Grans camions arribaven periòdicament des de la central al garatge subterrani connectat amb la caixa forta i d'allí els diners es traslladaven amb muntacàrregues a uns petits garatges a la planta superior des d'on es distribuïa amb furgonetes als diferents bancs locals. Unes petites oficines completaven un programa que generava molt poca activitat urbana i unes estrictes mesures de seguretat exigien que l'edifici estigués totalment aïllat de les edificacions veïnes. El seu emplaçament més adequat hagués estat en un descampat i al costat d'un accés d'autopista. Paradoxalment el solar escollit es trobava en una de les zones de més activitat de l'eixample gironí, formava part d'una illa en edificació tancada i just en un punt singular on el gir de la Gran Via feia que es convertís inevitablement en un important final de perspectiva en el qual destacaven una enorme mitgera i unes descuidats darreres a l'espera que l'illa completés el seu volum previst i les amagués. D'altra banda, davant el solar i a l'altre costat de la Gran Via, estava prevista l'obertura de la gran Plaça de la Constitució i conseqüentment el nou edifici tornava a ser protagonista des d'un altre punt de vista. Un parell de delicades i petites edificacions contigües acabaven de completar un paisatge heterogeni i desordenat, al qual no semblava que un edifici baix i discret li pogués donar resposta adequada. El projecte va proposar augmentar artificialment el volum estrictament necessari que el programa demandava per tal de disposar de material suficient com per manipular-lo i fer front a tots els temes urbans. Un semicilindre amb el seu eix centrat en la prolongació visual de la Gran Via acollia un sobredimensionat pati d'operacions i s'adossava pel seu pla axial a un cos prismàtic de menor altura que seguia les directrius dels carrers secundaris i contenia garatges, oficines i arxius . Una part del semicilindre continuava per sobre del prisma mentre es podia veure des de la Gran Via i una planta d'instal·lacions a la coberta ajudava a augmentar encara més el volum final. Tant la tanca desmesuradament alta i massissa que va envoltar el banc, com el petit local que casava amb els elegants edificis veïns, volien camuflar la seva condició d'edifici aïllat i mantenir les alineacions de l'illa en un intent de no interrompre la definició volumètrica dels carrers . Tota la construcció estava plantejada amb murs portants d'obra de fàbrica per les mateixes raons de durabilitat i economia en el manteniment esgrimides en altres obres construïdes en aquells anys i l'opció escollida es va posar clarament de manifest tant en la configuració dels alçats com en les traces de les plantes.

El programa inicial d'aquest projecte descrivia un conjunt edificat que havia d'albergar les instal·lacions de tractament i recepció de senyals de satèl·lit, una central de telefònica i els locals de gestió i venda d'aquests serveis. Aquestes funcions s'agrupaven en les dues construccions principals: un edifici representatiu amb despatxos i una sala d'exposicions amb un petit bar; i un edifici tècnic que és el teleport pròpiament dit. Al programa apareixien també un control de seguretat i uns locals per a instal·lacions convencionals. De tot això només s'ha construït l'edifici tècnic i els d'instal·lacions i control. A l'edifici tècnic, la importància de la xarxa de connexions i la seva freqüent modificació deguda a les innovacions tecnològiques van portar finalment a una planta quadrada totalment envoltada per un passadís perimetral d'accessos i servei. Per completar l'eficàcia d'aquest passadís i la flexibilitat de les connexions s'han col·locat nombrosos conductes verticals que permeten el pas directe de les instal·lacions des de la planta baixa a totes les altres, inclosa la de coberta. Una certa homogeneïtat en els locals que formen l'edifici, el marge de les superfícies i la seguretat amb què s'ha de tractar un programa evolutiu van dur a resoldre la planta amb una trama ortogonal. En cadascun dels seus nusos se situa un pilar circular de formigó, i els envans es col·loquen sempre dins de les línies d'aquesta retícula. Es tracta, doncs, d'una estructura porticada perfectament isòtropa, en la qual els tancaments es subordinen totalment a l'organització de l'entramat. Els problemes constructius i de disseny es concentren, com sempre, a les vores. Per suportar el passadís, els pilars perimetrals es deformen, acartelándose a partir de certa altura per sostenir unes lloses prefabricades situades a l'altura del fals sostre dels locals interiors. L'edifici tècnic està envoltat per un tancament lleuger format per una fusteria d'alumini totalment de vidre i practicable, que acompanya els passadissos perimetrals en les dues plantes superiors i, a través d'ells, proporciona llum i vistes als locals de treball. Aquest tancament s'interromp en totes les cantonades de l'edifici.

