Habitatge entre mitgeres situat a la Tallada, un petit poble típic de l’Empordà. El volum de la casa a rehabilitar havia patit canvis i ampliacions que donaven al conjunt un peculiar aspecte de torre. El projecte ha perseguit potenciar aquest caràcter vertical de la casa que ens semblava summament atractiu en l’entorn. Des de l’entrada comença l’ascens a través d’escalinates i escales que van donant accés a les diferents estances fins a arribar a la piscina, que és el punt més alt de la casa. Alguns dels forats originals del volum superior tenien una proporció allargada i acabaven en arcs de mig punt, tipologia habitual en moltes cases de poble. Es va decidir copiar aquest patró i repetir-lo en tota la planta superior, tant en portes i finestres com en passos entre estances. La façana principal també participa d’aquest llenguatge, mostrant a l’exterior la seqüència d’espais que s’apilen a l’interior de l’habitatge a través d’un gran forat vertical. La rajola ceràmica de color marró és el fil conductor que acompanya l’habitant en tot moment. Cada habitacle es dissenya com una peça autònoma i té el seu propi mobiliari construït en obra i revestit de ceràmica de 13x13. La decisió de cobrir tots els plans horitzontals amb aquesta peça genera extensos mantells marrons tornassolats que se superposen a través de les diferents diagonals visuals. Els terres es reinterpreten mitjançant ceràmica quadrada de color vermell, en la qual el traç del temps es farà visible, en contrast amb el pulcre reflex de la nova ceràmica brillant.

La primera vegada que vam visitar aquest espai, les màquines de cosir encara estaven al seu lloc. Es tractava d’un únic espai diàfan d’aproximadament 10x70m destinat a un taller de confecció que havia tancat les seves portes. L’encàrrec consistia en transformar el taller en un habitatge per a una sola persona. A més, el programa també contemplava una zona d’estudi i un taller de creació artística. Es perseguien dos objectius principals. Per un costat, definir espais d’una escala abastable, humana, en el context d’una nau de grans proporcions. Per un altre, com a contrapunt, que en cap moment es perdés la percepció d’estar en un únic espai de caràcter singular. Com a conseqüència d’aquests dos objectius, es va descartar la compartimentació de l’espai diàfan mitjançant envans. Així, el projecte planteja una sèrie de divisòries de diferent caràcter que articulen l’espai en funció de les necessitats del programa. Aquests objectes independents mai entren en contacte amb les parets perimetrals o el sostre, preservant la continuïtat visual de l’espai diàfan original. Com a complement, s’ha manipulat el perímetre de la nau en les zones de contacte amb l’exterior, creant dos grans elements separadors que introdueixen aire, llum i vegetació: la terrassa i el jardí. Amb aquesta estratègia de compartimentació obtenim una seqüència d’espais la privacitat dels quals va augmentant segons avança cap a l’interior de l’habitatge. La zona de taller de creació artística se situa a l’accés. A continuació, es troben l’espai d’estar i la cuina i, per últim, es troba la zona més privada de l’habitatge. Era important aconseguir una atmosfera de recolliment en aquesta última zona, sense que per això el dormitori i el bany es convertissin en capses aïllades de la resta. La plataforma elevada acosta l’usuari al sostre, donant-li la sensació d’estar en un espai d’una escala menor, que al seu torn domina la resta. El projecte és d’una gran simplicitat a nivell material. S’utilitza una paleta de dos colors aplicant cada color en dues textures.

El terreny on actuem és una parcel·la plana i allargada de 7.000m2 destinada al cultiu, situada als afores de Santa Margarida de Montbui. La parcel·la comptava inicialment amb una edificació d’ús agrícola en estat de ruïna que ens van encarregar de transformar en habitatge. La normativa, que qualificava la construcció preexistent com a masia, va fer que s’hagués de respectar la volumetria original, així com la posició dels forats en les façanes. El volum tenia una relació directa amb l’entorn, sense preàmbuls en la transició des del camp cap a l’interior. El canvi de programa exigia definir un entorn immediat de l’habitatge més acotat i protegit respecte a una plana totalment oberta, per la qual cosa es va excavar 1m fins la cota de terrassa que dóna accés a l’habitatge i la comunica amb la resta de la urbanització exterior, que defineix un paisatge artificial que fa de mediador entre la casa i el camp. El programa funcional es desenvolupa mitjançant plataformes esglaonades que orbiten al voltant d’un nucli central portant. Aquest nucli, que actua com un gran pilar, conté les instal·lacions i escales, relacionant totes les estances de la casa. La centralitat d’aquest pilar permet que els forjats metàl·lics salvin llums més petites i, per tant, tinguin un gruix menor, accentuant el contrast entre el pes d’allò que suporta i la lleugeresa d’allò que és suportat. La materialitat de la casa aprofundeix en aquesta voluntat de contrast, de tal manera que els elements portants principals són rugosos, pesats i grollers, mentre que els elements secundaris i particions interiors tenen superfícies més llises, construïdes amb estructura lleugera. La intervenció compta amb una paleta cromàtica de tons terrossos que busca relacionar-se amb l’entorn. L’habitatge es desenvolupa en altura com una successió d’entre-plantes d’altura variable que ascendeix des de les zones comuns cap als dormitoris, acabant el seu recorregut en un balcó que es projecta cap als camps de cereal.

