Edifici d'habitatges de planta baixa i quatre pisos, amb cornisa i terrat. La façana principal a la Baixada de la Seu està ordenada simètricament segons tres eixos verticals que corresponen als tres portals de planta baixa. Tipologia clàssica amb entresòl, principal i dos pisos, la diferenciació social dels quals ve marcada per la importància dels balcons: a l'entresòl, baranes a pla de façana; a la planta principal, balconada, i a la resta, balcons individuals decreixents en alçada. Té pilastres de separació dels balcons, quasi planes, rematades amb capitells jònics. Cornisa amb permòdols i imbricacions. La façana al carrer del Bisbe és plana, amb escasses obertures.

En la Font-Monument hi veiem tres parts: base, columna i estàtua. La base és quadrangular amb 8 brolladors, que són relleus de cares humanes. La columna és d'estil dòric, amb la part inferior del fust estriada, i la superior presenta unes noies dansant amb càntirs a la mà (símbol de l'alegria ciutadana). La base presenta garlandes als costats i animals als angles. L'estàtua representa el rei Neptú coronat i amb la fitora a la mà dreta. La portada d'aigües de l'Espelt va tenir uns efectes espectaculars sobre la població i la millor demostració la tenim en el monuments aixecats per commemorar l'efemèride. El monument formava part d'un conjunt de quatre fonts públiques projectades com a culminació de la portada d'aigües. L'obra de la font havia estat planejada per Francesc Vallès, enginyer d'ascendència francesa, i la realització artística va ésser feta per l'escultor Damià Campeny. Va ésser inaugurat l'onze de juny de l'any 1832. L'any 1970 l'ajuntament va fer reconstruït el monument. L'obra va ser realitzada per Hugo Pratch sota la direcció de l'arquitecte Joan Bassegoda i Nonell.

Enfront del castell de Balsareny i situades al Serrat del Maurici. Es tracta d'una construcció militar d'època carlina (1838) de planta pràcticament quadrada, amb tres torres de secció circular als vèrtexs, excepte pel cantó de llevant on no n'hi ha. Les pedres, de dimensions considerables, subratllen la funció militar que tenia la construcció. Només hi ha unes petites obertures pel cantó de migdia. Queden rastres d'algunes petites obertures en forma d'espitllera. Hi ha restes del que devia haver estat un vall. Les ruïnes del fortí es troben dalt d'un serrat conegut amb el topònim de "Serrat del Maurici", topònim que dóna nom també a aquesta fortificació. Segons notícies recollides, el fortí va ser construït l'any 1838 per una força de Sapadors i una brigada de muls. Els treballs duraren forà temps i finalment s'hi instal·là una companyia del batalló del Júcar. A finals del segle XIX ja estava en runes. Aquest fort i el de la Torreta, situat sota el castell de Balsareny, controlava el camí ral de Berga. La seva construcció es degué a les guerres carlines i un dels capitans que hi van prendre possessió fou el comte d'Espanya.

Fortí cilíndric, edificat el 1838. Tipus de construcció clàssica de les guerres carlines. Reducte o fort de planta circular, que va reduint el diàmetre a mesura que puja. Porta a mig aire de la construcció, alguna espitllera i obra basta, en general, a desgrat que doni idea de robustesa. Durant la guerra anomenada "dels Set Anys", el castell de Cardona va romandre en poder dels cristins, com que els carlins, capitanejats per Tristany,sovint hi practicaven incursions d'hostilitats, amb el desig de fer-se amos també de les famoses salines, el baró de Meer féu bastir, el 1837-1838 aquest fort que avui rep el seu nom, per tan de rebutjar els atacs contraris o almenys estar-ne a l'aguait.

