L'any 1917 Rafael Masó guanya el concurs convocat per l'Ajuntament de Girona per a la nova façana del cementiri. El seu projecte preveu una paret de tanca paral·lela a la carretera de Sant Feliu amb un pavelló a cada extrem (la casa del guarda i la capella) i una nova portalada a la part central, que quedarà sense realitzar. El mur de tancament, construït amb pedra de Girona i coronat per un fris ceràmic, presenta diversos elements escultòrics de caire simbòlic. Els pavellons dels extrems combinen les argerates grises de Quart realitzats a Can Marcó, la pedra de Girona i la ceràmica vidriada de La Gabarra de la Bisbal.

El cementiri modern de Girona data del primer terç del s. xix, quan els petits i parroquials s’agruparen en un equipament general extraurbà. L’ordre reial de Carles III va quallar, doncs, quan les ciutats van iniciar llur expansió. El nou cementiri s’ubicà en terrenys de Sant Daniel, fora del terme de Girona, i segueix quant a ordenació la incontestada arquitectura il·lustrada de l’època, repartint les sepultures a la manera d’una ciutat neoclàssica: passeigs, places, xamfrans, punts nodals... L’arquitectura hi és més aviat elemental, excepte en la capella, fidel als cànons puristes del neoclassicisme revolucionari (1851). El seu gran pòrtic toscà, que presideix axialment el recinte, i la menuda planta circular, amb cúpula i volta perimetral sobre un anell de vuit grans pilars, són les úniques i inquietants mostres d’aquest «estil públic». S’hi poden destacar alguns túmuls i panteons —Bosch-Moré, de J. O. Mestres; Muxach, d’Espelt, Martínez Davalillos i Camps, a la capella; i Guilayn (1924)—, la creu del 1723 i el propileu d’entrada (1829).
La façana de Masó deriva d’un concurs i destil·la molt literalment el simbolisme i l’arcaisme presents en tota la seva producció. L’al·legoria Origen, actuació i destrucció de la mort, d’esquerra a dreta, va quedar incompleta precisament en la seva àrea central, però la fàbrica gairebé ciclòpia, l’alegre plafonat de ceràmica groga estrigilada, l’ús de la terra cuita negra i els relleus zoomòrfics i simbòlics plasmen no tan sols un moment d’introspecció de l’autor, sinó també tota una concepció litúrgica i religiosa vinculada a la recerca paleocristiana del noucentisme.