Edifici de grans dimensions. Treballat en pedra i decorat amb totxos tot el voltant de l'estructura i obertures. La façana principal està dividida en 5 cossos, tres d'ells que sobresurten -tant en relleu com en alçada-. Els dos cossos més extrems són llisos en la part inferior i en la superior contenen una decoració a mòduls d'arc mig apuntat amb la repetició d'aquesta figura per triplicat en el seu interior. El cos principal -central- presenta obertures en tota la seva superfície ressaltades amb l'ornamentació del totxo. Els dos cossos més enfonsats també presenten obertures en els diferents pisos, on s'altera la decoració. Aquesta mateixa decoració, una mica canviada, menys rica, la trobem en les façanes laterals. Església Construcció romànica tardana, amb un interessant portal on s'insinuen trets gotitzants. D'una nau, amb volta apuntada de pedra, sobreaixecada. Prolongada per l'Oest amb un cos de dues alçades, amb arcs torals apuntats i cor recolzat en arcs rebaixats. Capelles laterals al presbiteri, que està sobreaixecat. Adossades a l'església seguint l'alineació del carrer Nou (façana nord) hi ha unes dependències construïdes en carreus de pedra amb dos portals adovellats, per on es fa actualment l'accés al convent. Portada romànica Portada que presenta arcs en degradació amb tres arquivoltes que descansen sobre una sola imposta que recorre tota la portalada. Les columnes que suporten les arquivoltes són coronades per capitells d'esculturació simple i senzilla. De les 6 columnes de que constava aquest portal, actualment només n'hi ha quatre, ja que en manca una per banda. El timpà no presenta ornamentació. És un portal que podria haver estat obrat posteriorment al període romànic. Convent La part antiga del convent és una monumental construcció gòtica inacabada, de mitjan segle XIV. L'edifici nou, construït paral·lelament a l'altre cos, és de grans proporcions, format per tres cossos rematats de forma escalonada, units per dos cossos més baixos a manera de passadissos, ordenats simètricament i de quatre plantes d'alçada. És una construcció en maó vist i paredat comú, seguint el llenguatge modernista-historicista. Un pati interior separa els dos edificis conventuals. 1322.- s'inicia la construcció d'una casa prop de la Culla per habitatge de les monges de Santa Clara. S.XIII.- Existeix la capella dedicada a Sant Blai i Sant Llàtzer de la que es creu que prové la portalada. S.XX .- Es construeix l'actual edifici convent.

