Edifici d'habitatges de planta baixa i quatre pisos, amb cornisa i terrat. La façana principal a la Baixada de la Seu està ordenada simètricament segons tres eixos verticals que corresponen als tres portals de planta baixa. Tipologia clàssica amb entresòl, principal i dos pisos, la diferenciació social dels quals ve marcada per la importància dels balcons: a l'entresòl, baranes a pla de façana; a la planta principal, balconada, i a la resta, balcons individuals decreixents en alçada. Té pilastres de separació dels balcons, quasi planes, rematades amb capitells jònics. Cornisa amb permòdols i imbricacions. La façana al carrer del Bisbe és plana, amb escasses obertures.

En la Font-Monument hi veiem tres parts: base, columna i estàtua. La base és quadrangular amb 8 brolladors, que són relleus de cares humanes. La columna és d'estil dòric, amb la part inferior del fust estriada, i la superior presenta unes noies dansant amb càntirs a la mà (símbol de l'alegria ciutadana). La base presenta garlandes als costats i animals als angles. L'estàtua representa el rei Neptú coronat i amb la fitora a la mà dreta. La portada d'aigües de l'Espelt va tenir uns efectes espectaculars sobre la població i la millor demostració la tenim en el monuments aixecats per commemorar l'efemèride. El monument formava part d'un conjunt de quatre fonts públiques projectades com a culminació de la portada d'aigües. L'obra de la font havia estat planejada per Francesc Vallès, enginyer d'ascendència francesa, i la realització artística va ésser feta per l'escultor Damià Campeny. Va ésser inaugurat l'onze de juny de l'any 1832. L'any 1970 l'ajuntament va fer reconstruït el monument. L'obra va ser realitzada per Hugo Pratch sota la direcció de l'arquitecte Joan Bassegoda i Nonell.

Enfront del castell de Balsareny i situades al Serrat del Maurici. Es tracta d'una construcció militar d'època carlina (1838) de planta pràcticament quadrada, amb tres torres de secció circular als vèrtexs, excepte pel cantó de llevant on no n'hi ha. Les pedres, de dimensions considerables, subratllen la funció militar que tenia la construcció. Només hi ha unes petites obertures pel cantó de migdia. Queden rastres d'algunes petites obertures en forma d'espitllera. Hi ha restes del que devia haver estat un vall. Les ruïnes del fortí es troben dalt d'un serrat conegut amb el topònim de "Serrat del Maurici", topònim que dóna nom també a aquesta fortificació. Segons notícies recollides, el fortí va ser construït l'any 1838 per una força de Sapadors i una brigada de muls. Els treballs duraren forà temps i finalment s'hi instal·là una companyia del batalló del Júcar. A finals del segle XIX ja estava en runes. Aquest fort i el de la Torreta, situat sota el castell de Balsareny, controlava el camí ral de Berga. La seva construcció es degué a les guerres carlines i un dels capitans que hi van prendre possessió fou el comte d'Espanya.

Fortí cilíndric, edificat el 1838. Tipus de construcció clàssica de les guerres carlines. Reducte o fort de planta circular, que va reduint el diàmetre a mesura que puja. Porta a mig aire de la construcció, alguna espitllera i obra basta, en general, a desgrat que doni idea de robustesa. Durant la guerra anomenada "dels Set Anys", el castell de Cardona va romandre en poder dels cristins, com que els carlins, capitanejats per Tristany,sovint hi practicaven incursions d'hostilitats, amb el desig de fer-se amos també de les famoses salines, el baró de Meer féu bastir, el 1837-1838 aquest fort que avui rep el seu nom, per tan de rebutjar els atacs contraris o almenys estar-ne a l'aguait.

