície de paret. Quant a l’estètica, és interessant apuntar com la voluntat d’innovar i destacar, tant del doctor Surroca com d’Amigó i Barriga, els porta a col·laborar amb alguns dels artesans i artistes amb més renom de l’època. Xavier Corberó i Trepat, pare del reconegut escultor Xavier Corberó, va encarregar-se dels motius decoratius metàl·lics que sobretot es poden observar en el marc al voltant de l’obertura d’entrada i també en la mateixa porta, mentre que Pere Crespo va realitzar tots els treballs respectius als vidres. D’aquestes col·laboracions en destaca també la de l’emblemàtic pintor Xavier Nogués, qui va pintar l’arbre que s’observa a la paret del fons de la farmàcia. Totes aquestes col·laboracions, junt amb les idees de l’arquitecte, resulten en una farmàcia molt diferent de l'anterior. La façana, amb un acabat de marbre de color verdós combinat amb els ornaments metàl·lics de Xavier Corberó, presenta un aspecte més ordenat, però sense falta de detall, en general més proper a un moviment modern que encara estava per arribar a la major part del territori català. L’interior segueix la mateixa línia; el mobiliari de fusta és substituït per prestatgeries majoritàriament obertes, i l’interior és recobert utilitzant falsos sostres i parets que en alguns punts esdevenen més transparents, convertint-se en vidres translúcids que en alguns casos estan gravats i hi amaguen la il·luminació de la farmàcia. La primera zona de l’interior, fins a arribar al taulell, pren un aspecte clar, quasi blanc, que es podria descriure com més fred que l’anterior interior de fusta. Això canvia a la següent zona, passat el taulell. El mobiliari, tot i que igualment més simple, és de fusta i les parets d’un to també més càlid; per acabar de potenciar el caràcter d’aquest segon espai, hi trobem a la paret de fons el mural pintat per Xavier Nogués d’un arbre que simbolitza el coneixement de la farmàcia, travessant amb les arrels un llibre. Aquesta pintura, més orgànica, destaca amb la resta de la farmàcia, més sòbria i ordenada, deixant així constància d’aquesta transició des d’un modernisme i noucentisme ja tardans fins a una arquitectura més impregnada pels nous corrents europeus.

Joan Amigó pertany a la segona generació d’arquitectes modernistes, juntament amb Raspall, Jujol i Masó. A la casa Pavillard, el modernisme es deixa sentir més en els detalls que no pas en la concepció general. La casa, amb tres façanes al carrer, adopta un esquema simètric en la configuració planimètrica, si bé l’ordenació vertical és més agosarada. Les dues plantes superiors formen un únic cos molt més alt que el cos de la planta baixa, tractat amb una gran senzillesa i sense ornaments. Una tribuna de ferro i vidre enllaça amb un balcó que recorre els tres trams de façana, amb una barana de forja molt elaborada. Els paraments del cos superior estan tractats amb un estuc que imita un carreuat de pedra, juntament amb uns panys ornamentats amb motius naturalistes. Es tracta d’una interpretació de la planta noble que incorpora solucions ornamentals sezessionistes, alhora que presenta una solució molt lliure en la disposició general de la volumetria.

Panteó de grans dimensions. La base, de pedra, amb motius vegetals, escuts i imatges representant la mort, enclou la cambra sepulcral, semi-soterrània, tancada per una reixa de ferro forjat. Unes escales laterals porten a la plataforma superior, de marbre, on es dreça un fals sarcòfag, també de marbre, molt treballat amb garlandes de roses i corones, d'estructura gòtica i un crucifix de bronze. Llúcia Costa, vídua de Bosch, sol·licità el permís d'obres per a construir el panteó l'any 1907.

