-
Pèrgoles de la Plaça Major
Enric Miralles i Moya, Carme Pinós i Desplat
Aquestes cobertes són el primer pas per tornar a fer possible la plaça, Per desplaçar un nou centre definit per les seves ombres. Ara, aquestes cobertes atreuen la mirada i són el lloc on començar a pensar les següents intervencions. El mecanisme de construcció és idèntic al seu dibuix sobre el paper: un jàssera en successives contraccions forma la superfície on recolzar cadascun dels sostres. Un pilar és el suport de dos d'aquests. Trobar a l'interior d'un traç, recórrer-lo com un camí... i es forma aquella geometria més elemental, la que segueix els impulsos d'algú. Trobar en el seu interior allò que anomenem projecte.1985
-
Institut La Llauna
Enric Miralles i Moya, Carme Pinós i Desplat
L’institut La Llauna és un projecte d’Enric Miralles i Carme Pinós de rehabilitació i adequació d’una fàbrica de principis del segle XX —La Fàbrica Gottardo de Andreis Metalgraf Española, coneguda popularment com “La Llauna”— per a convertir-se en un Institut d'Educació Secundària a Badalona. Una de les estratègies més destacables del projecte és el seu posicionament respecte a la preexistència. Es fa un esventrament a l’edifici en certs punts clau per millorar-ne la qualitat dels espais i la relació entre ells, així com per destacar la intervenció dins l’edifici original. En altres punts, però, el construït queda simplement despullat o fa de base per l’addició de nous volums que generen nous espais. El resultat és una intervenció que respecta la preexistència resignificant-la i fent-la partícip del nou funcionament de l’edifici. L’accés, situat al carrer Sagunt, és un dels exemples de l’estratègia explicada. Aquest es configura a través d’una gran porta corredissa metàl·lica que dibuixa una corba a terra amb la seva obertura. Aquesta s’encaixa en una franja vertical en façana formada per obertures en les plantes superiors, buidant la façana original i destacant l’entrada al nou institut a través d’aquest nou encaix. L’accés dona pas a una gran planta baixa lliure, que es dissenya com l’espai ampli que li manca al carrer per on s’accedeix a l’institut, deixant-hi únicament l’estructura original de la fàbrica i arraconant a tota una banda els serveis imprescindibles com la consergeria o la secretaria. Aquest disseny de la planta baixa com a nou espai públic, es veu reforçat per la col·locació d’elements típicament urbans com fanals o aparcaments per a bicicletes. A través de la planta baixa es pot accedir al nucli d’escales; per la banda on queden els serveis com la consergeria, directament a través d’unes escales, i per la banda d’aquest nou espai lliure, a través de tres grans rampes que complementen l’experiència desitjada en aquest gran espai i s’aturen a l’alçada de les bigues de gelosia que aguantaven el forjat. A partir d’aquest punt, unes escales continuen l’accés fins al hall situat en la planta primera dissenyat com punt de reunió entre les aules, situades en la primera i segona planta. El hall es presenta com un espai ampli a doble alçada gràcies al buidatge dels forjats, que permet establir relacions visuals amb els pisos superiors i inferiors, esdevenint un balcó sobre l’entrada. Els materials utilitzats en la intervenció en són principalment tres: bloc de formigó, ferro i fusta; essent els dos primers materials ja presents en l’edifici original i deixant la fusta com a element que aporta calidesa i domesticitat als espais, i que trenca més amb l’estètica típicament fabril. Així, els blocs de formigó s’utilitzen principalment en els nous tancaments interiors, mentre que el ferro s’empra per a l’estructura dels elements més lleugers i recolzats en l’estructura original com les escales o el dispositiu d’entrada. La fusta complementa en moltes ocasions l’estructura metàl·lica configurant els graons, les baranes o inclús el paviment, i també s’utilitza per elements com els bancs.1984 - 1986
-
1987
-
Cementiri Nou d'Igualada
Enric Miralles i Moya, Carme Pinós i Desplat
El cementiri és concebut com un parc, com “la casa dels vius”, un lloc on gaudir del sol i la tranquil·litat qualsevol dia de la setmana. La configuració del parc aprofita un promontori del terreny per fer-hi un trau longitudinal i crear un recorregut de baixada en ziga-zaga, fins a arribar a un rierol situat uns metres més avall. El projecte complet preveia els tres braços de la ziga-zaga, si bé en la primera fase només se n’ha construït un i s’insinua el començament del segon. Els nínxols es disposen a banda i banda del recorregut formant terrasses intermèdies. Uns passos transversals faciliten l’accés a les terrasses laterals, generant un moviment d’ascensió i de descens carregat de connotacions al·legòriques. La construcció dels grups de nínxols es fa sempre amb peces prefabricades de formigó, com també els revestiments dels murs de contenció. El resultat és que els morts es troben sempre sota terra, i els visitants del parc baixen fins al nivell inferior fins a situar-se al mateix nivell dels morts. La capella se situa a l’entrada del recorregut, induint a un ritual que comença amb el funeral i baixa fins a cada nínxol. Enric Miralles és enterrat en un dels panteons que voregen la plaça que marca el gir entre el primer braç i el segon.1985 - 1991
