Programa d’oficina i apartaments aixecat sobre una estructura preexistent, hereva del Pla Mercadal (1962, rev. 1974). L’acció municipal revisà intensitats a partir del 1980 i negocià situacions de facto. Aquí, tot desconstruint allò existent, es busca una certa asèpsia compositiva, una llei en què horitzontalitat, repetició i textura siguin prou llenguatge. L’àtic es tracta a manera de capsa de vidre, en un intent dubtós de mescla amb el cel que és, alhora, un èxit d’abstracció i neutralitat. Vist el patètic final de la fallida operació Pirineus (davant per davant), algun projecte ha maldat, finalment, per qualificar la plaça.

L’edifici és situat en un extrem del polígon de Bellvitge, a tocar de la Gran Via de les Corts Catalanes. La posició que ocupa afavoreix el seu paper de motor de la renovació urbanística de la zona i, en estar situat perpendicularment a l’autopista, evita ser un obstacle visual per als habitatges de Bellvitge i crea una nova façana urbana al passeig que ell mateix genera. Aquest fet implica la supressió d’una cicatriu històrica, en desaparèixer la condició de l’autopista com a frontera física del territori. El programa es distribueix entre l’edifici en alçària, que allotja l’hotel, i un sòcol de gran longitud que acull el Centre de Congressos i el Club Esportiu. La unió entre aquests dos cossos té lloc per mitjà d’un atri vidrat que abasta sis plantes. La torre separa clarament tots els elements estructurals i de comunicacions dels espais funcionals, per mantenir diàfans els espais dedicats a les habitacions.

Barcelona sempre s'ha caracteritzat per tenir una especial sensibilitat i respecte pel seu passat, però alhora per la seva contundent aposta de futur i avantguarda. Las Arenas n'és un clar exemple, i posa de manifest la confluència dels dos conceptes: respecte arquitectònic historicista i aposta tecnològica. L'antiga plaça de toros, en desús des del 1989, després de més d'un segle havia esdevingut un símbol. No tant pel seu valor arquitectònic com per haver quedat enregistrada a la retina dels ciutadans. Per això el projecte arquitectònic s'orienta cap al seu manteniment, com una segona pell exterior de la nova edificació. Tanmateix, aquesta preservació comportava una gran complexitat tècnica: en primer lloc, pel seu deteriorament físic evident; i, en segon lloc, pel seu estrany nivell, a 4m d'alçada sobre els carrers perimetrals. L'esforç tècnic tenia com a objectiu presentar la forma cilíndrica, contundent i atípica. La solució per aconseguir crear una nova façana sota la façana existent va consistir a crear una gran via perimetral de formigó armat vist a la qual es transmet el pes superior. També de manera temporal, tota la façana es recolzava sobre una corona metàl·lica circular. Un cop restaurada, passaria a ser una mena de doble pell exempta de contacte directe amb la nova edificació. Una passarel·la metàl·lica circular compliria una triple funció: atirantament, passadís d'evacuació contra incendis i serveis, instal·lacions i proveïment de mercaderies. L'edifici compta amb un enorme buit central com a vestíbul de recepció a totes les activitats del complex, comercials, lúdiques i d'oci, des d'on observar la vida i l'efervescència de moviment del conjunt. La coberta de l'edifici va ser un altre dels grans reptes de resolució tècnica i estructural, ja que es va independitzar de la resta de l'edificació per remarcar-ne el sentit de flotabilitat. Allà es disposa una de les cúpules més grans d'Europa, amb multitud d'usos i possibilitats, així com un passeig perimetral des del qual gaudir de la magnífica vista de Barcelona, a 27 m d'alçada i amb més de 300 m lineals de recorregut. Un espai voltat especial en el context d'una ciutat que sempre n’ha mancat d'aquests i que remarca la singularitat del projecte; sempre en línia amb la identitat de Barcelona. I un projecte desenvolupat en col·laboració amb Richard Rogers, aportant i complementant punts de vista per anar més enllà dels objectius marcats inicialment.