Passejar pel camp de Graugés, un paisatge de suaus turons entre la Depressió Central i el Pre-Pirineu, descobrir entre els dos llacs, una traça. Una línia quebrada apareix diagonalment i travessa el territori, una línia trencada artificial i buscada que cristal•litza en formigó i maó. Acomodar les terres i modelar futures topografies familiars de la Martina i la Bruna baixant en patinet per la rampa interior d'accés. Primer element de l'espiral que configura la casa i en reconeix l'orografia del terreny natural. Un, la rampa. Dos, la cuina i el menjador on desembarca la rampa. Tres, canvi de sentit, cinc graons i l'estar obert al menjador i al jardí. Quatre, cinc graons més i l'habitació principal. Cinc, canvi de sentit i abocats sobre la rampa d'accés, cinc graons i un dormitori. Sis, els últims cinc graons i les altres dues habitacions. Procurar capturar la llum recurrent del capvespre sota una coberta diligentment inclinada per no ofendre a les autoritats locals àvides de teula àrab color tradicional i, al mateix temps, agenollar-se humilment cap al carrer, pertorbant el mínim al transeünt i acumulant el volum cap al jardí. Mirar de dalt a baix i de baix a dalt, tocar el sostre de formigó amb la mà i amb el cap, l'alçada es dilata i es contrau per delimitar els espais més públics i recollir els més privats. Adequar l'escala de la casa a les diferents situacions que es donen en el recorregut. Una estructura de formigó potent i determinant, necessària per sostenir la pell exterior i guanyar la guerra a la primera batalla. Sumar la resta i tancar l'aixopluc: gelosia de maó, pantalles d'obra i fusteries d’una banda i porticons l'altre. A l'interior s'expressa el formigó en pantalles i sostre, en contraposició a franges verticals de guix impol•lut. Els espais s’acaben de delimitar amb cossos exempts, gairebé com obstacles en el recorregut ascendent. Volums alegres revestits de ceràmica esmaltada de colors vius que acullen tot tipus de peces de servei i esquitxen de llum els espais del voltant.