Preservar un espai d’interès singular i adequar-lo a l’ús públic Projecte de restauració d’una antiga pedrera d’extracció de gredes volcàniques amb una intervenció que converteix el maltractament anterior en una zona d’interès paisatgístic singular de caràcter pedagògic i didàctic al Parc de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Actualment té un total d’entre 45.000 i 50.000 visitants.

El projecte consisteix en la rehabilitació de Can Creuet, una casa de camp del segle XVIII situada a Santa Pau, en l’àmbit del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. L’edifici original s’assenta sobre les formacions geològiques resultants de les erupcions volcàniques característiques de la comarca que van generar successius desnivells aterrassats en paral·lel al curs dels rius i les valls. Compacte, hermètic i de pedra del lloc, l’edifici va ser concebut com a refugi en front de la duresa del clima i com a base d’activitat i emmagatzematge de la unitat productiva casa-camp. La construcció d’un porxo a la façana sud de la casa, antigament ocupada pel bestiar, ofereix noves oportunitats i formes d’habitar el lloc. La transparència d’aquest nou volum permet incorporar la directriu nord-sud a l’habitatge, que es converteix així en espai connector i amb capacitat d’establir una més intensa i completa relació amb l’entorn privilegiat en el que es situa. Construïm, doncs, una gran finestra habitable que dota d’obertura i llum a l’habitatge i, en definitiva, la complementa tan en termes de programa com en qualitats espacials i energètiques. La seva lleugeresa i contundència geomètrica contrasten amb la massivitat i irregularitat de la casa original. El material escollit (zinc), lleuger i de producció industrial, facilita una ràpida execució en sec de l’obra. La seva textura llisa i coloració fosca afavoreixen la neutralitat de la intervenció per donar la màxima rellevància a l’exuberància i variabilitat de la naturalesa envolvent. Les diferents profunditats del porxo, segons els usos i orientacions, així com les múltiples combinacions que ofereixen els tancaments i proteccions solars, permeten establir una relació graduable entre la casa i el medi, entre l’habitatge i el paisatge.

An old red Massey Ferguson like Grandpa Joan's still works the land. In this fast-paced world, there are still ancient landscapes where the fumes of the neighbouring houses are important and accompany you in winter; corners of happiness where orchards outside the walls and on the banks of the river are nicely kept. This is the story of a family refuge where one can enjoy nature and simple things; of a time machine that wants to keep this precious landscape forever unchanged. In this project, a meadow was constructed as an adaptation to the topography of the terrain. Elements, such as the garage, the water basin, the walkway or the sloping wall in the background that follows and cuts the steep slope, form a flat surface. And on its top, there rests an autonomous rectangular volume that houses the minimum functions of a dwelling in a single open-plan space; to the south, there is a living, dining and resting room; and within the thick wall that isolates us from the north, there are toilets and the entrance. This architectural object transforms its relationship with the environment as the seasons change in the riverbank vegetation filter that accompanies it, but also from the varying expression of its gaze, which enjoys the landscape protected from the sun when it raises its eyelids. And, fearful of the brevity of this sober beauty, the refuge rests unstable on a hillside ledge like an owl ready to take flight with the landscape caught on its retina. Casa Retina can be interpreted in various ways depending on the reference system adopted. We can understand it as an autonomous element with an intimate and controlled relationship with the immediate environment, either through its changing gaze, or through its neutral and naked interior spaces, directed to the landscape and prepared to receive all the complexity of the interior life. However, this house can also be understood as another piece of the human puzzle that hosts it, as another room in this large house that forms the outside walls of the medieval town. These areas of humanized nature represent the transitional strip between the old town and the forest. A space that is often more domestic than urban environments themselves, which a priori are made and thought of by a person, but which at the same time are as hostile as wild nature or even more hostile than it can be. This environment connects us with nature in a progressive way: houses scattered further and further away from each other, vegetable gardens and orchards that give off the affection of their owners and give us life, the neighboring farm where cows graze and ruminate... The river and the makeshift passage... The nearby landscape in which the house gets the refuge it has been looking for and which converts it into a space of intimacy and comfort. With the same respect of the man that has transformed the nature of this place, the first step of the project is the domestication of the land creating an allotment. From here on, Retina House is a room above a meadow that rests, contemplates, dialogues, or closes its eyes and dreams.

Encàrrec: - “Voldria posar una cadira a la finestra per ficar el nas entre els bedolls i els pollancres, damunt d’aquest riu preciós i enyorat.” Material: - Un seient i un respatller de balca teixits expressament per un veí cadiraire jubilat, amb tija de boga de la que neix a la llera dels rius. Quelcom que ens permet seure i gaudir de veure’ns immersos en el bosc de ribera, com un ocell més. - Dues velles persianes de fusta reaprofitades que ens domestiquen l’estada i ens donen aixopluc i ombra. - Un parell de cordes lligades com sempre que ens deixen graduar la llum i la privacitat a través del moviment de les persianes del nostre petit mirador. I, finalment, una estructura lleugera d’acer corrugat, ben tibada i ben lligada, que sustenta el seient i el respatller de la cadira mentre aguanta la tensió de la balca; on hi reposen els nostres peus i els de la cadira; que té cura del caient i de la forma de les persianes de corda. Vaja, que al final també hem hagut de construir un balcó!