La disposició dels habitatges adopta una solució que transcendeix les tipologies habituals llegades per la tradició. Tots els habitatges tenen façana al pati interior de l’illa de cases, que ofereix la millor assolellada per a les sales d’estar. Els dormitoris formen un cos separat, alineat amb els dos carrers, connectat al cos interior per uns llargs passadissos. Tots dos cossos queden separats per un pati obert que abasta tot l’edifici d’extrem a extrem. Els passadissos prenen una importància més gran en la distribució dels habitatges, ja que disposen de molta llum natural i atorguen un caràcter més obert a l’espai residual central.

L’edifici és el resultat d’una operació unitària sobre una illa de cases privilegiada, amb 300 metres de façana sobre l’avinguda Diagonal, una de les principals artèries de trànsit de la ciutat. La resposta morfològica de Moneo i Solà-Morales parteix d’una voluntat de respectar la tradicional illa de cases de l’Eixample, però també d’assumir el caràcter discontinu de l’edificació oberta, propi de la zona. L’edifici trenca l’escala de la seva dimensió per mitjà de la fragmentació dels volums i per l’estudi de les visuals en biaix, mentre que assegura la unitat a través del caràcter repetitiu de les obertures i dels revestiments de pedra de la façana. El conjunt adapta el seu perímetre als carrers perimetrals i renuncia a l’ortogonalitat. El resultat és una metàfora sobre la mateixa ciutat condensada en un sol edifici, la volumetria del qual és un reflex dels accidents que pateixen les edificacions a l’hora de juxtaposar-se dins una continuïtat urbana.