El dipòsit que va aixecar Josep Fontseré el 1874 reuneix les virtuts de la bona construcció, de la facilitat per adaptar-se a usos canviants i de la capacitat per entendre i millorar el lloc on està situat. Un magnífic exemple de bona arquitectura. L'edifici estava en perfectes condicions físiques després que es fes servir com a pavelló a la Fira Internacional de 1888 i posteriorment acollís un centre hospitalari, un magatzem municipal, un plató cinematogràfic i es convertís també en punt important de descans de nombroses aus migratòries. El projecte va proposar enderrocar totes les divisions interiors, la part central del forjat intermedi, i obrir cinc lluernaris al centre geomètric de la coberta que van equilibrar la llum perimetral i van establir una relació visual i calidoscòpica entre l'interior i el terrat. Per qüestions de seguretat, a la gran massa d'aigua que s'havia previst emmagatzemar mai se li va permetre arribar a la vora superior del dipòsit i la nova proposta la va substituir per una fina làmina situada al capdamunt. Va millorar així l'antiga imatge de l'estany permanentment mig buit i es va resoldre el problema de les càrregues verticals, accions sísmiques i estanquitat en disminuir el pes i formar una càmera intermèdia de seguretat entre el fons del nou vas i el de l'antic. Pel que fa a l'interior, dues elaborades peces prefabricades de formigó, una com a forjat i una altra com suport, van organitzar uns altells discontinus a tres metres d'alçada sobre el terra de la sala. Tractats com mobles dins l'enorme espai, van augmentar la superfície d'ús, van contenir totes les voluminoses instal·lacions que l'edifici necessitava i van donar lloc a una gran diversitat d'espais de lectura, des d'uns de molt recollits i casolans a d'altres amb visions més àmplies i alçades espectaculars . Si exceptuem les noves claraboies, tot, inclòs el nou estany, es va superposar delicadament sobrel'edifici sense ferir-lo. Tot podia desmantellar-se perquè aparegués de nou el suport original intacte. La recerca de l'expressió formal d'aquesta estratègia va guiar el projecte en tots els seus aspectes. De nou un exercici de reflexió sobre la relació entre arquitectura i decoració.

El conjunt es va emmarcar dins de el Pla d'Ordenació Urbana de la façana a l mar de la Vila Olímpica de Barcelona, que fixava rígidament volumetria, tipus de coberta, pòrtic adossat i maó vist. La preocupació del projecte es va centrar en donar la màxima llibertat d'ús a l'espai destinat a cada habitatge. Els pilars plans de formigó embeguts en el gruix de la façana, les instal·lacions ordenades i els buits a l'exterior iguals i equidistants es van dissenyar per facilitar els canvis futurs, inevitables i imprevisibles.

