Coincidint amb l'eixample de la ciutat, es projecta aquest parc urbà al lloc on hi havien les drassanes, anomenat Camp dels Titets. En el seu disseny hi trobem, clarament diferenciats, dos tractaments paisatgístics: avingudes de plàtans que ofereixen inacabables perspectives deixen lloc a petits i laberíntics passeigs, dibuixats amb vegetació, a la zona mes propera al riu. És precisament aquí on trobem un tractament modernista en els materials i en el traçat de l'enjardinament (escalinata i llac). L'eterna manca d'equipaments de la ciutat han fet d'aquest generós oasis punt de trobada dels esdeveniments ciutadans: desfilades, concerts, fires, competicions esportives, pàrquing...

Magnífics espais enjardinats, amb platanedes, palmeres i espais forestals, amb pi pinyer i alzines. Dins l'extensa propietat de Can Garí al Cros d'Argentona es dissenyà un ampli jardí que completava el treball de remodelació de la finca que Josep Puig i Cadafalch realitzà entre 1898 i 1900. Nicolau M. Rubió i Tudurí fou qui primer intervingué en el disseny a través de la combinació d'espais naturals amb la distribució de zones arbòries, principalment pins, que responia a deixar una natura lliure al costat d'altres modelades. El jardí pensat per transitar-hi mitjançant el traçat de camins, de terrasses esglaonades fetes en maó vist, de pèrgoles (algunes recorden el treball que estava portant a terme en el Parc de Montjuïc, de Barcelona) i assenyalant punts de vista s'obren a àmplies perspectives. Es combina la presència de vegetació amb escultures que li donen la mesura més humana al conjunt. S'han recreat espais boscosos, d'altres amb la presència de cactus i d'un gran estanyol que al bell mig hi ha el temple de vidre de Baccarat amb la figura d'Hermes en bronze o el puntejat de fanals de forja reprenen el caràcter senyorial de l'indret. Aquest jardí amb la presència d'escultures i zones a cítrics, tan característics de la mediterrània i de les viles italianes, entra de ple en el Noucentisme. L'obra de jardineria va ser continuada per Lluís Bonet i Garí, amb el qual compartiren un mateix ideari vinculat al període del Noucentisme.

