Edificat per a la funció de casa consistorial, amb sala de sessions, despatxos i oficines. Façana i portada de la sala de sessions amb pedra de Montjuich. Aquesta sala i l'alcaldia amb enteixinats de guix; gran escala de pedra coronada de claraboia amb vitralls. Construcció de maons, morter hidràulic i fusta de pi roig (melis); voltes de rajola i formigó; teulada de teula comuna o àrab, rajola blanquejada i fusta de Flandes. Paviment del vestíbul en pedra dura de Montjuich i de Sant Vicenç de Castellet. Arrebossats de cal o guix blanc. Inacabada la part escultòrica del cos central i la façana. Projecte inicial un xic variat. Restauració pel 1943. 1898. l'Ajuntament permuta l'edifici propi pel que ocupava d'Institut Industrial: s'enderroca l'edifici adquirit (antiga casa Galí) per a la nova construcció, actual, segons projecte fet el 1900, retocat i acabat el 1903-04 per l'arquitecte Antoni Pasqual i Carratero. Inauguració per la Festa Major del 1903 (juliol). Ampliacions amb l'annexió de dues cases contigües, una d'elles antic Jutjat, i nou edifici de tres plantes fet el 1959-1960. Fou ocupat per membres de la FAI, la nit del 14 al 15 de febrer del 1932. Actualment té possibilitats de gran ampliació per l'adquisició de la gran fàbrica Catex, S.A., que confronta amb el pati i pavellons de l'Ajuntament. Està prevista la reconstrucció de la planta alta, embigats i façana

Edifici entre mitgeres, de planta baixa i tres pisos. La façana és de composició molt plana, simètrica i amb dues obertures per planta. La planta baixa presenta doble portal, el primer pis té una doble balconada de ferro sostinguda per mènsules i cantells arrodonits, i en els pisos superiors hi ha balcons individuals de formes ondulades i també de ferro. El coronament de l'edifici es realitza amb cornisa i gablets dentats que reforcen la composició vertical de les obertures. El tractament de la façana és amb estuc i ornaments de motius florals a les llindes i sota els balcons. La línia d'imposta està a nivell dels balcons de l'últim pis, amb un intent d'integració amb les edificacions veïnes.

Edifici entre mitgeres amb planta baixa i dos pisos. Presenta una façana simètrica d'esquema vertical, aquest accentuat per la grandària, i el format de les obertures, en arcs parabòlics que van lligant en sentit ascendent fins a rematar en uns gablets escalonats en primer lloc i en arc al coronament. La planta baixa presenta dos arcs parabòlics amb relleus de pedra arenisca buixardada. La primera planta té balconada de ferro i perfils motllurats de ciment als arcs. El segon pis presenta el mateix esquema i amb balcons. Presenta el coronament de cornisa que ressegueix els gablets. La façana presenta sòcol de pedra i la resta estucada de gris. La planta interior està partida en dues zones dividides per una escala monumental. Els pisos estan tapiats amb volta catalana típica, de revoltó amb subjecció per biguetes de ferro. La part posterior de la primera planta, que està sota teulat, està coberta per volta de maó subjectada per tirants. La tercera planta, construïda només en part, té una lluerna de cristalls de forma semblant a les dents de serra fabrils. Cal destacar la fusteria i els treballs de forja. És un exemple molt representatiu de l'adaptació que Muncunill fa de la clàssica tipologia de casal per a convertir-lo en un edifici de caràcter industrial sense necessitat d'alterar la imatge de la ciutat. Participa dels corrents estilístics més propis del moment. Fou construït per sol·licitud de Joaquim Alegre i va ser magatzem tèxtil fins que quedà abandonat. Finalment, la propietat passà a una immobiliària de Barcelona. L'extint "Grup d'Arquitectes de Terrassa" tingué un acció brillant i eficient per tal de salvar l'edifici de la destrucció. Posteriorment, a finals dels anys 70, fou adquirit per Manuel Tobella i Marcet per a instal·lar-hi l'arxiu que porta el seu nom, fundació destinada a la ciutat on ja són d'utilitat pública una sèrie de col·leccions particulars de fotografia, programes i fulletons locals, a més de documentació diversa. L'entitat està regida per un junta, té un equip de treball, biblioteca i organitza activitats culturals i publica obres d'interès local.