La Fàbrica Gottardo de Andreis Metalgraf Española, coneguda popularment com “La Llauna”, va acollir l’empresa de fabricació i litografia d’envasos metàl·lics que l’italià Gottardo de Andreis va fundar a Badalona a principis del segle XX, que va estar en funcionament de l’any 1919 fins al 1980. En aquest edifici, l’arquitecte Joan Amigó i Barriga demostra un cop més la versatilitat d’estil de la seva arquitectura, que en aquesta obra s’allunya més de l’estil modernista i acull i fa la seva interpretació de l’estil propi de la Secessió vienesa. El més destacable de l’obra són les dues façanes principals, la del carrer de la Indústria i la del carrer d’Eduard Maristany. En la primera, la del carrer Indústria, s’hi poden observar les clares influències vieneses comentades: garlandes acabades en volutes, la disposició dels ritmes, i fins i tot la utilització de motius com el que es repeteix a la part superior de la façana, que recorda a una lira musical, són elements que mostren clares similituds amb façanes d’Otto Wagner. El més rellevant de la façana del carrer d’Eduard Maristany, a tocar de la via del tren, són els mosaics realitzats per Lluís Bru i Salelles, un dels mosaïcistes més importants del modernisme. Aquests detalls ceràmics representen els escuts d’Espanya, Sampierdarena (barri genovès, lloc d’origen de l’empresa) i Badalona. El mosaic restant, situat a la part inferior, no és un escut, sinó que és la representació d’un volcà en erupció. Per a l’estructura, Amigó i Barriga opta per una solució constructiva de pilars de ferro colat que suporten bigues de gelosia, també de ferro, per tal d’aconseguir una major flexibilitat en la planta.

La casa és un bon reflex de la sensibilitat d’una generació d’arquitectes per als quals el modernisme quedava ja desproveït de les seves connotacions polítiques i socials, i oferia unes possibilitats inexplorades en l’ordenació de les façanes i l’ús del repertori ornamental. La casa estableix un pla de façana únic, amb un sòcol diferenciat per mitjà de la coloració, i un coronament que permet aplicar els màxims recursos expressius. El repertori ornamental reflecteix la influència de Mackintosh, amb uns pinacles cilíndrics amb ornaments abstractes, el carener de la coberta que forma dues panxes molt suaus, o les tribunes de la darrera planta, fetes de caselles. La façana queda dividida en dos panys asimètrics, emfasitzats per les obertures i pels balcons, marcats per les baranes de barrots. La façana adquireix així un caràcter gràfic i dibuixat, afavorit pel fet que es tracta d’una casa entre mitgeres i de poca alçària.

Casa torre tardomodernista, que conjuga elements clàssics i medievals, com la torre i els merlets. Consta d'un semisoterrani, baixos i terrat, que actualment està parcialment cobert. El solar està situat en desnivell, de manera que el semisoterrani té sortida al jardí. Els murs són d'estuc imitant maons grocs, i està força ben conservat. Porxo d'entrada i vitrall modernista a la porta. Construïda per Joan Amigó per al seu padrastre, el mestre d'obres Jaume Botey. Ocupa el lloc de l'antic mas Po-Canyadó, reconstruït a la Conreria, Tiana. La casa tenia un conjunt de mobiliari fer per Gaspar Homar, actualment traslladat a Solius, només en resta in situ un element. L'edifici va ser ocupat per l'escola Jungfrau i actualment acull la seu de l'Hospital Municipal de Badalona