Es tracta d'un gran edifici a quatre vents format per diverses estructures que conformen una arquitectura monumental, síntesi, estilísticament parlant, de l'arquitectura historicista i modernista. S'estructura en alçat, majoritàriament, en planta baixa i tres pisos, amb una coberta monumental bicolor de diverses vessants formades per teules ceràmiques verdes i vermelles. De planta quadrada, incorpora a una de les façanes un atri a la planta baixa i damunt una tribuna, una estructura que es reprodueix a la resta d'alçats donant al conjunt l'aspecte de torre adossada, la qual cosa potencia l'aspecte casteller del conjunt. A més, a la part central sobresurt un cos d'edifici de planta rectangular amb llanterna coberta per teules, del qual destaca l'estructura de merlets i la decoració amb arcuacions que imiten el romànic llombard, decoració que també es localitza en els frisos de les cobertes i en la torre adossada. En resum, la utilització d'elements estructurals associats a l'arquitectura medieval és una constant en tot l'edifici. Un exemple d'aquest medievalisme són els grups de finestres trigeminades rematades amb arcs de mig punt i separades per columnetes que es localitzen a tota la darrera planta, o les decoracions d'impostes dels guardapols de les obertures que en alguns casos reprodueixen motius florals. Per que fa a la decoració de caràcter modernista cal destacar, a la coberta de l'edifici, la decoració de diverses xemeneies revestides amb ceràmica de colors formant un mosaic o trencadís que reforça, juntament amb altres motius decoratius el caràcter modernista de l'edifici. També són interessants les decoracions dels frontis de les lloses del balcons i balconades, realitzades amb ceràmica vidriada que reprodueixen motius florals. Damunt del portal principal es localitza un balcó amb una barana singular formada per òculs quadrilobulats amb una llosa d'obra realitzada amb biguetes de ferro i revoltons de maó de pla revestits i pintats amb motius geomètrics. En aquesta mateixa façana principal, a l'alçada de la llinda de la segona planta es localitza un escut amb la lletra B, inicial del propietari inicial de la torre. Tota l'obra està revestida per un arrebossat que imita filades irregulars de carreus de pedra. En resum, un edifici monumental que reprodueix el caràcter de castell medieval amb decoracions que remeten a l'estil modernista. La torre dels amos de Cal Bassacs com a la majoria de les colònies tèxtils es va bastir com a habitatge dels propietaris, generalment temporal; es tracta d'un gran edifici senyorial que també té la funció d'espai de domini, la seva monumentalitat afavoreix el simbolisme de l'edifici mostrant que l'empresari és l'amo i exterioritzant el seu nivell social i econòmic. Els propietaris fundadors de la fàbrica i colònia de Cal Bassacs va ser el matrimoni format per Joan Teixidor i Ballús i Raimunda Bassacs i Fornell, de Berga i Gironella respectivament. Ambdues famílies vinculades al ram de la filatura i/o tèxtil amb anterioritat al construcció de la fàbrica de Cal Bassacs, almenys des del segle XVIII. Els primeres notícies relacionades amb la fàbrica s'inicien a principis dels anys seixanta del segle XIX, primer amb la compra dels terrenys i seguidament amb l'inici de les obres de la fàbrica, finalment acabarien construint dues fàbriques. La família Teixidor-Bassacs, també tenien un taller a la seva residència habitual, situada a l'actual plaça de la Vila de Gironella. El negoci amb les fàbriques de Cal Bassacs va ser bàsicament el lloguer de les mateixes, tot i que alguns dels successors també hi fundà empresa dedicada a filats i teixits. La Torre consta que es va construir pels volts de l'any 1900; als anys cinquanta del segle XX va acollir el col·legi dels "hermanos de Cristo trabajador", entorn als anys seixanta i setanta del segle XX es va bastir una nova nau a la zona del jardí que fa ser utilitzada com a magatzem de la fàbrica. La torre disposava d'una capella situada a nivell de planta baixa, al costat est de la porta principal d'accés, i la qual tenia accés directe; aquesta va fer utilitzada durant uns anys per celebrar les misses fins que es va construir l'església parroquial de Santa Maria de Cal Bassacs. Els darrers anys de la fàbrica tèxtil, part de la torre també es va utilitzar com a magatzem de la fàbrica.

Habitatge de planta gairebé quadrada amb la façana principal orientada a migdia, amb una gran porxada d'arcs de mig punt. Tant a llevant com a ponent la casa presenta una distribució d'espai similar, mentre que la façana de tramuntana presenta una torre circular que engloba l'escala de cargol per accedir a l'últim pis, on originàriament hi havia les habitacions del servei. El seu exterior té cert caràcter fortificat, si mirem la façana de la torre. El parament és de pedra encoixinada deixat a la vista i la coberta és amansardada amb pissarra negra. Unitàriament la torre és un conjunt que respira una forta influència nòrdica, lluny de l'estil propi de la comarca, comprensible a través de l'esperit dels empresaris berguedans del moment. La torre reprodueix l'esquema del castell gòtic centreeuropeu amb una torre de planta circular coronada per una teulada cònica i cobertes amb pissarra negra. És una mica posterior a la organització de la colònia, vers finals s. XIX. S'abandonà quan el 1966, la fàbrica tancà les seves portes. A la dècada dels setanta, però, fou adquirida per un particular que la va restaurar novament com a habitatge.