El barri de Raval es va situar entre les segones muralles de la Rambla (1260) i les terceres i últimes de Les Rondes (1336-1387). Allà van conviure els establiments, els serveis i les activitats considerats molestos amb els camps de cultiu, la casa pagesa i la casa gremial. Les frustrades expectatives de creixement en la Baixa Edat Mitjana van deixar una gran quantitat de sòl disponible que va propiciar la instal·lació de nombrosos edificis religiosos com a conseqüència de l'apogeu del catolicisme que va caracteritzar l'època. El període culminant d'aquest llarg procés que va convertir el Raval en un barri de convents el podem situar entre el segle XV i l'acció desamortitzadora de Mendizábal el 1837. La seva enumeració seria extensíssima. Sobre la zona en que es va centrar l'estudi poques van ser les transformacions que es van produir durant l'absolutisme il·lustrat i la revolució industrial si exceptuem l'obertura del carrer Joaquim Costa i la interessant urbanització sobre els antics terrenys de l'Convent de l'Carme realitzada el 1875. El centre d'atenció de la ciutat es va traslladar a l'eixample Cerdà i aquesta zona de Raval va quedar com un nucli oblidat, amb una important presència de grans edificis molts d'ells en desús i situats en una trama típicament medieval que dificultava el seu accés peatonal i rodat. Un món ple de possibilitats en ple centre de la ciutat i ignorat per la majoria dels barcelonins. El primer Ajuntament democràtic va començar a interessar-se pel barri i al juliol de 1980 va encarregar un estudi sobre les possibilitats que el Convent dels Àngels, l'Antiga Casa de la Caritat i l'Antiga Casa de la Misericòrdia, poguessin oferir per acollir nous usos que els donessin un renovat sentit i actuessin com locomotores de revitalització de tota aquesta part de la ciutat. El treball havia de proposar també una ordenació dels espais lliures i una proposta d'accessibilitat que se suposava que els nous usos exigirien. L'ambigüitat de l'encàrrec va resultar beneficiosa per al desenvolupament de la feina en el sentit que els objectius del projecte i la pròpia àrea de l'estudi es van anar concretant i evolucionant de mica en mica segons la seva pròpia lògica interna. Al gradual coneixement de factors preestablerts (estat patrimonial de l'Ajuntament i la Diputació, criteris rígids i llavors inamovibles del Pla General Metropolità, relació dels edificis catalogats pel seu interès històric i artístic, consciència dels orígens, creixement i importància històrica del Raval, l'evolució dels seus usos ...) se li van anar superposant primers temptejos sobre les reformes i ampliacions dels edificis importants, les seves possibles noves destinacions, els nous buidats urbans que els havien de donar marc, el reforçament i nova creació de recorreguts de vianants, l'accessibilitat rodada, els nous aparcaments ... i el com representar tot allò. I d'aquesta manera es va anar configurant una zona d'estudi allargada i que centrada en els tres grans conjunts esmentats s'estenia paral·lelament a les Rambles des del Liceu fins al Seminari. Des d'un bon principi el projecte va mirar al barri des de lluny, des de les altures, i ho va entendre com un baix relleu en el qual un escultor amb una delicada eina hagués anat practicant unes subtils incisions en una massa compacta i uniforme. Aquests buidats eren molt variats i els havia allargats, rectes, corbs, rectangulars, quadrats, regulars, irregulars, canviaven d'amplada i de longitud i tots ells constituïen un conjunt extraordinari. El projecte va partir de la convicció de que el protagonista i el valor indiscutible del Raval era la riquesa i varietat d'aquestes extraccions, moltíssim més complexes i riques que les de l'eixample o que les inexistents al suburbi perifèric. Les rambles, carrers, places, jardins tancats, passatges i galeries es relacionaven entre si configurant un teixit variadíssim i complex que el projecte volia entendre, respectar, consolidar i continuar. I aquesta riquesa i varietat de l'espai públic va assolir un altíssim nivell d'obra d'art excepcional gràcies a la col·laboració imprescindible d'una arquitectura sàvia i discreta que tenia com a principal objectiu el definir i qualificar els buits que tenia al voltant, formant amb la ciutat un tot indissoluble . El projecte va començar amb un dibuix en un gran paper vegetal d'1 x 4 m en el qual es va representar la zona escollida i amb especial atenció totes les plantes baixes dels edificis importants. La realització necessàriament lenta del dibuix va facilitar el descobriment gradual de les maneres que van utilitzar els arquitectes del Liceu, de la Virreina, del Teatre Romea... entre molts d'altres, per manipular els models acadèmics establerts i transformar-los en organismes més complexos al servei directe de l'entorn urbà en que estaven situats. Tot el contrari del que van representar l'Institut Antituberculós (1936) i posteriorment el MACBA (1995), concebuts com edificis aïllats aliens a la ciutat i incapaços de generar un espai públic controlat i digne al seu voltant. El que van fer en realitat va ser fer-li mal i que apareguessin per primera vegada al barri un sense nombre de racons, tanques, reixes, mitgeres eternes i visions impúdiques d'interiors d'illa oberts a carrers i places. L'actuació més radical i arriscada del projecte va ser la proposta de creació d'una gran plaça de 130 m de llarg i 52 m d'ample que posava en evidència i relacionava els quatre grans protagonistes de barri: l'antic Convent dels Àngels, l'antiga Casa de la Caritat, el conjunt de la Misericòrdia i la magnífica urbanització de l'Carme. La hi va imaginar com una explosió d'espai i llum a la qual s'accedia a través d'unes carrerons estrets, banyades per la seva característica llum zenital. Un buit sense arbres, amb un paviment dur i que contenia al seu interior el testimoni de dos edificis històrics aïllats: l'Església dels Àngels amb la seva capella annexa i el preciós edifici gòtic de l'Antiga Casa dels Infants Orfes. Tres grans aparcaments connectats entre si per un passatge soterrani convertien tota la zona en una còmoda àrea de vianants. Es van iniciar els primers enderrocs i d'acord amb el que preveu es va edificar el racó sud de la gran plaça. Es van recuperar i van consolidar parts de el vell convent i se li van juxtaposar diverses peces heterogènies que tapaven visualment mitgeres, façanes posteriors, patis de veïns, evitaven racons i obrien nous accessos i nous camins de vianants. La peça més important del conjunt no podia ser més gran del que va acabar sent, en realitat una pantalla de molt poca profunditat que havia d'acollir uns usos que sempre van ser imprecisos i canviants. El projecte va intentar dissimular totes aquestes circumstàncies i no oblidar que la seva missió fonamental era la de contribuir a cenyir el gran espai públic que tenia davant i donar a el mateix temps una primera referència sobre el caràcter monumental que es volia donar a la futura plaça. Alguns canvis en el Pla General Metropolità i una gradual concreció en els continguts dels edificis van permetre el 1987 avançar en la definició d'enderrocs, ampliacions d'edificis i formalització dels espais urbans al voltant de l'antiga Casa de la Caritat. Els canvis van ser fonamentalment dos. D'una banda es va abandonar, per la seva excessiva rigidesa, la idea de l'ampliació de l'edifici a força de continuar la seva estructura de patis abraçats per crugies iguals i estretes i es va proposar conservar només el preciós Pati de les Dones i donar més llibertat a les futures construccions. I d'altra banda el canvi de qualificació dels solars entre la Casa de la Caritat i els habitatges de l'Carrer Tallers va permetre proposar una nova edificació que amagués les seves façanes posteriors i definís un nou espai públic que relacionés la Casa de la Caritat amb un dels costats del conjunt de la Misericòrdia. Van aparèixer així una nova sèrie de places de diferents mides i caràcters abraçades pels grans edificis i sempre relacionades entre si per carrers estrets. Les noves construccions es van imaginar permeables als vianants en planta baixa, seguint els exemples de l'Hospital de la Santa Creu o de la pròpia Casa de la Caritat, exemples magnífics de com grans volums no trenquen l'escala petita del barri i eren capaços de permetre recorreguts alternatius i oferir al seu interior espais tranquils d'un gran confort i amabilitat. Moltes d'aquestes propostes no es van seguir.

El solar on s'havia d'aixecar l'equipament era un retall sobrant d'un camp de futbol veí i el barri un mostrari d'heterogènies construccions navegant desorientades en un caos travessat per vies de circulació. El projecte es pot considerar com un exercici de manipulació d'un model acadèmic establert amb la finalitat deposar un mínim d'ordre a un entorn desestructurat. L'edifici va acabar configurant-se en un volum que només s'entén des de la preocupació per la definició dels buits circumdants i de la posada en relleu de l'entrada a la zona esportiva propera.

La casa Salvans es va construir en un magnífic hort envoltat per un mur de pedra que de vegades aguantava les terres exteriors, altres vegades les pròpies sobre les veïnes i a la zona més alta girava sobre si mateix i es convertia en un aljub. En l'únic punt on coincidien els desnivells exteriors amb el pla horitzontal interior estava situada la porta d'accés que es va conservar en el projecte. Tot el recinte havia quedat envoltat pel creixement gradual de la vila i el nou edifici volia contribuir a donar continuïtat als plans de façana de les cases entre mitgeres veïnes i que definien amb tanta precisió el buit dels carrers. Incomprensiblement les ordenances obligaven a aixecar un edifici aïllat i el projecte va pretendre superar aquesta contradicció.