Ermita de petites dimensions, d'una nau i amb coberta amb volta parabòlica de maó pla. L'absis, hexagonal, està cobert amb tres voltes apuntades que s'intersequen amb la nau mitjançant arestes, i amb una finestra d'arc apuntat a cadascun dels tres pinyons de les parets de l'absis. L'obra és de maó i estucada de color blanc, vorejada amb un sòcol fet amb còdols. La façana principal presenta un campanar de cadireta sobre la porta d'accés, que resta amagada per la construcció adossada posteriorment i a continuació de la nau que li resta qualitat. Està situada al damunt d'un turonet, artificial, provocat pels rebaixos del terreny.

Casa senyorial constituïda per un cos de planta rectangular paral·lel al carrer, on se situen les estances nobles de l'habitatge, de les quals se'n conserven tres en el seu estat original. A principis del segle XX va ser considerablement reformada i ampliada, amb dos cossos de planta baixa i dos pisos adossats a les mitgeres de l'antic edifici formant un pati en forma d'u que s'obre a un gran jardí, al qual s'accedeix pel carrer del Cardaire (o Sant Fruitós). M. Viñals reformà la façana del carrer. Aquesta és simètrica, de planta baixa i dos pisos, amb dos cossos més elevats als extrems. Té balcons al primer pis i un ritme de finestres a manera de galeria al segon pis. El remat superior es realitza amb una cornisa rica en elements ornamentals clàssics d'estil eclècticoesteticista. J. Puig i Cadafalch reformà l'interior: planta baixa, escala noble, ampliació del darrere i tribuna de ferro forjat amb vitralls emplomats i que dóna al pati, emprant el seu característic llenguatge d'influència flamenca dins del corrent modernista. Destaquen les pintures murals del segle XVIII al pis principal i les noucentistes d'Alexandre de Riquer al saló dels baixos i escala noble. Antiga casa senyorial on va néixer, l'any 1777, Joaquim de Sagrera i Domènech, terrassenc celebrat per la seva intervenció activa en la Guerra del Francès i per la importància i l'expansió de la seva empresa tèxtil. Durant el segle XIX la casa patí algunes vicissituds en el ric patrimoni arquitectònic i decoratiu que ja tenia. Profundament reformada i restaurada el 1912 pels descendents de la família, que confiaren l'obra als dos arquitectes esmentats. Algunes campanyes de la premsa i l'acció de la Junta de Museus impediren l'enderrocament de la casa pel 1965. el 1973, amb l'ajuda econòmica de la Caixa d'Estalvis de Terrassa, l'Ajuntament adquirí l'immoble i el destinà a museu. Conté diverses col·leccions i es continua restaurant l'estil del segle XVIII de les seves sales.

Habitatge unifamiliar aïllat i de notables dimensions, situat sobre el Parc de Vallparadís i envoltat de jardins. És de planta rectangular i està constituït per diversos cossos. El cos posterior possiblement resultat de l'ampliació del 1926 feta per Masdeu, que la va convertir en casa pròpia. Els cossos són de diferent alçada i forma, donat com a resultat un joc de volums interessant. Les façanes són arrebossades i esgrafiades, amb influència de la Secessió Vienesa, molt planes i amb una successió d'obertures verticals estretes que van creant un ritme perfecte entre els buits i el mur. Presenta teulades inclinades de teules vidriades, excepte en el cos més alt que pren la forma de torre quadrangular rematada per una terrassa. Cal destacar les teules de ceràmica de color negre, groc caramel, de disseny especial, així com la tortugada. També és interessant la tanca del jardí, amb uns pilars decorats amb trencadís policromat i units amb barana de forja. Aquesta casa senyorial, que tenia un bonic jardí, està situada a la vora del torrent de Vallparadís, dalt del marge esquerre i tocant el Pont del Passeig, configurant típicament l'inici de l'Avinguda Jacquard. A part de la família Masdeu, que reformaren l'edifici l'any 1926, un altre propietari fou en Baumann, industrial que li deixà el nom pel qual avui es coneix la casa. S'havia proposat, de manera no oficial, que es canviés aquest nom pel de "Casa Coll i Bacardí", prenent el nom del seu arquitecte. La casa fou habitada d'antuvi pel seu creador, l'arquitecte Coll i Bacardí, però morí el 1917. Ernst Baumann, representant de llanes vingut de Suïssa, utilitzà la casa per habitatge i per despatxos fins que abandonà el negoci i la casa prop de 1960. Continuà aquell negoci de llanes en Josep Colomer i Montmany, fins fa uns cinc anys. Llavors quedà abandonada definitivament fins que l'adquirí l'Ajuntament de Terrassa per a fer instal·lacions museístiques. En els anys noranta, convenientment restaurada, és utilitzada coma seu del Servei de Joventut de l'Ajuntament de Terrassa.

