El cementiri és concebut com un parc, com “la casa dels vius”, un lloc on gaudir del sol i la tranquil·litat qualsevol dia de la setmana. La configuració del parc aprofita un promontori del terreny per fer-hi un trau longitudinal i crear un recorregut de baixada en ziga-zaga, fins a arribar a un rierol situat uns metres més avall. El projecte complet preveia els tres braços de la ziga-zaga, si bé en la primera fase només se n’ha construït un i s’insinua el començament del segon. Els nínxols es disposen a banda i banda del recorregut formant terrasses intermèdies. Uns passos transversals faciliten l’accés a les terrasses laterals, generant un moviment d’ascensió i de descens carregat de connotacions al·legòriques. La construcció dels grups de nínxols es fa sempre amb peces prefabricades de formigó, com també els revestiments dels murs de contenció. El resultat és que els morts es troben sempre sota terra, i els visitants del parc baixen fins al nivell inferior fins a situar-se al mateix nivell dels morts. La capella se situa a l’entrada del recorregut, induint a un ritual que comença amb el funeral i baixa fins a cada nínxol. Enric Miralles és enterrat en un dels panteons que voregen la plaça que marca el gir entre el primer braç i el segon.
Tres grans creus reben els visitants i just entrar al cementiri trobem la fossa comuna. Aquest és un element que habitualment no té protagonisme i que s'acostuma a col·locar en un lloc discret, però en aquest cas els arquitectes el van voler col·locar deliberadament al principi. La fossa ve definida per un gran mur amb peces geomètriques idèntiques de ciment prefabricat. La repetició, sigui d'elements geomètrics o d'elements vegetals, genera buits, ombres i patrons, permanentment animats pels jocs de llum, les fulles i el peculiar paviment. El passeig acaba en un cul de sac on s'hi han col·locat les tombes i els mausoleus. El projecte no es va completar, i es va afegir un segon i un tercer nivell de nínxols, connectats per una escala. Els diferents blocs de nínxols s'organitzen de manera que s'adapten al terreny. La forma atalussada que s'aconseguí amb la superposició de caixons prefabricats, el recobriment amb pedra d'algunes parts i l'enjardinament de la coberta ajuden aconseguí la integració. El paviment de les zones d'accés i de davant dels nínxols té travesses de tren encastades. Un voladís corbat de formigó protegeix els frontals dels nínxols. És en el segon nivell on trobem el mausoleu del mateix Enric Miralles, mort l'any 2000. Tampoc es van acabar la capella ni el laboratori d'autòpsies, que estaven al tercer nivell i que van quedar a mig construir. S'hi pot passejar per dins i és en l'espai de la capella, tant a l'interior com a la seva coberta exterior.
Des de l'entrada principal, s'accedeix a un camí sinuós que cau cap a la principal zona d'enterrament. La ruta és plena de "loculi", nínxols, que envolten l'espai deprimit com a transició des d'un nivell a l'altre. El camí es conceptualitza com el riu de la vida que es mou entre una àmplia extensió oberta de les muntanyes com un espai memorial aïllat, excavats per sota de l'horitzó. La circulació pel cementiri fa efecte més processional que funcional, no només se centra en l'organització de les parcel·les al cementiri sinó més aviat en l'experiència que és capaç de transmetre. Els materials del Cementiri d'Igualada lliguen el projecte al paisatge. Miralles i Pinós usen materials terrosos i formigó, pedra i fusta en el projecte. Els murs de gabions i les travesses de fusta incrustades al formigó donen un aspecte descarnat i evoquen el paisatge difícil i dur del lloc, donant a l'entorn una estètica a l'hora natural i transcendental, estimulant l'experiència sensorial i l'intel·lectual.
L'any 1969-70, es va fer una modificació de límits entre el terme d'Òdena i el d'Igualada quedant els terrenys on ara hi ha el cementiri en el terme d'Igualada. El cementiri vell havia quedat petit i l'Ajuntament d'Igualada va convocar un concurs, l'any 1983, per fer-ne el nou on som ara, en un polígon industrial, al costat de la riera d'Òdena. El projecte guanyador era una proposta molt allunyada de la concepció dels cementiris tradicionals: no era només un lloc de descans i de memòria per als difunts sinó també un espai per passejar, de reflexió i diàleg amb la natura. El projecte tenia el nom de Zementiri i constava de tres eixos en forma de Z. Es va construir en diferents fases, entre els anys 1985 i 1994, però està inacabat, ja que només està fet el pal de dalt de la Z.
Inici de les obres el 1988. inauguració de la 1a fase el 1992.
Premi F.A.D. el 1992.