Entre els anys 1836 i 1840 es van iniciar, en l'extens solar que ocupava des de 1593 el Convent dels Carmelites Descalços de Sant Josep i a la zona més propera a les Rambles, les obres de construcció d'una plaça monumental projectada per Francesc Daniel Molina que va dibuixar una arquitectura harmoniosa i ordenada a la qual se superposava una estricta columnata jònica que suportava una terrassa correguda de generoses dimensions. En aquesta plaça tan digna i inacabada es va instal·lar el Mercat de la Boqueria, un dels mercats temporals més populars de Barcelona i que va acabar cobrint-per raons pràctiques amb un cobert metàl·lic permanent, enganxat de mala manera als edificis circumdants impedint la percepció de la seva magnífica arquitectura. D'altra banda entre el mercat i l'Antic Hospital de la Santa Creu es trobava l'anomenada plaça de la Gardunya, que en realitat era un descampat provocat pels bombardejos soferts durant la guerra civil i que es feia servir com a zona provisional de càrrega i descàrrega. L'any 2006 l'Ajuntament va mostrar voluntat per iniciar una operació de reforma i millora del mercat i del seu entorn. El projecte va anar orientant-se cap a la formació de tres peces: la placeta del Dr. Fleming donant al carrer del Carme, la placeta del Canonge Colom donant al carrer de l'Hospital i la gran plaça formada pels esmentats buits de la Gardunya i Sant Josep . Uns habitatges concebuts a la manera dels plantejats per Francesc Daniel Molina per una banda i la nova seu de l'Escola Massana de l'altra eren les noves construccions que es proposaven per definir-les. Resolts subterràniament els problemes de càrrega i descàrrega, el gran protagonista de la proposta era aquest enorme buit, de 166 mx 84 m, pràcticament tres vegades la mida de la Plaça Reial i ocupat en part pel 'tinglado' metàl·lic del mercat del què el projecte va voler subratllar la seva temporalitat, el seu caràcter cal·ligràfic, el seu caràcter de cobert, el seu caràcter secundari amb relació a l'ordre superior de l'arquitectura circumdant. Seguint una de les primeres intencions apuntades en el projecte 'Del Liceu al Seminari', es va separar tot el que es va poder de l'arquitectura circumdant i es va insistir moltíssim en que el mercat de la Boqueria era un 'tinglado' i no un edifici tancat, un d'aquests coberts lleugers, alts de sostre per facilitar la ventilació natural, sense façanes tancades i amb persianes verticals per protegir-lo de el sol i de la pluja. No volia perdre el caràcter de mercat mediterrani que representava la Boqueria a tot el món i que l'emparentava tan directament amb Palerm i Istanbul. Es van substituir les tradicionals proteccions verticals per cristalls horitzontals matisats penjats de la coberta, incrementant així la il·luminació natural del mercat i millorant la percepció de la columnata perimetral des de qualsevol punt del seu interior. La reducció de llocs de venda que aquestes operacions portaven implícites es va compensar amb la proposta d'una ampliació cap a la zona de l'Hospital, tractada com una prolongació de l'antic amb la intenció afegida d'equilibrar la concurridísima entrada des de Les Rambles. Per no debilitar la concepció de cobert tractat a la manera d'un agradable bosc espès, protector, exempt i isomorf al què es podia accedir per qualsevol punt del seu perímetre, es va construir l'imprescindible edifici de serveis el més petit en planta possible i en el punt que seria, després de l'ampliació, el centre geomètric del 'tinglado'.

Al solar de 13.818 m2 estava previst construir un gran edifici d'oficines de 34.538 m2 i un geriàtric municipal de 12.000 m2. El lloc rebia les influències de les traces de l'Fòrum, de la quadrícula de Cerdà, de la Diagonal i de l'antiga carretera de sortida a França, i les edificacions que l'envoltaven tenien altures i caràcters molt diferents. El projecte va voler entrellaçar i donar continuïtat a totes aquestes diversitats. La resposta va ser un volum fragmentat de planta trencada que buscava de tant en tant aquelles arestes verticals que asseguressin la continuïtat visual dels carrers perimetrals i conformés una plaça interior que recollís els carrerons del nou barri d'habitatges de baixa alçada que s'havia de construir al solar veí. També en alçada estava atent al que succeïa al voltant i oscil·lava des dels 100m a la zona més pròxima a l'esplanada del Fòrum fins als 15m quan s'apropava als habitatges veïns. El projecte se sentia proper a una certa tradició exemplar d'altres torres barcelonines que renunciaven a ser exemptes per emergir en canvi d'una massa edificada respectuosa amb les altures i les alineacions de la ciutat propera, sempre amb el propòsit de garantir la seva continuïtat i evitar que el recorregut de vianants quedés interromput per incòmodes buits descontrolats. L'edifici alt tenia una façana formada per una fulla interior vidriada i per una altra exterior metàl·lica que feia de protector solar. No sempre aquestes dues pells eren paral·leles i properes, l'exterior estava atenta a la lògica urbana i la interior a la de l'edifici mateix.