La fàbrica de l'Anís del Mono es troba ocupant una illa de carrers formada per l'avinguda d'Eduard Maristany, el carrer de la Mar Mediterrània, la Plaça Rosa dels Vents i el Passeig Marítim, entre la línia de ferrocarril i la costa a la ciutat de Badalona. Es tracta d'un complex industrial aïllat format per diferents cossos o naus de planta bàsicament rectangular adossats formant diversos patis amb cobertes majoritàriament a doble vessant. El recinte està delimitat per una paret de tanca que té l'entrada principal a L'Avinguda Eduard Maristany, on hi ha la reixa d'entrada flanquejada per dues pilastres motllurades amb imposta i coronament fets de maó, que sostenen el cartell d'Anís del Mono. Al costat de la reixa d'entrada hi ha una altra entrada més petita, una porta d'accés d'arc escarser amb guardapols. Aquesta paret de tanca té la mateixa configuració del sòcol que es troba al llarg de tota la façana, amb una franja de rectangles endinsats, i presenta a més un teuladet i un entaulament de maó. La fàbrica és el resultat d'una addició de naus al llarg del temps. A la façana principal destaca un conjunt de diferents volums rectangulars en forma de L amb cobertes a doble vessant, excepte la del cos central que és trencada o mansarda amb teules ceràmiques vidriades de colors terrosos i verds. L'ala que dóna a la Plaça Rosa dels Vents està formada per dues naus adossades de diferent llargària que consten de planta baixa i un pis. Les façanes d'ambdues naus tenen el mateix tractament, constant de sòcol i una gran obertura centrada i reculada respecte al plom de la façana que ocupa les dues plantes. Aquesta obertura acaba en un arc apuntat i es troba segmentada a través d'una sèrie d'eixos: quatre llisos a la planta baixa travessats a la part superior per un altre eix horitzontal que forma cinc petites obertures quadrades i altres quatre eixos verticals o pilastres al pis que es rematen a la part inferior i superior amb sengles regruixos esglaonats. La planta baixa està dividida del pis amb dues cornises que ressegueixen tota la llargària de la façana delimitant l'angle cantoner i a l'interior de les obertures formant una mena d'entaulament amb el fris amb quatre eixos verticals que estan en correlació amb els altres superiors i inferiors. Sobre l'arc hi ha una motllura corbada. La part superior té el capcer a doble vessant formant un graó al centre. Entre les dues naus hi ha un dibuix policromat on es veu el logotip del mico. La façana principal del cos central és d'una nau i presenta un gran portal envidriat amb un medalló al centre, a la part superior, amb el logotip de la marca de l'Anís del Mono. El perímetre d'aquesta obertura està delimitat per pilastres, entaulament i cornisa que ressegueix el perfil de l'arc. Aquest portal és un gran arc peraltat apuntat que es troba segmentat en tres amb una part central més ampla que conté una motllura d'arc peraltat de mig punt, que fa d'entrada. Aquest arc més petit té dos eixos verticals motllurats a l'interior que van des de la línia d'imposta fins a l'intradós. El capcer d'aquesta nau té les arestes trencades en diferents segments. A l'interior de la nau hi ha la destil·leria, una gran sala que té al centre un aparell rectificador "Savalle" procedent de París d'una capacitat de 10500 litres i a cada lateral hi ha quatre alambins de 1000 litres cadascun amb les seves respectives calderes sobre una tribuna metàl·lica. En el costat que dóna a l'altre ala té un cos adossat de planta trapezoidal, format per planta i pis i amb coberta plana amb una entrada amb emmarcament d'arc escarser i a sobre una obertura, la solució de la qual recorda a un matacà acabat en un arc georgià. A l'altra ala destaquen dues naus adossades que mantenen una configuració semblant a la primera, però només presenten un nivell d'altura i les obertures són rectangulars d'arc pla. La part superior es remata amb dues cornises horitzontals tot al llarg de la façana que sobre les obertures formen un capcer d'un graó. A l'interior del recinte a la part posterior que dóna al Passeig Marítim hi ha una xemeneia feta de maó de secció circular i de forma troncocònica acabada amb un coronament senzill format per diverses anelles. L'any 1870 els germans Josep i Vicenç Bosch registren la firma José Bosch i Hermano. A causa del creixement de l'activitat productiva i comercial l'empresa abandona l'antiga fassina del carrer Soledat i construeix el 1880 una nova fàbrica. El 1878 la marca Anís del Mono es registra formalment a Espanya. En un principi es fabricaven una gran varietat de begudes, entre les quals hi havia diferents classes d'anisats. No va ser fins al període 1907-1911 que l'Anís del Mono es va convertir en l'únic producte fabricat. La fàbrica es construeix en dues fases. Una primera de 1880 a 1922 i una segona a partir del 1970. L'any 1884 es tanca el terreny que arriba fins a la platja; en el període de 1885-1914 es construeixen magatzems, un paller i es fan reformes en l'interior de les estances per a instal·lar les oficines. A inicis dels anys 70 una part dels cossos existents són enderrocats per a construir-hi noves naus. El mestre d'obres que va projectar els plànols originals va ser Jaume Botey, padrastre de l'arquitecte Joan Amigó. Aquest últim, l'any 1904 va continuar els treballs i les diferents obres de reforma i manteniment de la fàbrica. L'any 1922 l'enginyer Tomàs Flaquer va fer-se càrrec de la reorganització d'algunes dependències i d'una part de la façana actual. L'última intervenció que es va dur a terme a principis dels anys 70 va ser obra de l'enginyer industrial Ramon Vallrimbles. Es considera la fàbrica d'anisats més important de Badalona. Destaca del conjunt pel seu valor patrimonial la sala de destil·lació, el vestíbul, l'arxiu i el despatx de gerència, d'estil modernista. En el recinte original al llarg del temps s'han anat afegint altres naus que han permès la modernització de les instal·lacions per a una millor producció. La destil·leria que encara està en funcionament manté els processos artesanals i industrials amb els quals va originar-se al segle XIX. L'any 1975 el grup Osborne va comprar la totalitat de la societat. Actualment la fàbrica, a banda de la fabricació d'anís, també es dedica a la producció dels Aromes de Montserrat i acull el Museu Anís del Mono.

