La Casa de les Altures va ser encarregada pel director general de la Societat d'Aigües, l'enginyer belga Nicolàs Recúlez Chevalier. La casa rep el nom perquè al costat hi havia situats els motors d'elevació d'aigua en la xarxa d'abastiment generada des de Dosrius. Es tracta d'un edifici paral·lepípede de base rectangular amb un buit central que correspon a un pati i amb un cos adossat a la façana sut en forma de porxo. L'espai lliure que queda configurat al volant del pati —a base d'arcs sustentants en esvelts pilars— permet rcòrrer el passadís al qual donaven originalment les habitacions de la casa casa —la planta baixa era la zona de dia, menjadors, sales, biblioteca...—. Les golfes eren de sostre més baix i s'hi situaven les calderes, safareigs i magatzems diversos. L'orientalisme emprat en la resolució del llenguatge formal de l'edifici es reflectia en la profusa decoració als paviments, cel-rasos, arrambadors, baranes de forja.

Edifici Industrial formant part de la trama urbana. Antiga fàbrica tèxtil. Conjunt d'edificis vestits en diferents èpoques. Destaca el cos d'accés entre mitgeres amb façana el carrer Llussà, de planta quadrada amb l'eix de simetria. A un costat hi ha la caixa d'escala. Façanes de totxo vist amb junta seca. Obertures en arc rodó, de totxo col·locat a plec de llibre. Impostes i trencaaigües també de totxo. Remat amb cornisa i baranes. Xemeneia de totxo.

L'edifici -actual seu de la "Mutua General de Seguros"- fou bastit entre 1894-1896 com a edifici representatiu i d'oficines de la Companyia del Gas Lebon seguint un projecte de l'arquitecte Francesc de Paula Villar i Carmona. La parcel·la s'inscriu dins d'una singular doble illa d'eixample delimitada pels carrers d'Aribau, Diputació, Balmes i Gran via de les Corts Catalanes, ocupada majoritàriament pel gran edifici de la Universitat de Barcelona. Es tracta d'un edifici de planta quadrangular que s'inscriu en una parcel·la rectangular, bona part de la qual estava destinada en origen a jardí i actualment està habilitada com a pàrquing. Un dels aspectes més rellevants d'aquest edifici i que el converteix en una de les construccions més destacades de final del segle XIX a Barcelona és precisament l'originalitat del projecte. Ens referim al fet que sembla un edifici exempt malgrat ser la testera d'una banda contínua d'edificació alineada al carrer Balmes. L'arquitecte va aconseguir aquest efecte adossant l'edifici a la mitgera veïna del carrer Balmes, però obrint la seva façana principal vers el jardí al qual s'hi accedia des de la Gran Via. L'edifici consta de cinc nivells d'alçat clarament diferenciats en tres cossos. L'inferior, quasi a manera de basament, presenta un tractament material molt diferent de la resta de la façana; fet amb carreus de pedra disposat en filades regulars, presenta dos nivells, un inferior on es localitza l'actual entrada a la Mútua (al carrer Balmes). A sobre d'aquest nivell inferior es localitza un segon pis, al que s'obren un seguit d'arcs escarsers rebaixats que li donen un aspecte de galeria o cos molt diàfan. No obstant això, però, aquest segon nivell guanya protagonisme a la zona de l'antic jardí on es disposava de l'entrada principal. En aquest frontis, una escala monumental amb barana de pedra dona accés a l'interior de l'immoble a través del segon nivell. Aquesta entrada queda, a més a més protegida dels agents atmosfèrics com sol o pluja a través del voladís del balcó que es desenvolupa al pis principal. Pel que fa a la resta de la façana, cal ressaltar l'homogeneïtat d'elements i de composició als tres frontis. En aquest sentit, a sobre del basament de pedra ja descrit, on s'emmarquen les obertures dels dos nivells interiors, es desenvolupa el cos de la façana pròpiament dit. Separat de l'inferior a través d'una cornisa correguda, aquesta pren rellevància als angles, on es desenvolupen les torres, convertint-se en un voladís que configura la base de les tribunes del pis principal. Aquestes tribunes es configuren com un element rectangular recolzat sobre de mènsules esculpides, amb barana de pedra i columnes jòniques que suporten un entaulament que és la base al balcó desenvolupat al segon pis. Les finestres del pis principal queden emmarcades per pilastres jòniques que incorporen al fust diversos carreus de punxa de diamant i que es converteixen en l'únic element ornamental a banda de l'entaulament llis que les coronen. Al segon pis, en canvi, les finestres -tot i que mantenen el mateix tipus de pilastra- es configuren com balcó ampitat i es rematen amb frontons semicirculars que contrasten amb les motllurades de l'últim pis. L'edifici es remata amb una potent cornisa a la qual s'obren unes obertures circulars a manera d'ulls de bou esculpides amb decoració floral i que coincideixen amb l'eix vertical on es disposen les finestres. A sobre de la cornisa es desenvolupa un darrer pis amb mansardes i coberta a un vessant que és fruit d'una obra posterior. Pel que fa a les torres cantoneres, com ja s'avançava, presenten un nivell més que la resta de la façana i en el que es desenvolupa una mena de galeria molt diàfana a través d'una obertura triple amb arc i pilar central. Les torres es cobreixen amb una coberta de falsa mansarda que es remata amb un terrat pla amb barana de ferro. A diferència del nivell de basament fet en pedra, a la resta de la façana el material predominant és el maó, disposat en franges horitzontals i que contrasta amb la blancor de la pedra artificial dels muntants i llindes de les finestres. L'edifici fou projectat per l'arquitecte Francesc de Paula Villar i Carmona l'any 1894 per encàrrec de l'empresa Gas Lebón -una de les pioneres a l'estat en la producció i comercialització de gas per a l'enllumenat públic i privat de la ciutat. El projecte original no preveia les mansardes, que són un element afegit que va modificar considerablement la percepció de la façana, ja que visualment empetiteix les torretes angulars i resta verticalitat al conjunt en general.