Jardí construït al volt d'una font, el riu Llobregat i una fàbrica, i promogut per l'amo d'aquesta, l'industrial Joan Artigas Alart . El jardí té com a base fonamental els dos penya-segats a banda a banda del riu que van quedar units per dos ponts: un en forma d'arc coix i porta a un pavelló i l'altre amb coberta de pèrgola feta amb formigó recobert amb pedra. El disseny recorda en alguns aspectes al Park Güell, tot i que en menor escala, que en aquells moments s'estava construint al barri de Gràcia de Barcelona. De la mateixa manera, el Jardí d'Artigas presenta línies orgàniques perfectament integrades a l'entorn natural; fins i tot va crear una gruta artificial. El jardí està pensat per passejar, de manera que té un recorregut establert on destaquen determinats llocs: la Glorieta, la Cova (lloc original de la Font de la Magnèsia) on s'utilitzen arcs catenaris, la Cascada (font d'aigua feta amb pedres a l'estil del trencadís gaudinià) i el berenador, al costat del pont dels Arcs. Es va començar a construir per la gruta que hi ha al costat de la font de la Magnèsia, que dóna nom al jardí i té forma allargada, seguint el congost de vora el riu. Al costat, el pont d'arc coix té uns graons que porten a la glorieta que té una coberta cònica recoberta de pedruscall. Al llarg del recorregut hi ha representats una sèrie d'animals: un lleó i un bou en dues fonts i un àguila al començament de l'escala; aquests animals, juntament amb un àngel que actualment no existeix, possiblement podrien fer referència als quatre evangelistes. Durant tot el recorregut hi ha nombroses baranes i parterres, fonts, ponts, cascades, places, miradors, bancs, escultures (com les figures d'un home i una dona portant un cistell al cap),... Principalment, l'obra es feta de pedra i morter, poc o molt armat. Per fer el jardí es va aprofitar la vegetació natural de la zona (avets, pi roig, faig, boixedes,...) i es van incorporar altres arbres com la pollancre. Els jardins Artigas, coneguts també amb el nom de Parc de la Magnèsia, per la font que hi brolla, es troben al costat del que va ser la fàbrica tèxtil propietat de Joan Artigas Alart, qui també va promoure la construcció del jardí. Tot i que no existeix cap document que ho corrobori, alguns estudiosos com Joan Bassegoda Nonell, atribueixen a Gaudí el disseny del jardí. Sembla que l'any 1905 Gaudí va visitar la fàbrica de ciment portland "Asland" que s'estava construint al Clot del Moro (Castellar de n'Hug) convidat per Eusebi Güell Bacigalupi (1846-1918), un dels promotors de l'empresa,. L'arquitecte es va allotjar durant dos dies a la casa de Joan Artigas, el qual li va demanar idees per enjardinar la zona de la font. Es creu que Gaudí va fer uns croquis i que, més endavant, va enviar un paleta del Park Güell per col·laborar amb els paletes locals en la construcció del jardí. Tant el croquis com els planells del projecte van desaparèixer amb l'incendi de la fàbrica dels Artigas, l'any 1939. Als anys 50, la família Artigas es va traslladar a Barcelona i el jardí va quedar abandonat. Una persona que de molt jove havia treballat com a peó amb aquesta colla de paletes va comunicar aquestes dades a l'historiador local Angel Francàs, que van ser publicades per "El Correo Catalán" en dos artícles els dies 14 d'agost i el 22 de desembre de 1971. Anys més tard la Càtedra Gaudí, l'Escola Superior d'Arquitectura i la Universitat Politècnica de Catalunya, van començar investigacions sobre la paternitat de l'obra. Joan Bassegoda, director de la Càtedra en aquell moment, va atribuir l'autoria del projecte inicial dels jardins a Gaudí en un artícle a La Vanguardia de l'any 1989. L'any 1992 es va procedir a restaurar l'obra i actualment els jardins estan oberts al públic. Són propietat municipal i s'hi pot accedir mitjançant una estació de Ferrocarril Turístic de l'Alt Llobregat.

El conjunt de Can Boixeres, que actualment és un parc municipal, en origen era el jardí d'una casa pairal, que encara es conserva dins del parc. Dins del parc hi ha gran variació d'elements com arbres, plantacions de flors, escultures, fonts... Dues escultures destacades són "La família", d'Hèctor Cesena, i "la noia del colom", nu de Rafael Solanic. "La família" és una escultura en marbre blanc d'uns dos metres d'alçada amb la peanya, que representa un home que agafa per l'espatlla a una dona que porta un nen de bolquers als braços. Les figures són de mida natural. L'estil és realista però esquematitzat, insinuant les línies de composició i de les figures però defugint els detalls, tret dels rostres. "La noia del colom" és una escultura en marbre blanc d'uns 80 centímetres d'alçada més 20 centímetres de peanya que representa una noia nua, de mida natural que, en posició ajupida, sosté un colom a les mans. L'estil és clarament noucentista, recollint influències d'Arístides Mallol i sobre tot d'Esteve Monegal, principal mestre de l'autor de l'escultura. La peanya de formigó és un afegit posterior. Hi ha un templet modernista, de planta circular, cobert amb cúpula sostinguda per sis columnes. La cúpula, que té tambor, està decorada amb mosaic de ceràmica vidriada. Les columnes són de formigó, tenen petits capitells i estan decorades amb mosaic blanc la part superior i en mosaic fosc la part inferior. Un ferro forjat fa de tanca del templet. Hi ha uns esglaons per accedir a la construcció. Dins del parc, a part de la casa pairal, també es troba la masoveria. És un edifici de planta baixa, un pis i golfes, amb teulada a doble vessant i el carener perpendicular a la façana principal. La porta d'accés es adovellada, amb forma d'arc el·líptic, i la resta d'obertures són rectangulars, amb les llindes de formes arrodonides i els brancals alternen les dovelles estucades i les llises. La façana té un acabament ondulat que oculta la teulada. A banda i banda hi ha dos cossos afegits d'una planta, que al primer pis fan un balcó tancat per una balustrada. Envoltant el jardí hi ha una muralla per sobre de la qual passa la via del tren. El parament és de pedra per les estructures portants (les parts baixes de les portes, les pilastres que divideixen els trams, els contraforts triangulars...) i de maó en els arcs de mig punt de les portes. A la carretera d'Esplugues té una gran portalada de pedra i ferro d'estil classicista, amb ordres de pilastres de tipus corinti i a la part superior de la porta es pot llegir la data de 1911. Can Buxeres és l'antiga Can Alemany, dels comtes d'Alemany, que ja existia el 1770. Entre el 1877 i el 1906 es van fer les obres que van convertir l'edifici, propietat de Lluís Buixeres, en un palauet. Els anys següents es va crear el jardí que envolta la casa i que actualment és un parc municipal. El jardí fou urbanitzat el 1906-1911 i sofrí transformacions radicals en declarar-lo parc públic el 8 de novembre de 1972.