Conjunt arquitectònic situat en el marge dret del riu Llobregat, a un dels costats del pont del Bauma, molt proper a la carretera BP-1121. La Fàbrica de la Bauma és una construcció formada per dues naus, la d'en Roca i d'en Llubià, els dos propietaris, i la fàbrica nova. Ambdues se situen a la vora del riu, disposades una al costat de l'altra, seguint la línia del curs fluvial, i separades per la Torre de l'Amo. La primera, més antiga, edificada per a la realització dels processos d'acabats i expedició, és d'una sola planta i es caracteritza per una filera de vint-i-tres obertures en arc rebaixat. La segona, que s'utilitzava per a realització de la filatura i el tissatge, a més del magatzem de floca, el despatx i la sala de les turbines; té quatre plantes i teulada a dues vessants. En ambdues construccions, s'utilitza un parament d'obra vista gairebé idèntic, donant-li així un caràcter unitari. La Torre de l'Amo, és una construcció adossada als murs de la fàbrica pel cantó ponent, formant una façana principal orientada cap a Monistrol i una altra mirant a la carretera. La planta de l'edifici està formada per dos cossos poligonals, un quadrat equivalent al porxo i l'altre rectangular, on s'alça una torre mirador i les dependències de l'immoble. L'accés a aquest es fa des d'una escalinata situada després del porxo que presenta tres arcs ovoidals suportats per dos pilars amb capitells vegetals i coberta de tres vessants. La torre és de planta quadrada i té un mirador coronat amb merlets. L'element que unifica els dos cossos és la teulada de dos vessants, de teules verdes i vermelloses. Els paraments són d'obra vista, i els plens i els buits formen franges verticals que s'adiuen perfectament amb la composició general dels edificis fabrils. El parament té diverses balconades amb arcs que es presenten variant arcs rebaixats amb arcs convexos i arcs de llinda. Els sòcols, impostes, arcs i timpans estan revestits de rajola vidriada i trencadís ceràmic que formen composicions vegetals i geomètriques multicolors. La fàbrica de la Bauma va sorgir a mitjans del segle XIX quan, Narcís Roca i Francesc Llubià, es van associar per crear la Colònia tèxtil Bauma. En un principi la fàbrica de la Bauma es coneixia amb el nom dels dos propietaris: d'en Roca i d'en Llubià, noms que van perdurar fins a 1929, encara que van canviar d'amo diverses vegades. La saga va començar pels Güell, per després, a l'any 1892 passar a mans dels germans Dalmau i Tolrà, de gran anomenada en el mon tèxtil. I en tercer lloc, l'any 1896 , foren propietat de Joan Vial i Solsona, coincidint amb l'època de màxim esplendor de la fàbrica i la colònia. Amb aquest nou amo l'empresa va tenir un creixement i una modernització importants tant com a fàbrica, com a colònia, ja que les dues parts van tenir importants ampliacions i millores. També d'aquesta època són els extraordinaris i emblemàtics edificis de la Torre de l'Amo i l'Església, construïts entre 1905 i 1908. La família Dalmau va conservar la propietat fins a 1917, que passà a ser regentada pels Germans Parera i Vives, per després de 1920 anar a parar a mans de Bartomeu Puiggros i Fills de Bartomeu Puiggros. Per passar, per fi, a 1930, a mans de Josep Balcells-Dolors Morató fins a 1963, quan tanca les portes, per ser adquirit uns anys després pels propietaris finals: Nerpel S.A. que van tornar a posar en marxa la fàbrica, van restaurar parts importants de l'edifici, com la Torre de l'Amo, que estava molt malmesa i van mantenir la propietat amb el nom de Balcells S.A. fins a 1990 quan va finalitzar definitivament el funcionament de l'empresa, pocs anys després de la mort del nou amo, Jaume Amor Ruiz, un dels últims grans empresaris tèxtils de l'era industrial. La Bauma es coneix com la més antiga de les tres grans colònies del municipi de Castellbell i el Vilar, la segueixen la Colònia Burés i la Colònia Borràs. Per arribar a la fàbrica s'ha de travessar un pont, propietat de la fàbrica, construït l'any 1859, i que diverses riuades han fet que calgués tornar-lo a reconstruir.

