L’Edifici 111 a Barcelona investiga i experimenta amb la idea promoure la comunicació, relacions i familiaritat entre veïns, per tal que el veïnat actuï com a primera estructura dins la societat, revertint la tendència cap a l’aïllament i individualitat.
El centre del projecte és un gran buit, ocupat per tres arbres i una font, envoltat de balcons i terrasses, a la manera d’un gran teatre el pati de butaques del qual està rodejat de llotges i galeries que s’aboquen a ell. Aquí, els veïns surten a fer vida als seus balcons i treuen el cap per relacionar-se o mirar el paisatge a través d’una enorme obertura que emmarca el Parc de Torrebonica. Aquest pati comunitari és una plataforma de relació social, on la gent de procedència i cultura molt diversa es comunica i fa amistat: el gran buit els uneix.
A aquest centre buit s’hi arriba per una excavació del gran massís que és l’edifici cap a l’exterior. El camí des del carrer fins a l’interior de les cases, travessant aquest gran pati, està modulat en una seqüència d’escales i un canvi progressiu des de l’àmbit més obert i públic fins a l’àmbit més íntim i privat de la llar. Els tancaments es desdibuixen i desdoblen en plecs superposats per a acordar un extrem i l’altre, treballant sobre el límit per graduar la relació entre el que és públic i el que és privat. D’un extrem a l’altre, del dormitori al carrer, el recorregut és variat i sempre diferent. Saludar-se en família es barreja amb les salutacions als veïns del pati, de manera que aquest es converteix en una extensió del nucli familiar, on amics i coneguts acompanyen el dia a dia en una segona escala de privacitat. La tranquil·litat amb la qual les mares deixen que els nens vagin a jugar al pati, on la compra quotidiana es pot confiar als altres, on la porta de casa s’obre per convidar a passar amb naturalitat, confirma que l’arquitectura pot ajudar a donar un espai de confiança, i generar un fragment de ciutat que convidi a la cultura de la sociabilitat.
El tema de la vivenda social és potser el repte més important i difícil que tenen els arquitectes actualment. En una situació global de crisi, la vivenda col·lectiva pot ajudar a donar estabilitat i retornar la confiança que sembla haver-se perdut en moltes capes de la societat actual. La confiança en els veïns, la possibilitat de comptar amb ells, generant una comunitat en la qual tothom pugui sentir-se acompanyat i pugui recolzar-se en qualsevol moment que ho necessiti, és una necessitat avui i l’arquitectura hi pot col·laborar de manera decisiva. Col·laborar a invertir una tendència a l’aïllament i la individualitat, afavorir la comunicació, el fet de conèixe’s i relacionar-se, el contacte físic i comunicatiu entre veïns, perquè el veïnat pugui funcionar com una primera estructura social dins de la societat. L’Edifici 111 a Barcelona investiga i experimenta sobre aquest tema, amb la preocupació de generar un marc que convidi a la relació entre veïns.
El centre del projecte és un gran buit, ocupat per tres arbres i una font, envoltat de balcons i terrasses, a la manera d’un gran teatre el pati de butaques del qual està rodejat de llotges i galeries que s’aboquen a ell. De la mateixa manera, els veïns surten a fer vida als seus balcons i treuen el cap per relacionar-se o mirar el paisatge a través d’una enorme obertura que emmarca el Parc de Torrebonica. Aquest pati comunitari és una plataforma de relació social, on la gent de procedència i cultura molt diversa es comunica i fa amistat: el gran buit els uneix. Com en el teatre, la dimensió i proporcions d’aquest buit han estat claus perquè la tensió entre els límits i la relació veïnal existeixi de forma justa.
A aquest centre buit s’hi arriba per una excavació del gran massís que és l’edifici cap a l’exterior. Les façanes es comporten com una cuirassa texturada, que dialoga pel seu clarobscur amb el bosc de pins que l’envolta. L’illa es presenta envers el visitant com una enorme roca, col·locada en aquest paisatge de pins i rieres seques, que s’erosiona, com també ho fa aquest paisatge, per permetre traspassos i articulacions entre els cossos de les vivendes. Des de l’exterior unitari, que es manifesta com una única casa, cap a l’interior múltiple, on les 111 cases s’expressen en plecs i balcons amb tota la seva individualitat, hi ha un balanç: aquesta façana forta i massissa, d’una gravetat antiga, conté i equilibra l’interior fragmentat i amable.
El camí des del carrer fins a l’interior de les cases, travessant aquest gran pati, està modulat en una seqüència d’escales i un canvi progressiu des de l’àmbit més obert i públic fins a l’àmbit més íntim i privat de la llar. Els tancaments es desdibuixen i desdoblen en plecs superposats per a acordar un extrem i l’altre, treballant sobre el límit per graduar la relació entre el que és públic i el que és privat. D’un extrem a l’altre, del dormitori al carrer, el recorregut és variat i sempre diferent. El fet de saludar-se en família es barreja amb les salutacions als veïns del pati, de manera que aquest es converteix en una extensió del nucli familiar, on amics i coneguts acompanyen el dia a dia en una segona escala de privacitat. La tranquil·litat amb la qual les mares deixen que els nens vagin a jugar al pati, on la compra quotidiana es pot confiar als altres, on la porta de casa s’obre per convidar a passar amb naturalitat, confirma que l’arquitectura pot ajudar a donar un espai de confiança, i generar un fragment de ciutat que convidi a la cultura de la sociabilitat.
