La primera vegada que vam visitar aquest espai, les màquines de cosir encara estaven al seu lloc. Es tractava d’un únic espai diàfan d’aproximadament 10x70m destinat a un taller de confecció que havia tancat les seves portes. L’encàrrec consistia en transformar el taller en un habitatge per a una sola persona. A més, el programa també contemplava una zona d’estudi i un taller de creació artística. Es perseguien dos objectius principals. Per un costat, definir espais d’una escala abastable, humana, en el context d’una nau de grans proporcions. Per un altre, com a contrapunt, que en cap moment es perdés la percepció d’estar en un únic espai de caràcter singular. Com a conseqüència d’aquests dos objectius, es va descartar la compartimentació de l’espai diàfan mitjançant envans. Així, el projecte planteja una sèrie de divisòries de diferent caràcter que articulen l’espai en funció de les necessitats del programa. Aquests objectes independents mai entren en contacte amb les parets perimetrals o el sostre, preservant la continuïtat visual de l’espai diàfan original. Com a complement, s’ha manipulat el perímetre de la nau en les zones de contacte amb l’exterior, creant dos grans elements separadors que introdueixen aire, llum i vegetació: la terrassa i el jardí. Amb aquesta estratègia de compartimentació obtenim una seqüència d’espais la privacitat dels quals va augmentant segons avança cap a l’interior de l’habitatge. La zona de taller de creació artística se situa a l’accés. A continuació, es troben l’espai d’estar i la cuina i, per últim, es troba la zona més privada de l’habitatge. Era important aconseguir una atmosfera de recolliment en aquesta última zona, sense que per això el dormitori i el bany es convertissin en capses aïllades de la resta. La plataforma elevada acosta l’usuari al sostre, donant-li la sensació d’estar en un espai d’una escala menor, que al seu torn domina la resta. El projecte és d’una gran simplicitat a nivell material. S’utilitza una paleta de dos colors aplicant cada color en dues textures.

Entre mitgeres, com si d'un adjectiu es tractés, és el que caracteritza aquesta intervenció. Un regal a un bon amic inicia una intervenció que es desenvolupa al llarg de 7 anys. El projecte serveix com a guia als treballs de reforma que el seu amo, uns altres i jo hem anat desenvolupant sense mans especialitzades. En un primer moment vam entendre que la casa s'adossava al garatge com a “espai principal”. La resta d'espais d'aquesta planta responen d'una manera intuïtiva a les necessitats d'una casa per a 1. El menjador i el saló ocupen espais existents i es bolquen al pati d’illa. Al fons el despatx es converteix en voyeur de l'habitatge. L'escala que envolta la cuina dóna accés a la primera planta. La façana interior és el resultat de la suma de necessitats dels espais interiors. Una escala sobre la mateixa dóna accés a la coberta, ara l'espai més gran de la casa i futur saló d'aquesta. Aquest canvi donarà continuïtat a la intervenció actual.

Quin és el paper de l'estructura a l'interiorisme? Aquest és el projecte de com un reforç estructural organitza una reforma o com una reforma és estructural. Els propietaris d'una finca anterior al 1900, en què Ibáñez es podria haver inspirat, ens van encarregar fer una intervenció estructural en un dels pisos. Amb només dos punts de suport, atès el mal estat de la finca, una biga pratt apareix com la millor solució per resoldre el problema. El reforç marca l'alçada d'una peça central i ens serveix per organitzar dos habitacions, un saló-menjador-cuina i un bany. Havent unit la façana amb el nucli i a causa de la proporció de l'habitatge, la diagonal ens va semblar la millor opció per donar jerarquia als diferents usos. L'espai resultant entre la peça central i el forjat permet la il·luminació i ventilació natural entre les estances.