El terreny on s'ubicà el conjunt, conegut com "colònia Godó", i centre fabril tenia una extensió de 15.000 m2 amb dues naus de planta longitudinal amb gran quantitat d'obertures a l'exterior a fi i efecte de facilitar l'entrada d'aire a l'interior de les naus. La central amida 50 x 14 m. amb una superfície aproximada de 700 m2, i té cinc plantes d'alçada. Una part de la fonamentació és de maó massís, fent arcades que s'entenen sobre un terreny arenós degut a la proximitat del riu. Les naus de les quatre plantes tenen una estructura molt simple que ve donada per l'estructura rectangular de l'edifici. Com a suport dels sostres hi ha tres fileres de pilars de ferro colat; a les primeres plantes s'intercalen amb pilars de fusta de la mateixa forma. Els sostres són de post de fusta amb taulons de reforç per aguantar el pes dels telers. L'última planta té dues vessants, restant una nau central amb una filera de pilars i encavallades de fusta; al sostre hi ha claraboies. Junt a la façana oest s'aixeca la xemeneia de planta quadrada i feta de maó. L'element més remarcable de tot el conjunt és la porta d'accés al recinte formada per un arc escarser fet amb dovelles de pedra llisa i un acabament triangular que ve a ser com una recreació se l'arc de triomf romà. Fundada el 1842, sota la promoció de la família Godó, fou als seus inicis una de les indústries de la manufactura del cotó més importants de Catalunya, tan per la diversitat en la manipulació com pel nombre d'obrers que hi treballaren. A més va ser la primera fàbrica de teixits d'Igualada que va fer servir la màquina de vapor i també la primera que va instal·lar llum elèctrica el 1885. El seu propietari més conegut fou en Joan Godó i Llucià, que ha donat nom al carrer. A més d'empresari fou polític i cap del partit de Sagasta a Igualada, arribant a ser diputat en Corts pel districte d'Igualada on també havia estat alcalde. Aquesta empresa fou coneguda amb noms diferents depenent del propietari: entre 1842-1853, Fabril Igualadina Cotonera; 1853-1868, Companyia Fabril Igualadina Cotonera; 1868-1873, Igualadina Cotonera S.A.; 1873-1876, deixà de funcionar; 1880-1936, Joan Godó i Llucià se'n feu càrrec; 1936-1939, durant la guerra civil fou col·lectivitzada; 1939-1957, Joan Godó i Pelegrí la recuperà; 1957-1967, S.A. Textil Igualadina. Finalment el 1967 desapareix la societat, quedant l'edifici i annexes abandonats. Sofrirà posteriors enderrocaments, restant encara, però, intactes la nau central i la xemeneia del vapor. Inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Espanyol de caràcter Històric i Artístic. [Província de Barcelona, 1979-1980, r.:1095]

Located to the southeast of the centre of Sant Salvador de Guardiola, near the new Brunet House. The Brunet tower was a military optical telegraphy tower. The building has the classic typology of this type of construction. It was square in plan and had a rectangular defensive body attached to the north face, and was surrounded by a moat. In elevation, it consisted of a slightly embattled ground floor with four loopholes on each side, an upper floor with loopholes and windows, and finally a roof terrace (partially in ruins). The entrance door opened at the height of the first floor on the south side, probably accessed by means of a wooden staircase that was kept inside. The walls are made of rusticated stone masonry and the division between the floors is marked by a protruding profile. The Brunet tower was part of the Barcelona-Manresa-Solsona military optical telegraphy line. This line shared the first seven telegraph towers with the Barcelona-Lérida line. Thus, the line began at the tower of Montjuïc Castle and continued to the tower of Can Maçana or La Guardia, in the village of El Bruc. It then turned north towards the Brunet tower. The Brunet tower, 420 m high, had a direct line of sight to the previous tower of Can Maçana del Bruc, located 7.4 km away to the south. The rear tower was Puigterrà de Manresa, 6.8 km to the north (no longer standing). The later tower preserved in the latter is that of Sant Martí de Torroella in Sant Joan de Vilatorrada. The Brunet tower was part of the Barcelona-Manresa-Solsona military optical telegraphy line. Optical telegraphy is a system based on a series of signals made at a high point, such as a tower or a bell tower, by an operator, which another operator sees from another point, communicated visually, and repeats it; in this way a message can be transmitted quickly from one point to another on the line. There were various ways of making the signals, such as a tall wooden pole with two crossbeams at the ends which, operated by pulleys, could change position – each position was a letter or key which, thanks to a book of keys, could be deciphered. The operators had long-sighted glasses that allowed the distance between the different points to be greater than if they did not have them. While in countries such as France and England optical telegraphy lines had already been built at the end of the 18th century, in Spain construction did not begin until 1844, by which time electric telegraphy had already begun to be used in some countries. The creation of a line involved the installation of communication systems on existing high points or the construction of towers in places where the distance was too great. In Catalonia, the first line came from Valencia and reached La Jonquera via Barcelona. During the Second Carlist War (1846-1849), the Marquis of Duero, Captain General of Catalonia, commissioned the development of an important military fixed optical telegraphy network. Six lines were created, including the Manresa - Vic - Girona line. In 1853, the first electric telegraphy line was built between Madrid and Irún, which marked the beginning of the abandonment of optical telegraphy and the disuse of the towers built for this purpose. In 1857, the civil telegraphy towers were dismantled and abandoned, and in 1862 the military towers were officially abandoned. This marked the end of the short history of optical telegraphy in Catalonia, but which left the telegraph towers as a witness.

