Quan, l'any 1862, començà a urbanitzar-se el nou barri de l'Eixample, l'ajuntament encara no havia resolt l'abastiment d'aigua potable a tots els seus habitatges. El 14 d'octubre d'aquell mateix any, l'intendent honorari de la província de Barcelona, Jaume Safont i Lluch, concedí aquest terreny a la Societat de Crèdit i Foment de l'Eixample de Barcelona, que al seu temps contractà l'arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas perquè dissenyés una torre d'aigües per abastir la zona. En un principi, l'arquitecte municipal no aprobà el projecte de Mestres (una torre hexagonal de 24 m d'alt amb capacitat per 730 m³ d'aigua) perquè depassava els 20 m d'alçada màxima permesa a l'Eixample. El maig de 1867 l'alcalde Luís Rodríguez Téllez signà els permisos per la construcció considerant que no es podia garantir un bon fluid en els edificis alts si la torre mesurava el mateix que aquells. Aquesta construcció formava part d'un conjunt d'edificis destinat a l'elevació i distribució de les aigües per mitjà d'una màquina de vapor de 20 cv (que posteriorment s'electrificà) per pujar l'aigua del pou inferior al dipòsit superior. De planta hexagonal, l'estructura en alçat d'aquesta torre comprèn fins a sis nivells, el darrer dels quals destinat a dipòsit d'aigües, i un terrat. Aquests nivells es fan evidents a l'exterior per mitjà dels motlluraments de maó que marquen la presència dels forjats. Tota la construcció està realitzada en maó vist i llurs obertures presenten forma d'arc de mig punt sense emmarcaments. En els quatre primers nivells els murs plans de tancament s'enllacen amb els pilars dels angles d'una manera homogènia. Tanmateix, el quart nivell ja presenta, en comptes de finestres, balcons que reposen sobre arcs rebaixats i amb barana de maó formant romboides. A partir d'aquest nivell els murs de reforç presenten una planta circular que s'adapta a l'edifici per mitjà d'arcs escarsers i permòdols de maó. El cinquè nivell presenta les obertures en forma d'arc geminats dins d'arcs cecs. En tractar-se del que, originàriament, era el darrer nivell reservat a la cisterna superior, presenta l'antic coronament de l'edifici, a base d'un cornisament ornat a base de mènsules. Sobre aquest cornisament s'alça el sisè nivell que, essent resultat d'una remunta posterior, presenta un nou cornisament d'estuc ornat amb mènsules i òculs. La ventilació d'aquest nivell es produeix a través d'estrets respiradors incisos directament al mur. A l'interior, sis murs disposats de manera radial compartimenten l'espai reparteixen l'enorme pes de la cisterna superior. Cadascun d'aquests compartiments està cobert amb voltes rebaixades de suport, excepte el compartiment que conté l'escala que mena vers al cim de la torre.