-
1990 - 1992
-
Instal·lacions d'Entrenament de Tir amb Arc
Enric Miralles i Moya, Carme Pinós i Desplat
Les instal·lacions de tir amb arc són, en realitat, les dependències d’entrenament d’aquest esport bastides per als Jocs Olímpics de 1992. A l’altre costat del carrer de la Granja Vella hi havia les instal·lacions de competició, dels mateixos arquitectes, desgraciadament desaparegudes. L’edifici supervivent és un dels homenatges més clars al Parc Güell mai construïts. Es configura, com el parc, a partir dels murs de contenció que suporten i limiten el passeig de vianants superior. Aquests murs de contenció es dobleguen i treballen orgànicament en funció dels moviments dels atletes quan entrenen. L’edifici consisteix en el cobriment d’un plec d’aquest mur amb una coberta plegada, prolongació del paisatge superior. La ceràmica mecànica forma, juntament amb el formigó i el ciment, el material únic de tota la intervenció. Les estructures semblen inestables, tortes, retorçades en funció de l’esforç d’empenta de les terres que contenen. Un sistema de porxos cobreix bona part del mur de contenció que forma l’edifici, el prolonga exteriorment, en desdibuixa els límits i protegeix la pedra vista en sec que els forma. Les cobertes tenen el mòdul aproximat de l’alçada del mur i estan formades per una sèrie de làmines de formigó que llisquen entre si amb una sèrie de canalons més baixos que recullen i condueixen l’aigua cap a uns bassals practicats al paviment. L’interior de l’edifici està resolt amb parets corbes de ceràmica vista que formen els vestidors i que deixen els espais comuns contra la paret posterior. Configura un “paisatge que es mira a si mateix”, en paraules d’Enric Miralles, il·luminat zenitalment a través de les escletxes de la coberta i deixant uns espais de gran bellesa, una mica degradats actualment. La vegetació ha anat creixent des del moment de la construcció fins a l’actualitat i confon els edificis amb un entorn renaturalitzat que introdueix un punt de complexitat addicional al conjunt. -
Centre Cívic d'Hostalets de Balenyà
Enric Miralles i Moya, Carme Pinós i Desplat
El programa requeria incloure les dependències pròpies d’un centre cívic en un solar de la perifèria dels Hostalets de Balenyà. Miralles i Pinós conceben un edifici que dóna l’esquena al poble i creen una façana transparent que genera un espai públic propi, a l’altra banda del carrer. Les dependències més petites del programa (tallers, aules, despatxos) es col·loquen penjades a les plantes superiors, formades per un sistema de bigues de gelosia que s’obren en ventall i que tenen l’alçària d’una planta. Aquest ventall determina el jardí interior i el gran buit que queda a sota, que és una sala d’actes per a 300 persones. El programa és interpretat de forma jeràrquica i en combinació amb la lectura del lloc, de manera que l’edifici podria allotjar programes amb un repartiment semblant. Les escales d’accés a les golfes abracen l’edifici per totes dues bandes, una per l’interior i l’altra per l’exterior.1986 - 1993
-
Centre Cívic La Mina
Enric Miralles i Moya, Carme Pinós i Desplat
És un intent de construcció a gran escala. Aquestes cobertes que aquí són pisos i balcons, podrien ser teulades d'un jardí: és una construcció que fa desaparèixer la necessitat de pensar en l'envoltant de l'edifici... La superfície superior de formigó soluciona el problema de les deficiències acústiques i de la sala i dona una nova dimensió a aquest lloc per aconseguir un espai escènic on les posicions de l'actor i del públic són intercanviables. Els balcons són possibles llocs de representació, però també porxos. El millor lloc per col·locar els panells de les exposicions sembla ser entre els pilars. Cal visitar aquest lloc com l'annex d'un parc local i per això la cal·ligrafia surt a l'exterior.1987 - 1993
-
Casa Garau-Agustí
Enric Miralles i Moya, Carme Pinós i Desplat
Aquesta casa és principalment una paret, modelada pels moviments dels mobles que intenta trobar la seva posició correcta a l'habitació. L'interior d'una habitació! Els moviments delicats dels mobles entren llavors al jardí que proporciona una continuïtat amb l'interior de la casa. La part posterior de la casa discorre al límit del permís urbanístic del terreny. Aquest límit és la vora utilitzada per suportar la geometria de la casa, que troba el seu lloc en les estrictes limitacions del sòl. L'autèntica façana de la casa és a la part posterior, on una important peça de jardí creix sota els murs perimetrals de la casa i del jardí.1988 - 1993