El terreny on s'ubicà el conjunt, conegut com "colònia Godó", i centre fabril tenia una extensió de 15.000 m2 amb dues naus de planta longitudinal amb gran quantitat d'obertures a l'exterior a fi i efecte de facilitar l'entrada d'aire a l'interior de les naus. La central amida 50 x 14 m. amb una superfície aproximada de 700 m2, i té cinc plantes d'alçada. Una part de la fonamentació és de maó massís, fent arcades que s'entenen sobre un terreny arenós degut a la proximitat del riu. Les naus de les quatre plantes tenen una estructura molt simple que ve donada per l'estructura rectangular de l'edifici. Com a suport dels sostres hi ha tres fileres de pilars de ferro colat; a les primeres plantes s'intercalen amb pilars de fusta de la mateixa forma. Els sostres són de post de fusta amb taulons de reforç per aguantar el pes dels telers. L'última planta té dues vessants, restant una nau central amb una filera de pilars i encavallades de fusta; al sostre hi ha claraboies. Junt a la façana oest s'aixeca la xemeneia de planta quadrada i feta de maó. L'element més remarcable de tot el conjunt és la porta d'accés al recinte formada per un arc escarser fet amb dovelles de pedra llisa i un acabament triangular que ve a ser com una recreació se l'arc de triomf romà. Fundada el 1842, sota la promoció de la família Godó, fou als seus inicis una de les indústries de la manufactura del cotó més importants de Catalunya, tan per la diversitat en la manipulació com pel nombre d'obrers que hi treballaren. A més va ser la primera fàbrica de teixits d'Igualada que va fer servir la màquina de vapor i també la primera que va instal·lar llum elèctrica el 1885. El seu propietari més conegut fou en Joan Godó i Llucià, que ha donat nom al carrer. A més d'empresari fou polític i cap del partit de Sagasta a Igualada, arribant a ser diputat en Corts pel districte d'Igualada on també havia estat alcalde. Aquesta empresa fou coneguda amb noms diferents depenent del propietari: entre 1842-1853, Fabril Igualadina Cotonera; 1853-1868, Companyia Fabril Igualadina Cotonera; 1868-1873, Igualadina Cotonera S.A.; 1873-1876, deixà de funcionar; 1880-1936, Joan Godó i Llucià se'n feu càrrec; 1936-1939, durant la guerra civil fou col·lectivitzada; 1939-1957, Joan Godó i Pelegrí la recuperà; 1957-1967, S.A. Textil Igualadina. Finalment el 1967 desapareix la societat, quedant l'edifici i annexes abandonats. Sofrirà posteriors enderrocaments, restant encara, però, intactes la nau central i la xemeneia del vapor. Inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Espanyol de caràcter Històric i Artístic. [Província de Barcelona, 1979-1980, r.:1095]

Situada al sud-est del nucli de Sant Salvador de Guardiola, prop de la Casa nova del Brunet. La torre d'En Brunet era una torre de telegrafia òptica militar. L'edificació presenta la tipologia clàssica d'aquest tipus de construccions. Era de planta quadrada i tenia un cos rectangular defensiu d'avantguarda adossat a la cara nord, a més a més l'encerclava un fossat. En alçat es componia d'una planta baixa lleugerament atalussada amb quatre espitlleres a cada cara, un pis superior amb espitlleres i finestres, i finalment un terrat (parcialment enrunat). La porta d'accés s'obria a l'alçada del primer pis de la cara sud, probablement s'hi accedia mitjançant una escala de fusta que es guardava a l'interior. Els murs són de maçoneria de pedra rústica arrebossada i la divisòria dels pisos està marcada per un perfil sobreeixit. La torre del Brunet formava part de la línia de telegrafia òptica militar Barcelona-Manresa-Solsona. Aquesta línia compartia les set primeres torres telegràfiques amb la línia de Barcelona-Lleida. Així doncs, la línia començava a la torre del Castell de Montjuïc i continuava fins a la torre de Can Maçana o la Guardia, a la vil·la del Bruc. Després girava cap a nord en direcció a la torre del Brunet. La torre del Brunet, a 420 m. d'alçada, tenia visual directa amb la torre anterior de Can Maçana del Bruc situada a 7,4 km. de distància en direcció sud. La torre posterior era la de Puigterrà de Manresa, a 6,8 km. en direcció nord (desapareguda). La torre posterior conservada a aquesta darrera és la de Sant Martí de Torroella a Sant Joan de Vilatorrada. La torre d'En Brunet formava part de la línia de telegrafia òptica militar Barcelona-Manresa-Solsona. La telegrafia òptica és un sistema que es basa en una sèrie de senyals realitzats en un punt alt, com pot ser una torre o un campanar, per un operari i que un altre operari veu des de un altre punt, comunicat visualment, i el repeteix; d'aquesta manera un missatge es pot transmetre ràpidament des d'un punt a l'altre de la línia. Hi havia diverses maneres de realitzar les senyals, com un alt pal de fusta amb dos travessers als extrems que, accionats per politges, podien canviar de posició; cada posició era una lletra o clau que gràcies a un llibre de claus es podia desxifrar. Els operaris o torrers, disposaven d'unes ulleres de llarga vista que van permetre que la distància entre els diferents punts fos més gran que si no disposessin d'elles. Mentre que a països com França o Anglaterra ja s'havien construït línies de telegrafia òptica a finals del segle XVIII, a Espanya no s'inicia la construcció fins el 1844, moment que en alguns països ja s'havia començat a utilitzar la telegrafia elèctrica. La creació d'una línia implicava la instal·lació dels sistemes de comunicació en punts alts ja existents o la construcció de torres en els llocs on la distància era massa gran. A Catalunya, la primera línia procedia de València i arribava a la Jonquera passant per Barcelona. Durant la Guerra dels Matiners (1846-1849), el marquès del Duero, capità general de Catalunya, va encarregar el desenvolupament d'una important xarxa de telegrafia òptica fixa militar. Es van crear 6 línies, entre elles la de Manresa - Vic - Girona. Al 1853 es construeix la primera línia de telegrafia elèctrica entre Madrid i Irun, aquest fet marcarà l'inici de l'abandonament de la telegrafia òptica i el desús de les torres construïdes per aquest fi. Al 1857 es produeix el desmantellament i abandonament de les torres de telegrafia civil, i, al 1862, s'oficialitza l'abandonament de les torres militars. D'aquesta manera es posa fi a la curta història de la telegrafia òptica a Catalunya però que va deixar com a testimoni les torres de telègraf.