Façana monumental amb la porta principal decorada amb pilastres i gran cornisa, sota la qual hi ha un fris amb un baix relleu que representa Jesús pujant al Calvari. Les parets laterals a dita porta estan decorades amb grans làpides. A l'interior, la porta reprodueix la façana d'un temple grec amb dues columnes de capitells dòrics i frontó triangular. A cada banda es desenvolupa un corredor amb columnes clàssiques (12 a cada costat) d'ordre toscà, fins a trobar l'església. En aquests corredors hi ha practicats els nínxols, alguns de gran valor artístic. Dins el recinte tancat pels pòrtics i l'entrada estant disseminats de manera ordenada els panteons i sepulcres familiars, alguns d'ells veritables obres d'arquitectura i escultura de gran qualitat que fan del conjunt un atractiu mostrari dels estils de finals del XIX i començaments del XX. Cal destacar: el sepulcre de la família Portabella i Argullol, construït per l'arquitecte Bernat Pejoan i l'escultor Josep Llimona; el panteó de la família Serra i Santamans, d'estil neoromànic, i el de la família Borràs, d'estil neogòtic. La capella del cementiri és de composició i formalització clàssiques, molt adient al conjunt de la façana exterior-interior. Projecte de l'edifici del 1846.

Former textile factory with several warehouses, chimneys, an aqueduct, houses for the workers and a church with a school. They are simple and functional stone and brick constructions with gable roofs. The preserved chimneys have various shapes, from rectangular to helical. The 1400 HP Turbine Planas is preserved. The Sedó Colony was founded in 1846 by Miquel Puig i Catasús, who built a textile factory o an old flour mill that already existed ("Can Broquetes"). It would grow rapidly until it adopted the characteristics of an industrial colony and, finally, in the 20th century, it would become one of the largest and most important companies in the economic and industrial history of Catalonia. After the death of Miquel Puig (1863), he was replaced by his son, Josep Puig i Llagostera, who started the construction of houses for the workers, expanded the factory and planned various development works. His administrator and substitute, Antoni Sedó i Pàmies, was who would culminate the process of growth and formation of the industrial colony that would bear his name and who developed the entire textile production process. At the same time, he enlarged the workers' colony with new housing for the workers and their families, with the installation of shops, schools, the church, a dispensary, cinema and casino, among others. The workers' colony was located right next to the factory and was structured in elongated blocks of ground-floor and two-storey houses that formed seven parallel streets. In the middle of these parallel streets was the church and, on either side, the schools. After the Spanish Civil War of 1936-1939, the colony reached its maximum growth, but, at the same time, the first symptoms of crisis would begin. Currently, the Sedó colony has been converted into an important industrial estate where there are different companies and industrial activities. The central core of the Sedó Colony Museum is located in one of these industrial spaces.