Edifici industrial que ocupa tota la illa de l'eixample de Badalona, d'aproximadament 60 x 120 m. Constava de 17 naus paral·leles, d'estructura metàl·lica, sobre columnes de ferro. El més significatiu d'aquest recinte era la coberta amb dents de serra, jàsseres, columnes i tirants de ferro colat a càrrec de l'industrial badaloní Fèlix Gallent. En aquest disseny també va combinar la volta catalana per a permetre una cobertura més àmplia amb il·luminació zenital. Exteriorment, el tret de disseny característic de l'edifici són els testers de les naus, de perfil i vaga ressonància vienesa. L'any 1992 es va inaugurar la Biblioteca Central Urbana Can Casacuberta a partir de les reformes dutes a terme per Antoni Poch i Jordi Moliner. Gràcies a l'ampliació del 2007 per part de l'arquitecte Antonio Sanmartín, es va ampliar la superfície útil a 4.070 m2 amb la inclusió de l'Espai Betúlia, centre cultural dedicat al foment i difusió de les lletres. De l'estructura original es conserva l'espai interior i les façanes del carrer Enric Borràs i Colom, amb les testeres motllurades. Durant la dècada dels anys 20, l'antic propietari de la fàbrica, Josep Giró, va vendre a l'empresari barceloní Salvador Casacuberta l'edifici, el qual va convertir-se en la primera empresa de l'Estat espanyol en teixits de llana de senyora i de fantasia. Acabada la Guerra Civil, Casacuberta va decidir vendre la fàbrica a l'empresa Bacàs. El 1979 la fabrica tanca per rehabilitar-se posteriorment com un equipament cultural. Antoni Poch i Jordi Moliner varen ser els arquitectes encarregats de la remodelació de l'edifici. El projecte va ser guardonat el 1991 amb el premi FAD d'arquitectura en l'apartat “Reformes i rehabilitacions” i un any després es va inaugurar com a Biblioteca Central Urbana Can Casacuberta amb el fons de l'antiga Biblioteca Popular Sant Anastasi. La remodelació del 2007 a càrrec d'Antonio Sanmartín va ser nominada al Premi Europeu ECOLA 2008.

Edifici d'habitatge, de planta baixa i dos pisos. La façana està esgrafiada i sota els balcons presenten composicions circulars amb una estrella inscrita, en mosaic. Jaume Botey singa els plànols. Francesc Prat era el fabricant de la "bomba Prat".

Edifici amb planta i pis, destacant sobretot per la tribuna angular, coronada per una punxa, que marca l'angle més estret de la plaça de Pep Ventura. Manté alguns anacronismes procedents del Modernisme, com l'arc gòtic a la porta d'entrada i la cura d'elements decoratius com la serralleria. Avui en dia l'edifici es fa servir com el centre cívic Can Pepus.