Façana monumental amb la porta principal decorada amb pilastres i gran cornisa, sota la qual hi ha un fris amb un baix relleu que representa Jesús pujant al Calvari. Les parets laterals a dita porta estan decorades amb grans làpides. A l'interior, la porta reprodueix la façana d'un temple grec amb dues columnes de capitells dòrics i frontó triangular. A cada banda es desenvolupa un corredor amb columnes clàssiques (12 a cada costat) d'ordre toscà, fins a trobar l'església. En aquests corredors hi ha practicats els nínxols, alguns de gran valor artístic. Dins el recinte tancat pels pòrtics i l'entrada estant disseminats de manera ordenada els panteons i sepulcres familiars, alguns d'ells veritables obres d'arquitectura i escultura de gran qualitat que fan del conjunt un atractiu mostrari dels estils de finals del XIX i començaments del XX. Cal destacar: el sepulcre de la família Portabella i Argullol, construït per l'arquitecte Bernat Pejoan i l'escultor Josep Llimona; el panteó de la família Serra i Santamans, d'estil neoromànic, i el de la família Borràs, d'estil neogòtic. La capella del cementiri és de composició i formalització clàssiques, molt adient al conjunt de la façana exterior-interior. Projecte de l'edifici del 1846.

Antigua fábrica textil con varias naves, chimeneas, un acueducto, casas por los trabajadores y una iglesia con escuela. Son construcciones sencillas y funcionales, de piedra y ladrillo con tejado a dos aguas. Las chimeneas conservadas tienen diversas formas, desde rectangular a helicoidal. Se conserva la Turbina Planas de 1400 CV. La Colonia Sedó fue fundada en 1846 por Miquel Puig i Catasús, que construyó junto a un antiguo molino harinero ya existente ("Can Broquetes"), una fábrica textil que crecería rápidamente, hasta adoptar las características propias de una colonia industrial y, finalmente, en el siglo XX llegaría a convertirse en una de las empresas más grandes e importantes en la historia económica e industrial de Cataluña. A la muerte de Miquel Puig (1863) le sustituyó su hijo, Josep Puig i Llagostera, que inició la construcción de viviendas para los trabajadores, amplió la fábrica y proyectó varias obras de desarrollo. Fue su administrador y sustituto, Antoni Sedó i Pàmies, quien culminaría el proceso de crecimiento y formación de la colonia industrial que llevaría su nombre y quien desarrolló todo el proceso de producción textil. Al mismo tiempo agrandó la colonia obrera con nuevas viviendas para los trabajadores y sus familias, con instalación de tiendas, escuelas, la iglesia, un dispensario, cine y casino, entre otros. Todo el conjunto de la colonia obrera estaba situado junto a la fábrica y se estructuraba en bloques alargados de viviendas de planta baja y dos pisos que formaban siete calles paralelas entre sí. En medio de estas calles paralelas estaba la iglesia y, a ambos lados, las escuelas. Después de la Guerra Civil de 1936-1939, la colonia alcanzó el máximo crecimiento, pero al mismo tiempo se iniciarían los primeros síntomas de crisis. Actualmente, la colonia Sedó se ha reconvertido en un importante polígono industrial donde existen diferentes empresas y actividades industriales. En uno de estos espacios industriales se ubica el núcleo central del Museo de la Colonia Sedó.