Situada a la zona portuària de Barcelona, la Nova Duana es troba en l’àrea d’expansió dels nous molls de càrrega i descàrrega i substitueix l’antiga duana, instal·lada en un edifici del segle XVIII proper al Port Vell. La construcció nova buscava monumentalitzar l’entrada marítima a la ciutat i, al mateix temps, pretenia racionalitzar les operacions de control i taxació de mercaderies. En aquest projecte Sagnier va tenir la col·laboració de l’arquitecte Pere Garcia Fària, especialista en el sanejament de la ciutat i enginyer de camins, canals i ports. L'encàrrec va ser formulat l’any 1890, però el projecte no va ser aprovat fins al 1895, després de sofrir molts entrebancs i reformes, ja que en tractar-se d’un edifici públic controlat per l’Estat la seva traça havia de ser aprovada per la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. L’edifici adopta una disposició en planta en forma d’H, ja que la idea inicial dels tècnics de duanes era que les mercaderies entressin per un dels extrems, passessin pel saló de reconeixements i sortissin per l’altre extrem, però en la pràctica la utilització no va poder ser tan racional, a causa dels tràmits burocràtics. Exteriorment l’edifici adopta un aspecte monumental, amb certes ressonàncies de l’arquitectura centreuropea, especialment en la façana que dóna a la ciutat, mentre que per la banda dels molls les línies arquitectòniques són més sòbries. Com en altres projectes, Sagnier evita l’efecte de monotonia de la façana principal mitjançant la combinació de línies horitzontals a l’àtic i verticals a les finestres de la planta principal, amb els contrapunts dels dos cossos laterals i, especialment, amb el nucli central que acull l’accés. Aquest cos central, on apareix la inscripció «Aduana» en severes lletres capitals, concentra la major part del treball escultòric i està coronat per un escut d’Espanya i dues grans àguiles, obra de l’escultor Eusebi Arnau, mentre que a cada extrem es troben quatre grius o lleons alats. Les cròniques de l’època van criticar les excessives proporcions d’aquests elements decoratius «pertenecientes a la fauna» i el fet que l’edifici no expressés amb claredat la seva destinació.