Conjunt arquitectònic situat en el marge dret del riu Llobregat, a un dels costats del pont del Bauma, molt proper a la carretera BP-1121. La Fàbrica de la Bauma és una construcció formada per dues naus, la d'en Roca i d'en Llubià, els dos propietaris, i la fàbrica nova. Ambdues se situen a la vora del riu, disposades una al costat de l'altra, seguint la línia del curs fluvial, i separades per la Torre de l'Amo. La primera, més antiga, edificada per a la realització dels processos d'acabats i expedició, és d'una sola planta i es caracteritza per una filera de vint-i-tres obertures en arc rebaixat. La segona, que s'utilitzava per a realització de la filatura i el tissatge, a més del magatzem de floca, el despatx i la sala de les turbines; té quatre plantes i teulada a dues vessants. En ambdues construccions, s'utilitza un parament d'obra vista gairebé idèntic, donant-li així un caràcter unitari. La Torre de l'Amo, és una construcció adossada als murs de la fàbrica pel cantó ponent, formant una façana principal orientada cap a Monistrol i una altra mirant a la carretera. La planta de l'edifici està formada per dos cossos poligonals, un quadrat equivalent al porxo i l'altre rectangular, on s'alça una torre mirador i les dependències de l'immoble. L'accés a aquest es fa des d'una escalinata situada després del porxo que presenta tres arcs ovoidals suportats per dos pilars amb capitells vegetals i coberta de tres vessants. La torre és de planta quadrada i té un mirador coronat amb merlets. L'element que unifica els dos cossos és la teulada de dos vessants, de teules verdes i vermelloses. Els paraments són d'obra vista, i els plens i els buits formen franges verticals que s'adiuen perfectament amb la composició general dels edificis fabrils. El parament té diverses balconades amb arcs que es presenten variant arcs rebaixats amb arcs convexos i arcs de llinda. Els sòcols, impostes, arcs i timpans estan revestits de rajola vidriada i trencadís ceràmic que formen composicions vegetals i geomètriques multicolors. La fàbrica de la Bauma va sorgir a mitjans del segle XIX quan, Narcís Roca i Francesc Llubià, es van associar per crear la Colònia tèxtil Bauma. En un principi la fàbrica de la Bauma es coneixia amb el nom dels dos propietaris: d'en Roca i d'en Llubià, noms que van perdurar fins a 1929, encara que van canviar d'amo diverses vegades. La saga va començar pels Güell, per després, a l'any 1892 passar a mans dels germans Dalmau i Tolrà, de gran anomenada en el mon tèxtil. I en tercer lloc, l'any 1896 , foren propietat de Joan Vial i Solsona, coincidint amb l'època de màxim esplendor de la fàbrica i la colònia. Amb aquest nou amo l'empresa va tenir un creixement i una modernització importants tant com a fàbrica, com a colònia, ja que les dues parts van tenir importants ampliacions i millores. També d'aquesta època són els extraordinaris i emblemàtics edificis de la Torre de l'Amo i l'Església, construïts entre 1905 i 1908. La família Dalmau va conservar la propietat fins a 1917, que passà a ser regentada pels Germans Parera i Vives, per després de 1920 anar a parar a mans de Bartomeu Puiggros i Fills de Bartomeu Puiggros. Per passar, per fi, a 1930, a mans de Josep Balcells-Dolors Morató fins a 1963, quan tanca les portes, per ser adquirit uns anys després pels propietaris finals: Nerpel S.A. que van tornar a posar en marxa la fàbrica, van restaurar parts importants de l'edifici, com la Torre de l'Amo, que estava molt malmesa i van mantenir la propietat amb el nom de Balcells S.A. fins a 1990 quan va finalitzar definitivament el funcionament de l'empresa, pocs anys després de la mort del nou amo, Jaume Amor Ruiz, un dels últims grans empresaris tèxtils de l'era industrial. La Bauma es coneix com la més antiga de les tres grans colònies del municipi de Castellbell i el Vilar, la segueixen la Colònia Burés i la Colònia Borràs. Per arribar a la fàbrica s'ha de travessar un pont, propietat de la fàbrica, construït l'any 1859, i que diverses riuades han fet que calgués tornar-lo a reconstruir.