Edifici situat a l'entroncament de dos carrers i amb mitgera. Planta quasi triangular, consta de planta baixa i pis, utilitzant-ne la primera per a ús comercial i la superior com a habitatge dels propietaris. L'edifici resolt en cantonada, presenta dos cossos horitzontals diferenciats per la gran balconada del primer pis que recorre tota la façana, deixant la planta baixa i entresolat a manera de sòcol suport de la resta. Les obertures de la planta baixa han estat reformades, encara que amb molta cura d'integració, mantenint la sanefa de trencadís que separa els aparadors de l'entresolat. Les obertures del primer pis conserven tota la decoració original, amb guardapols i relleus en muntants. L'edifici és acabat en una gran èmfasi en cantonada, amb un gablet motllurat i flanquejat per dos pinacles. La resta de la decoració de l'edifici segueix el mateix tractament. La façana és en estuc dibuixant amb línies de carreus.

Nau industrial aïllada que forma part d'un conjunt més ampli, però amb menys interès. És de planta rectangular, dues plantes d'alçada i coberta amb voltes a la catalana, de revoltó. L'estructura del forjat intermig és igualment de volta a la catalana tensades. Tota l'obra és vestida en maó vist, amb obertura d'arc rebaixat en maó aplantillat com a únic element decoratiu. La façana està ritmada per lesenes i cornises corbes, de perfil rom, que fan visible l'estructura de voltes a la catalana de la coberta i a la vegada conformen els espais on s'obren les finestres.

Edifici entre mitgeres, de planta baixa i quatre pisos. Façana de composició simètrica i molt regular amb grans balconades de ritme horitzontal que equilibren les obertures, de mercat ritme vertical. Edifici interessant per la seva decoració exterior, amb majòliques que cobreixen la totalitat de la façana, arribant fins al ramat superior compost per cornisa i barana ondulada de trencadís de ceràmica. El dibuix de les majòliques, sobre fons blancs, emmarca les obertures dels balcons i crea unes sanefes horitzontals a cada planta, a l'hora que reomple els panys de parets entremitjos amb plafons de motius florals (garlandes, penjolls, flors). Les baranes dels balcons són de ferro forjat, reproduint també motius florals. Planta baixa actualment molt reformada per locals comercials.

Edifici de planta rectangular, subdividida longitudinalment en dues crugies, amb estructura interior de columnes de ferro colat que sostenen voltes de quatre punts atirantades, de maó de pla, reflectides a l'exterior per volums semiesfèrics, coronats per torratxes de ventilació també de maó. Davant de la nau hi ha una zona urbanitzada, on s'ha mantingut la part baixa de l'antiga xemeneia del vapor. L'origen del Vapor Amat es pot situar l'any 1833. Posteriorment, el 1876 va ser molt reformat. El 1914 s'hi instal·là a Vapor Amat la fàbrica de Francesc Izard i Ramon Codina amb el nom d'Izard i Cia i, alguns anys més tard van passar a ser una societat anònima adoptant el nom SA Manufactura Tèxtil. El 1969 l'empresa s'associa a la societat Central de Acabados Textiles, SA (CATEX). Tanmateix, les naus que es conserven van ser bastides i reformades l'any 1925 per l'arquitecte Lluís Muncunill i Parellada. Posteriorment, el 1935, hi hagué una intervenció de l'arquitecte Joan Baca i Reixach. L'any 1982 l'antiga nau de tints va ser transformada en sala d'exposicions municipals, segons projecte de l'arquitecte terrassenc Francesc Bacardit i Segués. L'edificació més moderna es va rehabilitar per acollir l'Institut de Teatre.