La parcel·la, inicialment ocupada per una antiga casa entre mitgeres en estat de ruïna, està situada al casc antic medieval de la petita localitat empordanesa. S’ha decidit mantenir el murs de pedra originals i inserir el nou volum enretirant-los respecte a aquests. La casa se separa també de la mitgera veïna en planta baixa per a cedir un nou passatge al poble que connecta el carrer Major amb la muralla medieval. S’ha aprofitat aquest gest per a situar l’entrada a la casa. D’aquesta manera, el passatge és també un hall d’accés cobert on, a més, es pot aparcar la bici o emmagatzemar llenya. La zona de nit en planta baixa es connecta a les zones comuns de planta primera a través d’una escala central de cargol, el màstil de la qual s’allarga fins a la coberta per a aguantar-la.

A mig camí entre Barcelona i Sant Cugat, La Floresta és un barri residencial de baixa densitat enclavat a la serra de Collserola. Una desordenada constel·lació de casetes esquitxa els turons coberts d’abundant vegetació. A la Floresta tenen cabuda els camins de terra i d’asfalt, així com les cases de recent construcció i les autoconstruïdes els anys 50. L’habitatge substitueix precisament una petita edificació autoconstruïda en els anys 60 pels pares dels clients, que s’enderroca a causa de les greus patologies que presenta. La parcel·la té un gran desnivell i el projecte aprofita com a base la petita esplanada sobre la qual es trobava l’anterior habitatge. El projecte es desenvolupa en dos nivells i es planteja com un espai de reunió familiar, amb una planta baixa oberta i tres habitacions per quedar-se a dormir a la planta primera. Les obertures de les façanes busquen potenciar la relació de la casa amb la parcel·la i el bosc, i la planta superior rota respecte la baixa definint una sèrie de lluernaris i petites terrasses, deixant, al seu torn, espai per a que les copes dels arbres més properes s’acostin a la façana. L’interior de l’habitatge és una gran senzillesa i és el propi material de l’estructura el què defineix els acabats principals, amb fusta en cru a les parets i brillant al terra, buscant que l’exterior formi part de l’interior en forma de reflex.

La parcel·la de forma rectangular i amb un lleuger pendent està orientada en els seus costats curts de tal manera que permet que la casa s’obri cap a la bona orientació i les vistes. Seguint una lògica de geometries hexagonals, la implantació es realitza a través de l’articulació de dos volums connectats entre si. Un de planta més compacte, situat en el vèrtex nord-oest i semienterrat en planta baixa, i un altre de planta longitudinal, que recorre el límit situat a l’est, protegint el jardí de la tramuntana. Aprofitant aquestes condicions, la casa ocupa la part nord i nord-est de la parcel·la i es genera un jardí practicable al sud. Interiorment, totes les estances principals estan orientades cap a aquest espai, de manera que es genera una forta connexió tant visual com programàtica. Aquestes façanes es resolen amb grans obertures per potenciar tant les vistes com la relació amb el jardí i la piscina, alhora que queden tamisades per porticons de fusta practicables que protegeixen de l’assolellament. La resta de façanes tenen una proporció de buit i ple molt inferior per tal de potenciar aquest sentiment de protecció i recolliment. Les cobertes es resolen amb teula àrab tradicional de color marró fosc i amb diferents pendents, que juntament amb la geometria en planta generen un interessant joc d’ombres sobre la construcció mateixa. Pel que fa als acabats, la construcció es tracta en conjunt, sense distinció entre zones interiors i exteriors, de manera que es dilueixen els límits de la casa cap a la piscina, alhora que el jardí es fica cap a dins. Totes les parets estan arrebossades i pintades de blanc, i unes peces irregulars de marbre de travertí de grans dimensions fan de paviment per a totes les estances. Finalment, a tot el perímetre de la parcel·la es planten espècies autòctones, juntament amb plantes enfiladisses, per tal que amb el temps la casa desaparegui i es fusioni amb l’entorn.