Església monumental, situada al peu de la carretera de Manresa a Terrassa, a mà dreta, en el barri de la Bauma. Forma part del conjunt de construccions de la colònia industrial de la Bauma. La planta de l'església presenta una gran nau central i dues laterals. L'espai interior està distribuït en tres trams, determinats per tres columnes a ambdós costats i tres més d'intercalats. L'absis és semicircular i en ell s'hi obren cinc finestres. Els vitralls laterals estan tapiats amb un envà per la part de dins, encara que visibles pel cantó de fora. Les columnes no són treballades, sinó senzillament buixardades. A l'altar major hi ha una escultura de la Sagrada Família. La façana principal presenta una porta adovellada, de mig punt i una gran rosassa, a mà dreta s'alça una torre circular. L'aparell és força irregular. A ambdós laterals hi ha quatre contraforts, obrats amb grans carreus. En conjunt l'església té un aspecte esvelt i amb verticalitat. Va ser construïda durant els anys 1905-1908 per iniciativa del senyor Vial, propietari de la fàbrica, i del Bisbat. L'església, juntament amb el casino i la torre de l'amo eren edificacions típiques de les "colònies" fabrils de l'època, i manifesten la solidesa dels propietaris, enfront les cases humils dels treballadors. El projecte de l'església és de l'arquitecte A. Soler i March. Les obres es començaren el mes de gener de 1905 i s'acabaren a l'abril de 1908. Fou inaugurada pel Bisbe de Vic, Dr. Torras i Bages i hi assistiren també el governador Civil de B. Sr. Angel Osorio. La riuada dels dies 19-20 de setembre de 1971 va inundar les barriades de vora el riu, quedant molt deteriorades les dependències i el sòl de l'església. Els veïns de la Bauma van construir-la , tot aportant donacions en diner i treball.

Església de la colònia Monegal. Es tracta d'un edifici d'una sola nau allargada amb transsepte molt marcat. L'entrada es fa pels peus on hi ha una torre de secció quadrada. La coberta exterior és a dues aigües de teula romana i la interior, amb volta de creueria. La nau està flanquejada per dues capelles als peus, quasi tocant a la torre d'entrada; l'absis és de petites dimensions. Exteriorment recorda una catedral gòtica ja que té contraforts amb uns petits pinacles als laterals, la torre campanar és rematada per una agulla, les finestres són allargades, els arcs d'entrada del pòrtic, apuntats, etc. El parament és de pedra i maó perfectament treballats i disposats en fileres, donant un aspecte força homogeneïtzant. Església datada vers finals s. XIX, construïda quan s'organitzà la colònia tèxtil on està ubicada.

Edifici entre parets mitgeres, que consta d'una planta baixa i de dos pisos, amb coberta a dues vessants. La façana queda coronada per una arqueria i barbacana. L'edifici alterna elements historicistes (llindars i portalada ) amb altres elements formals de caràcter modernista (medallons, esgrafiats, sanefes i ceràmica). L'activitat industrial del segle XIX portà la indústria tèxtil a Granollers, que començà la seva creixença amb les manufactures cotoneres i llurs indústries auxiliars, estenent la trama urbana fora de l' emmurallat i prop de les vies de comunicació. Així, iniciaren l'allargassament del nucli urbà entre el Congost i el ferrocarril de França. D'aquesta manera, la carretera de Barcelona-Ribes es convertí en l'eix de la ciutat, zona de l'eixample al final del s XIX, on trobem representats els moviments arquitectònics dels darrers cent anys.