La farmàcia Surroca, obra del badaloní Joan Amigó i Barriga, representa un important exemple de la transició d’un modernisme, ja molt arrelat arreu del territori català, que s’endinsa en un procés de transformació marcat per les influències estrangeres que arribaven a Catalunya a través d’esdeveniments com l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929. La farmàcia va ser fundada el 1878, però no va ser fins al 1905 que es va instal·lar en la seva ubicació actual, al popular Carrer de Mar de Badalona. El primer disseny d’aquesta també va ser encarregat a Joan Amigó i Barriga, resultant aquest en un interiorisme típicament modernista: mobiliari de fusta i motllures al sostre amb motius naturalistes, vitralls amb color… Tot i això, com en altres obres de l’arquitecte, també s’hi podien observar influències del moviment secessionista vienès; en destaca la utilització de les cadires del reconegut dissenyador Michel Thonet, que presentaven gravats de lires típics d’aquest corrent. No obstant això, aquest disseny canviarà radicalment arran de diversos esdeveniments. El primer d’aquests episodis és el ràpid avenç en el món de la farmàcia a partir dels anys vint respecte a la seva producció industrial, que reduïa l’espai requerit de laboratori per als establiments, però n’augmentava el d’emmagatzematge. A més, es va produir un canvi de titularitat de la farmàcia, de pare (Joan Surroca Viñeta) a fill (Joan Surroca Caritg), que també agreujava aquesta modernització. Finalment, el motiu principal dels canvis experimentats en el disseny de la farmàcia és la voluntat activa d’innovació de la família Surroca, ben coneguda en l’època. És aquesta inquietud el que els impulsava a participar en totes les fires i exposicions internacionals per impregnar-se de les últimes novetats, i és el que va portar a Joan Surroca i Caritg a fixar-se en l’estil art déco francès, exhibit en l'Exposició Internacional de 1929. Tant és així que el farmacèutic torna a contactar amb Amigó i Barriga, també conegut per la seva permeabilitat, per remodelar l’actual botiga. El nou disseny, finalitzat l’any 1932, comportarà canvis essencials, tant espacials com estètics. Pel que fa a la nova distribució, l’espai de laboratori ja no necessita tanta dimensió i la rebotiga queda molt més reduïda, fet que augmenta l’espai de la botiga de cara al públic; el taulell continua tenint una posició central, però queda al fons, i als dos laterals es dissenyen mobles d’emmagatzematge que ocupen gairebé tota la superfície de paret. Quant a l’estètica, és interessant apuntar com la voluntat d’innovar i destacar, tant del doctor Surroca com d’Amigó i Barriga, els porta a col·laborar amb alguns dels artesans i artistes amb més renom de l’època. Xavier Corberó i Trepat, pare del reconegut escultor Xavier Corberó, va encarregar-se dels motius decoratius metàl·lics que sobretot es poden observar en el marc al voltant de l’obertura d’entrada i també en la mateixa porta, mentre que Pere Crespo va realitzar tots els treballs respectius als vidres. D’aquestes col·laboracions en destaca també la de l’emblemàtic pintor Xavier Nogués, qui va pintar l’arbre que s’observa a la paret del fons de la farmàcia. Totes aquestes col·laboracions, junt amb les idees de l’arquitecte, resulten en una farmàcia molt diferent de l'anterior. La façana, amb un acabat de marbre de color verdós combinat amb els ornaments metàl·lics de Xavier Corberó, presenta un aspecte més ordenat, però sense falta de detall, en general més proper a un moviment modern que encara estava per arribar a la major part del territori català. L’interior segueix la mateixa línia; el mobiliari de fusta és substituït per prestatgeries majoritàriament obertes, i l’interior és recobert utilitzant falsos sostres i parets que en alguns punts esdevenen més transparents, convertint-se en vidres translúcids que en alguns casos estan gravats i hi amaguen la il·luminació de la farmàcia. La primera zona de l’interior, fins a arribar al taulell, pren un aspecte clar, quasi blanc, que es podria descriure com més fred que l’anterior interior de fusta. Això canvia a la següent zona, passat el taulell. El mobiliari, tot i que igualment més simple, és de fusta i les parets d’un to també més càlid; per acabar de potenciar el caràcter d’aquest segon espai, hi trobem a la paret de fons el mural pintat per Xavier Nogués d’un arbre que simbolitza el coneixement de la farmàcia, travessant amb les arrels un llibre. Aquesta pintura, més orgànica, destaca amb la resta de la farmàcia, més sòbria i ordenada, deixant així constància d’aquesta transició des d’un modernisme i noucentisme ja tardans fins a una arquitectura més impregnada pels nous corrents europeus.