L'Ajuntament de la ciutat va promoure una operació ambiciosa de revitalització del barri de Roquetes mitjançant la construcció d'unes noves oficines municipals i d'uns habitatges protegits. Amb aquest material volia revitalitzar l'activitat a la zona i donar continuïtat a dos teixits urbans diferents i confrontants, un en pendent i autoconstruït durant els anys seixanta, i un altre en pla i format per un eixample més recent i amb un altre tipus de promoció immobiliària que li donava una escala diferent. El projecte va apostar per la creació d'una plaça generosa que va quedar definida per una edificació contínua que l'abraçava i que contenia tot el programa requerit. Situada sobre un terreny amb molta pendent va buscar l'horitzontalitat, va aconseguir evitar les rampes d'accés a l'aparcament subterrani que sempre trenquen el pla generant zones indefinides i tenebroses i es van plantar el màxim nombre de plàtans possibles. L'edifici de l'Ajuntament va estar molt atent a les nombroses virtuts que tenien les autoconstrucció cions veïnes, especialment a la seva extraordinària riquesa en les transicions entre exterior i interior basades normalment en seqüències en què abundaven patis, terrasses, pèrgoles, arbres o plantes. Tot això va influir en diferents temes i especialment en la manera d'entrar, que es va plantejar a través d'un pati mig amagat, protegit per un gran arbre i tractat com un generós vestíbul des del qual es podia accedir a qualsevol dependència interior. El seu aspecte general, des dels seus gestos en planta perquè fos vist des de dos carrers principals que penetraven en els teixits adjacents fins al tractament de la seva volumetria trossejada en unes zones o tractada amb més èmfasi en unes altres, va néixer de la voluntat de donar la màxima continuïtat als dos teixits i de presidir i donar sentit a la plaça.

El tema va consistir en adequar una antiga fàbrica com a espai polivalent i sala de reunions de l'Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya (ITEC). El local venia definit per una successió ordenada d'onze pòrtics de formigó armat, format cadascun d'ells per quatre pilars que definien tres naus que recorrien tota la seva longitud, des del carrer fins al centre del pati interior d'illa. La intervenció es va plantejar com un joc de mínims, sense camuflatges d'allò existent i aprofitant i subratllant tot el que es va considerar positiu, que era gairebé tot. La decisió més important va ser la de crear un pati en el qual unes lames orientables, que permetien un control a voluntat del sol i de la llum, van substituir part de l'antiga coberta. Uns miralls verticals de gran format van cobrir una de les seves cantonades, provocant un efecte de artifici que quadriplicava visualment l'espai. Per facilitar la versatilitat de la zona destinada a usos polivalents es van fer dos estintolaments als pilars que més molestaven. Les cadires i tarimes mòbils es podien ordenar fàcilment en diverses distribucions seguint les marques de diferents colors pintades sobre el terra de fusta. Aquesta superposició de grafismes recordava la dels camps de joc en que es practiquen alternativament diversos esports.