És una casa representativa d'una família de fabricants de teixits. Consta d'una planta baixa i un pis amb golfes. La façana és de pedra picada en els marcs de les obertures i en les cornises, amb un sòcol de pedra tallada encoixinada, sobre el sòcol s'extèn un fris de ceràmica vidriada de color verd amb motius vegetals en relleu. La porta i les finestres tenen una decoració que recorda la dels capitells corintis. El balcó del primer pis té l'accés per tres arcades neogòtiques. La barana del balcó també ho era, però fou substituïda per una altra. La resta de la façana està arrebossada imitant la pedra picada. Una torre sobresurt en el xamfrà sobrepassant la teulada. El lloc on s'aixeca l'edifici estava urbanitzat abans del segle XIV. La casa s'edificà de segle XX per la família Arau fabricants de teixits i tintorers de la vila, però actualment ja no hi viuen.

Edifici d'habitatges entre mitgeres. De planta baixa, tres pisos i àtic afegit posteriorment. Composició clàssica i simètrica. Façana ordenada simètricament. Presenta en planta baixa un arc gran central carpanell i dos laterals rodons (l'un d'ells serveix d'accés a l'edifici). Façana centrada per una tribuna amb arcs recolzats sobre columnes, ocupant el primer i segon pis, al tercer galeria llindada, sostinguda per columnes. Balcons a ambdós costats de la tribuna, decorats amb brancals i llindes classicistes i baranes de ferro colat.

Edifici de pedra d'estructura irregular molt decorat en la seva façana. A la part inferior presenta unes arcades (en la part central) i un porxo que en els seus espais laterals comunica amb el pati posterior. Té dues ales de construcció molt més recent que el prolonguen i amplien i espatllen la construcció ja que aquests dos annexes són d'un estil racionalista degenerat que degraden força l'estructura antiga. Així mentre aquesta és totalment de pedra, la nova és d'alumini i vidre blau. A la planta baixa hi ha ubicada la Biblioteca Popular Joaquim Sarret i Arbós. Aquest edifici té caràcter commemoratiu de les gestes manresanes en la Guerra del Francès. L'any 1811 les Corts de Cadis acordaren erigir un obelisc quan fos possible. Però al cap d'un segle, el diputat Soler i March (germà de l'arquitecte) ho recordà al parlament tot presentant la proposta de canviar l'obelisc per un edifici cultural.

Edifici entre mitgeres situat al carrer del Roser. Es tracta d'una construcció formada per baixos, dos pisos i golfes. Les influències modernistes es fan ben paleses en la composició de la façana, en els materials constructius i, molt especialment, en la profusió dels elements decoratius emprats (finestra oval, reixes de ferro i vidrieres). La casa fou reformada a principis dels anys trenta, moment en què augmentà la seva altura i fou aixecat el segon pis, amb la tribuna característica que sobresurt del perfil. Destaca també el coronament de la façana, amb una mena de frontons de composició mixtilínia i ulls de bou. Aquest edifici s'atribueix a Alexandre Soler i March, si bé aquesta atribució no és del tot segura. L'any 1931, el seu propietari, Joan Ramon Selgas, encarregà la reforma de l'habitatge a Josep Marfà, el qual va respectar força l'estil original de la casa. Durant uns anys, als baixos de l'edifici s'hi ubicà el servei de correus.

Església d'estil neoromànic concebuda al segle XX com un exemplar pur de les formes romàniques del segle XI sintetitzant grans aportacions del romànic català de diferents llocs per tal d'aconseguir un prototipus d'església romànica. L'estil emprat dins les formes historicistes és el Primer Romànic o Romànic Llombard: té arcuacions cegues, bandes llombardes, arcs de mig punt, voltes de canó, campanar de pisos i separat de l'església i carreus regulars col·locats a trencajunt. El cimbori que corona el transsepte forma una planta de creu llatina que tendeix a la creu grega. Té tres absis en degradació i el central té tres absidioles. L'església Neoromànica de la Mare de Deu del Roser de la Colònia Gomis fou inaugurada l'any 1930 i és obra de l'arquitecte manresà Alexandre Soler i March. Fou l'ultima obra del conjunt de la Colònia format per la fabrica, els grups d'habitatges pels treballadors i el conjunt de l'església amb les dependències religioses. La Colònia havia estat fundada l'any 1891 per l'industrial manresà Francesc Gomis i Soler i es dedica fins els últims anys a filats i teixits de cotó.