L’edifici ocupa un solar situat a la riba esquerra del riu Ter, molt a prop de la carretera de sortida de la ciutat des de la Devesa en direcció a Sarrià de Ter i França, en el sector anomenat Sant Ponç, molt a la vora de l’Hospital Josep Trueta.
La tipologia obeeix a una transformació de la rígida previsió urbanística (B+7/21x23 mts.) en una adaptació més adequada al lloc, que disposa d’una situació privilegiada i té excel·lents vistes al Ter, la Devesa, el barri Vell de Girona, i la muntanya de Montjuic. La modificació tipològica permet habitatges més adequats a les condicions del mercat de lloguer. En concret, les 44 unitats es divideixen en 6 d’un dormitori, 32 de dos dormitoris i 6 de tres dormitoris. La situació del bloc en el centre del solar, possibilita habitatges amb jardí a la planta baixa.
La base arquitectònica neix d’una agrupació en filera d’un habitatge tipus de dos dormitoris que, en tenir un angle de desviament en planta, genera la dinàmica de creixement del bloc. A aquesta base s’hi intercalen discontinuïtats en forma d’habitatges més grossos o més petits que permeten la singularitat dels punts en que interessa que l’edifici comenci, acabi o es replegui sobre sí mateix. Però la base de creixement és molt repetitiva, totes les cuines exactes, els banys iguals, etc. en certa manera, la complexitat volumètrica neix de quelcom molt senzill.
D’aquesta manera, el ventall s’obre a les vistes i a les millors orientacions, amb els passos d’accés posterior amb la menor dimensió possible. De manera central, lleugerament desplaçada sobre el centre de gravetat de les circulacions, es dreça la torre dels ascensors i l’escala. La volumetria global recull la llei de creixement en planta també en alçada, reflectint-se l’esglaonat en els començaments i finals, reproduint en volum l’ona de la planta. L’ondulada forma en planta i alçat contrasta amb la rotunditat de la torre de comunicacions verticals obtenint així, un volum de caràcter autònom i emblemàtic, pensat com a resposta a l’entorn immediat.

En el context d’un planejament del 1970, revisat el 1989, i per encàrrec de la immobiliària Pérez X ifra —de llarga trajectòria de promoció entre social i benèfica—, Pla encara
una peça aïllada amb la mateixa voluntat de «fer ciutat» que ja havia assajat amb llenguatges ben diversos en altres peces del mateix barri. Així, malda per aplicar-hi els millors esforços específicament arquitectònics davant d’un planejament abstracte i insípid que imposa, a més a més, uns habitatges de mida excessiva. La torre d’accés i ascensors s’enclava en una planta espiral que dóna vida al desplegament dels habitatges, els quals es van desagregant en cossos clars i senzills, capaços de qualificar la individualitat dels apartaments i, alhora, l’entorn urbà. Assoleixen més alçada al sector on s’obren les visuals llunyanes i amplien el seu mòdul bàsic (60 m2, 2 dormitoris) als punts singulars de la planta.
Dins la trajectòria de Pla, aquesta obra assenyala una inflexió madura en les preocupacions per la pauta, l’ordre geomètric i l’autoimposició de pentagrames previs a la projectació.