Es tracta d’una masia situada als afores d’un poble típic empordanès, emplaçada en el punt en què el poble es dissemina i les cases deixen de ser adossades per convertir-se en masies rodejades de camps.
El primer acostament va ser entendre el funcionament d’una casa de tres plantes que sumava incomptables estances i on s’alternaven espais amb un passat agrícola amb altres d’ús domèstic. En aquestes condicions, el cor de la casa era l’espai més marginal i llòbrec de tot el conjunt. La principal intervenció sorgeix d’esponjar el volum aprofitant un pati existent en planta baixa i obrint-ne un de nou de generoses dimensions a la segona. Aquests espais contigus entre sí, es convertiran en el distribuïdor central de la casa i en la piscina.
Es deixa l’estructura mural vista de tota la casa netejant-la d’envans i es connecten les estances entre sí, aconseguint que totes tinguin relació amb l’exterior. S’afegeixen noves circulacions amb la voluntat de potenciar el caràcter laberíntic de la casa, aportant una complexitat que, paradoxalment, facilita l’ús de l’habitatge.
Tant l’estructura metàl·lica com les noves portes i finestres es pinten de color bordeus per a que s’identifiqui fàcilment la intervenció en la preexistència. Els volums de pedra i color blanc trencat busquen una imatge neutra on els materials puguin jugar un paper crucial en la construcció dels espais. D’aquesta manera, la rajola vidriada de color marró és el fil conductor que acompanya l’habitant en tot moment. Els terres es recuperen aprofitant l’antiga rajola vermella, en la qual la petjada del temps és visible, en contrast amb el pulcre reflex de la nova ceràmica.
El resultat és una casa amb infinitat de salons, menjadors i habitacions on la família i els seus freqüents convidats poden habitar sense sentir la necessitat d’abandonar l’interior. El paisatge empordanès s’aboca a les finestres, mentre que l’interior s’obre a un laberint de diferents estances i patis de llum tamisada.