S'accedeix al puig de les tres creus per un camí tortuós que coincideix en part amb el Via Crucis que surt del santuari de Rocaprevera. El cim del turó és totalment aplanat i s'ha construït una terrassa de lloses de pedra. El perfil té una barana de pilons de pedra que sustenten un passamà de ferro. A la banda est hi ha les tres creus sobre una base d'obra. La creu central és la més gran que les altres. És una representació del Calvari, amb Jesús al centre i els dos lladres a cada banda. Les creus són de ferro i tenen una base de pedra picada amb una columna i un capitell poligonal. Les creus són gregues amb un cercle que uneix les aspes. En el paviment hi ha representada la rosa dels vents i marca la situació dels pobles i cims propers. Sembla que ja abans del 1686 hi havia tres creus de fusta en aquest mateix indret. Aquí s'hi celebrava el trobament de la Santa Creu el 3 de maig. Es feia un via crucis que sortia de l'església de Sant Feliu fins a arribar aquest cim. Després van passar a fer una processó amb cants de lletanies. El 1736 es va fer una reparació de les creus, que al ser de fusta es malmetien amb facilitat. A principis del segle XX la creu principal era de fusta i les altres eren de ferro i sobre una columna d'obra. L'any 1913 se celebraren les festes constantinianes i es col·locaren les noves creus que es van pagar amb una subscripció popular.

El parc és el resultat de la compra, per part de l’Ajuntament de Barcelona, de la urbanització d’un barri de luxe projectat per Gaudí i promogut per Eusebi Güell que mai no va arribar a ser. El que actualment es pot visitar són els enjardinaments de seixanta parcel·les no construïdes a la falda de la muntanya Pelada, amb unes vistes magnífiques sobre Barcelona, i les parts comunes del projecte: els camins, l’accés, el mercat, la plaça central. Gaudí urbanitza la muntanya amb carrers que segueixen les línies de mínim pendent i quatre ponts construïts amb material provinent del desmunt de les parcel·les. Resulten excepcionals els murs de contenció-porxada per l’interior dels quals es pot circular, recoberts amb pedra local. Tant els ponts com la porxada queden coronats per unes columnes úniques coronades al seu torn per unes jardineres on hi ha plantades atzavares. El cor de la urbanització havia de ser una plaça elevada que en lloc de barana perimetral té un banc ondulat projectat i construït amb formigó prefabricat pel seu col·laborador Josep Maria Jujol, acabat amb uns trencadissos que val la pena anar descobrint detalladament. Sota la plaça es disposa una sala hipòstila que havia d’allotjar el mercat, amb les columnes torçades perquè treballin amb el mínim esforç possible. Les columnes estan buides i sota d’aquestes es disposa un dipòsit d’aigua que havia d’abastar tot el parc. Algunes se suprimeixen a fi de deixar espai per a les parades més grans i queden substituïdes per uns medallons també dissenyats per Jujol. S’accedeix al conjunt per una escalinata imperial que té, a l’eix de simetria, un drac espectacular realitzat amb trencadís que ha esdevingut un dels emblemes de Barcelona. La tanca que guarda el parc a l'accés, acabada amb dos pavellons asimètrics, és igualment notable. Un dels pavellons allotja actualment el Museu Gaudí.

Portal d'entrada al pati d'una casa format per dues columnes d'obra adornades amb mosaics trencats i una porta i reixa de ferro. Construït a inicis del segle XX pel constructor local Francesc Morera.