La tercera cara de la lluna és el contacte entre una arquitectura material, sòlida, i una geometria de llum en moviment. Qualsevol disciplina duta a l’extrem anhela el seu contrari: l’arquitectura i l’escultura tendeixen a l’evanescència, a la invocació del moviment, i les projeccions de llum, com va ensenyar-nos Anthony McCall, de seguida se’ns fan tàctils, arquitectures desplaçables que travessem com si fóssim espectres de conte, amb un lleu parpelleig instintiu abans de la topada que no arriba. L’única projecció quasi figurativa de La tercera cara de la lluna és una anamorfosi que segueix la tradició del quadre de Hans Holbein Els ambaixadors, que convida els visitants a moure’s per tal de tenir experiències (perspectives) diferents. Una obra sensorial i misteriosa. La potència del lloc ens ha permès crear una arquitectura que pren l’atmosfera de l’espai com un element més dins el cos anatòmic del projecte. El tot transitable. Aquí, la “forma” és un intrús que parla i que demana, que muta entre les nostres mans fins a esdevenir volum contundent, que no fa concessions, ni té intenció d’amagar res de les seves pells, ni taques, ni ferides, però que en canvi fractura la mirada, crea tensions amb el preexistent, tensiona l’atmosfera i la desplaça. Dins, batega i flueix, s’escola per les mans i les parpelles, es filtra pels forats i llisca per les escletxes maclades, es fereix sense ser ferida.