El planejament responia a un model de ciutat radicalment diferent al d'una ciutat mediterrània i el projecte no va trobar cap escletxa per on canviar els seus propòsits. El pla havia fixat una edificabilitat de 32 940 m2 a repartir entre tres edificis perfectament definits en les seves ocupacions màximes, en les seves altures obligatòries i en la seva posició en planta. El projecte es va concentrar en optimitzar l'habitabilitat en aquell marc tan rígid i intocable. En les dues torres es va aprofitar la màxima ocupació permesa perquè facilitava l'organització de diferents mides i distribucions dels habitatges i es va renunciar clarament a l'obsessió compositiva per l'esveltesa com si d'un valor indiscutible es tractés. Les dues van arribar a l'alçada màxima obligatòria i l'excés d'edificabilitat que hagués resultat si totes les plantes haguessin estat iguals a les baixes es va reduir i va ajustar mitjançant unes extraccions a l'volum general. Unes extraccions que anaven augmentant a mesura que guanyaven alçada i que es van realitzar en zones que donaven a nord, en zones sense vistes al mar o bé en les arestes més pròximes entre els edificis. A les torres i en cada nucli d'escales i ascensors es van definir una sèrie de bandes que els embolcallaven totalment a la torre gran i només en tres de les seves cares a la petita. D'aquestes bandes la més propera era el passadís d'accés als habitatges. La següent, de 50 cm de gruix, l'ocupaven pilars i instal·lacions. A la banda més ampla de 8 m de gruix es van distribuir els habitatges sense cap element vertical fix i amb una total llibertat per decidir mides i distribucions. El seguia una altra de 50 cm ocupada una altra vegada per instal·lacions, pilars i els tancaments envidrats de sòl a sostre que la separaven de les terrasses corregudes de 3m de voladís. Per les seves dimensions i per la protecció del sol, del vent, del buit i de les mirades alienes que li proporcionaven unes persianes corredisses de lames orientables d'alumini, es van convertir en una estada més de l'habitatge, en un nou element de comunicació entre totes les seves peces, en un generós espai intermedi entre interior i exterior de tanta tradició mediterrània. I tot això gràcies a unes ordenances sensates que no penalitzaven les terrasses amb pèrdues d'edificabilitat. En aquelles cares que van sorgir de les extraccions practicades al volum general i en les que no podien construir-se terrasses, es van utilitzar però els mateixos elements compositius que a la resta de les façanes. Voladissos, baranes i persianes estaven també allí presents encara que amb altres mesures i relacions per tal que l'edifici no tingués un davant i un darrere. Les façanes de l'edifici baix es van tractar amb els mateixos recursos que les de les torres, buscant que els tres edificis al superposar-se es confonguessin i es percebessin com una massa única, informe i canviant.

Els habitatges que completaven el perímetre van afrontar com donar ús a les cobertes, normalment grans superfícies inútils que acaben en el més absolut abandonament. Es van redactar unes ordenances que sense incrementar l'edificabilitat fixada augmentaven en una planta l'altura permesa, de manera que es van poder organitzar uns volums en els quals cada planta era més petita que la inferior, donant lloc a l'aparició d'unes generoses terrasses descobertes a la majoria dels habitatges. Aquella coberta perduda es va fragmentar a diferents nivells i es va convertir en una sèrie d'espais útils i generosos al no comptar com a superfície construïda. I des d'un punt de vista formal l'escala resultant dels nous edificis casar millor amb la dels edificis veïns. Els sistemes constructius, materials, colors, sòcols, fusteries, baranes ... van ser els mateixos tant en els habitatges protegits com a l'edifici de l'Ajuntament. Només la volumetria i els buits que donaven resposta als grans espais interiors distingien la casa de tots de les cases de cadascú.

