La màquina hidrològica:
Durant el segle XIX les fabriques tèxtils de Poblenou feien servir per al seu funcionament l’abundant aigua del subsòl. En desaparèixer aquest regulador industrial, el nivell freàtic ha augmentat considerablement i es troben afloracions d’aigua a menys de 7 m de fondària. La nova seu de Barcelona Activa transforma aquest problema en un factor de projecte: dos pous de 30 m de fondària extreuen un cabdal de 70.000 litres d’aigua a l’hora amb una temperatura constant de 18 graus -més alta que la de l’aire a l’hivern i més fresca a l’estiu-, alimenten una màquina hidrológica que subministra l’energia necessària per a la climatització, el rec i els serveis sanitaris. Aquest model energètic, inclosa la piscina de 100 m3 per a l’emmagatzematge de l’aigua extreta, es troba als nivells –2 i –3 de l’edifici.
El complex inclou una mediateca, un auditori, la seu corporativa de Barcelona Activa, el viver d’empreses existent i una nova torre d’oficines. L’escenari on s’agrupa aquest complex programàtic és una plaça semioberta al carrer que nosaltres anomenem campus. Una proposta que revisa el concepte de recinte que es desprèn de les illes de cases Cerdà a les quals es diferencien els espais que pertanyen al carrer dels de l’interior de l’illa de cases.
El ‘campus’ es separa del carrer per un pabelló-porta que funciona com una cortina, un llindar que permet organitzar l’accés a la plaça, la baixada a la mediateca o a l’aulari i l’entrada al Viver, segons horaris o sol·licituds de funcionament diferent. Existeixen en el projecte més seqüències de cortines: espais intermedis que dilaten el pas del carrer a la plaça, de la plaça a l’interior de l’edifici, dels ascensors als pisos, de l’interior de les oficines a l’exterior dels balcons de les façanes. Aquests espais de transició mesuren des d’un mil·límetre a dos metres.
L’ordenació de tot el complex ha estat un delicat contracte entre programes i tipologies diferents que creen paradoxes de mida: pavellons d’entrada massa petits per ser edificis i massa grans per ser peces de mobiliari urbà; places petites per entendre’s com a places i molt grans si es llegeixen com habitacions exteriors; torres excessivament altes en proporció al solar junt a edificis considerablement llargs per a la seva alçada... Amb una sobreabundància d’allò que és horitzontal, durant la construcció, i encara avui, el complex sembla més una prestatgeria que un edifici. En aquesta prestatgeria es poden col·locar coses, i intercanviar-les de posició. El pavelló d’entrada té els seus propis graffitis-anunci; els terres estan preparats per poder connectar-se allà on es decideixi, tant dins de les oficines com a la plaça; els sostres, per moure les lluminàries; els vidres, per acceptar proteccions, ròtuls o transparències diverses.
Sobrietat més flexibilitat: en termes de vestuari, el que anomenaríem fer edificis-fons d’armari, versàtil, amb una gran capacitat de ser combinable. Edificis no representatius, edificis ni d’ostentació ni de pre-figuració i sí adaptatius. Com els vells edificis de producció industrial: sense excessiva autoria, sense necessàriament estil, còmodes com magatzem, còmodes per a la transformació. Arquitectura preparada per allotjar usos i identitats canviants.