L'any 1906 August Font i Carreras va rebre l'encàrrec de projectar la sucursal gracienca de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. El mateix August Font ja havia projectat l'edifici de la Caixa de Barcelona de la Plaça Sant Jaume i una sucursal al carrer de Sant Pau. La finca es localitza a l'illa de cases delimitada pels carrers Jesús, Sant Pere Màrtir, carrer de Gràcia i Gran de Gràcia, on s'obre la façana. L'edifici s'inscriu en una parcel·la poligonal regular i es desenvolupa en tres nivells d'alçat: planta baixa i dos pisos, tot cobert amb un terrat pla transitable. Actualment, del projecte arquitectònic original únicament es conserva la façana, la qual es compon d'un frontis rectangular de tres nivells i una torre de cinc pisos adossada a l'extrem esquerre del conjunt. Construït íntegrament en pedra, destaca la presència d'elements procedents de la tradició constructiva medieval catalana, com les finestres coronelles del primer pis o la solana de l'últim nivell. Així i tot, aquests elements no són fidels a les formes tradicionals sinó que van ser reinterpretades per l'arquitecte, oferint al conjunt un aspecte goticitzant. La torre, coberta a quatre vessants, presenta a la planta baixa la porta d'accés a l'escala; es tracta d'una porta amb llinda mixtilínia i muntants esculpits, tot destacant les impostes, on es representen dues figures femenines acompanyades d'elements vegetals. Coronada per l'escut de Barcelona, la planta baixa se separa del següent pis a través d'una imposta motllurada, nivell al qual es localitza una fornícula a manera de finestra on es disposa una imatge de la Verge. El segon pis s'obre al carrer a través d'una finestra de llinda mixtilínia i, finalment a sobre d'aquest l'esfera del rellotge. La torre es clou amb una gran cornisa sobre permòdols a sobre de la qual es desenvolupa l'últim pis de la construcció; un seguit de finestres entre columnes configuren una galeria correguda que envolta la torres pels quatre costats. A planta baixa es localitza l'accés a les actuals oficines de la Caixa, amb una porta central flanquejada per dues parelles de finestres amb grans arcs sobre columnetes que reposen damunt d'un sòcol alt. Aquesta planta baixa se separa del primer pis a través d'una cornisa esculpida on apareix escrit: "Caja de Ahorros y Montepío de Barcelona. Sucursal de Gracia". Al primer s'hi obren tres finestres coronelles d'inspiració medieval, però reinterpretades tant pel que fa a la forma de la llinda com la decoració vegetal que presenta. Finalment, al segon i darrer pis es desenvolupa una galeria que recupera les solanes medievals i renaixentistes amb arcs mixtilinis sobre columnes. A sobre d'aquest nivell es disposa el ràfec i la barana del terrat; aquesta última amb elements motllurats a manera de merlets, es presenta decorada amb elements ceràmics i de ferro.

Torre aïllada de planta baixa i dos pisos, amb una porteria independent a l'entrada, de 1920. Té un jardí molt gran que continua a l'altre costat de la riera, amb una gran porta d'entrada. Dins el jardí hi ha templets i fonts i altres elements arquitectònics. L'edifici té influències de diferents estils, ja que l'autor era un home que viatjava molt. Destaca la influència del Secessionisme vienès.

Edifici entre mitgeres de planta baixa i dos pisos amb dues façanes, la principal a Rambla de Nostra Senyora 20 i la posterior a C/ de la Palma 33. Per la Rambla de Nostra Senyora la façana té una composició asimètrica, amb una planta baixa totalment trasformada per l'ús comercial actual, una planta principal amb una gran tribuna de tres obertures i un balcó situat a la seva dreta, i una planta superior amb un finestral central d'arc rebaixat, dues finestres laterals i un balcó que abasta el finestral central i la finestra dreta. El remat de la façana està format per un coronament escalonat d'ornamentació floral amb refosos i esgrafiat. Pel C/ de la Palma, la façana presenta una composició simètrica dels pisos superios, mentre que la planta baixa té el portal d'accés desplaçat a la dreta. En la planta principal hi ha un balcó corregut amb barana de ferro forjat que ocupa tota l'amplada de la façana, amb dues obertures adintellades coronades per frontons circulars. A la planta superior hi ha dues obertures adintellades amb un ampit que sobresurt de la façana. El parament de la façana és llis i està coronada amb una cornisa sustentada per modillons. La casa va ser projectada per l'arquitecte Antoni Pons i Domínguez.