El nou edifici es va situar prop de el Monestir de Sant Benet de Bages. El riu Llobregat abraçava allà, amb un gest brusc, uns magnífics camps de cereals i vinyes que van acollir l'imponent monestir romànic i després la fàbrica tèxtil Carbó. Dos monuments del passat que testimoniaven amb gran claredat i força expressiva dos moments brillants de país. El nou edifici no va voler erigir-se com un element que desdibuixés els anteriors ni els tragués protagonisme i va buscar allunyar-se de les seves concepcions arquitectòniques, constructives i geomètriques. Ja en els dibuixos inicials van aparèixer uns traços que no feien referència a tipus edificatoris coneguts, sinó més aviat insinuaven formes mal·leables, pastoses, de geometries amorfes que suggerien adaptació i camuflatge. D'aquesta manera el nou organisme va anar respectant amb facilitat antigues parets, tanques, camins, escales, plantacions ... i adaptant-se als canvis constants d'un programa inconcret que el va obligar a anar canviant de mida, ocupació i altura, arribant fins i tot a abraçar la veïna casa dels antics propietaris en una demostració permanent de la seva gran docilitat i flexibilitat. Un sòl tècnic, un cel ras generós i una planta lliure van reforçar la voluntat que pogués acollir l'imprevisible. L'edifici va pretendre que des de l'interior es visqués l'experiència d'estar en un lloc envoltat per la natura, d'estar dins d'ella, de poder veure els arbres, els ocells i la pluja des de molt a prop. Per aquest motiu el pla vertical que separava interior i exterior es va plantejar totalment vidrat. Una superfície que segons les intensitats de les llums era transparent o reflectant, de manera que de vegades el volum edificat desapareixia i en d'altres s'integrava totalment amb l'entorn en reflectir l'exterior com si d'un mirall es tractés. El control del sol, de la llum i de la intimitat es va aconseguir mitjançant una façana complexa d'un gruix variable que oscil·lava de zero a la zona d'entrada a 13m la zona més ampla. Era una banda definida pel pla vertical de vidre que tancava l'edifici per una banda i per una paret de pràcticament la mateixa altura per l'altre. Aquesta paret va aprofitar trossos d'antics murs de pedra que es van perllongar amb nous murs de formigó i en algunes zones se li van obrir grans finestrals que permetien vistes controlades cap al paisatge. Entre aquests dos plans verticals es van instal·lar umbracles horitzontals situats al mateix nivell que el cel-ras interior i es van plantar arbres per garantir la protecció solar i la qualitat de la llum. Aquesta façana gruixuda i d'amplada variable resolia amb facilitat el compromís entre la forma interior que l'edifici necessitava i la forma exterior que el lloc reclamava, i creava a més un espai intermedi tranquil i enjardinat que perllongava visualment l'espai interior i formava amb ell una unitat indissociable. Uns generosos lluernaris verticals orientats a nord equilibraven la llum en les zones de la planta més allunyades de l'perímetre.

L'habitatge estava situat en una urbanització dels anys quaranta de segle passat i envoltada per una atmosfera general d'una qualitat poc freqüent, però amb els mateixos problemes d'arrencada que van haver de fer front la casa Penina, la casa Almirall o la casa Rognoni. A diferència del plantejat en aquells casos en què es van ignorar les obligades bandes perimetrals per cedir-les a allò públic o se'ls van adjudicar usos secundaris, aquí l'habitatge es va apoderar decididament d'elles, integrant-les a l'edificació, qualificant-los i concedint-los un paper protagonista en el resultat final de l'obra. Una tanca de fusta, de la màxima opacitat i alçada permeses per les ordenances va resseguir tot el perímetre de l'solar i també va perllongar a l'exterior les divisions de la casa. Així es van transformar aquelles bandes absurdes en una sèrie de patis, cada un d'ells associat a una dependència interior, i perquè la mútua integració fos la més completa possible es va decidir que les façanes fossin absolutament de vidre. Tots els vidres disposaven d'una cortineta i una cortina opaca enrotllables per controlar la llum a voluntat i unes generoses pèrgoles horitzontals a base de lames mòbils van garantir la protecció solar en aquelles orientacions en que era necessària. Uns lluernaris verticals a nord il·luminaven les dependències interiors. L'edificació tenia una forma prismàtica de 32,4x8m en planta i 3,5m en alçada. La llosa de la coberta es recolzava, com en el projecte contemporani de la Fundació Alícia, sobre uns perfils metàl·lics de 7x7cm col·locats en el seu perímetre cada 1,2m. Una caixa adossada de formigó a l'entrada es va encarregar d'absorbir els esforços horitzontals. Un soterrani de la mateixa mida de la casa i un generós fals sostre resolien les instal·lacions. D'aquesta manera es va aconseguir una planta totalment lliure, fàcilment modificable, en un intent de que fins i tot tractant-se d'un edifici unifamiliar, la proposta no fos una resposta tancada a un programa determinat sinó que donés totes les facilitats per acollir inimaginables activitats en el futur. Totes les divisòries interiors a l'arribar a façana disposaven d'una porta, de manera que en moments determinats tota la casa podia usar-se com un espai únic que es percebia llavors com un biombo lleuger de fusta situat dins d'un prisma de vidre al que no tocava.