La casa es planteja com un indret que ha d’afavorir uns esdeveniments que transcendeixin els tòpics de la vida domèstica i les servituds del llegat tipològic de l’arquitectura. Es tracta d’una superfície de formigó de secció en forma de C que s’eleva en espiral tot formant quatre trams inclinats, al llarg dels quals es disposen els elements imprescindibles per incentivar les activitats. Les rampes se sostenen pels murs laterals, que són cecs i que, en tenir un sol punt de suport, formen extensos voladissos. La gènesi de la casa ve determinada per la lògica operativa dels programes informàtics emprats.

L’edifici té voluntat d’exemplificar, amb la seva construcció, una arquitectura sostenible, bioclimàtica, que fuig dels excessos de consum comesos al passat, i optimitza les instal·lacions fent que siguin més eficients i destinant-les principalment a l’eficiència energètica. Queda emplaçat a una illa de l’Eixample, al Poblenou, obviant-ne el xamfrà, que es deixa enjardinat. Té la forma d’un cub gairebé perfecte. L'estructura és perpendicular al carrer i totalment perimetral a l’edifici: dues pantalles metàl·liques gegantines, que es dobleguen sobre si mateixes en una poderosa jàssera que suporta tot l’edifici des de la coberta, formen les cares nord-est i sud-oest d'aquest. El conjunt forma un pòrtic en forma de C que només toca en aquests dos llocs el terra. Tots els forjats queden penjats d’aquest artifici. Sobre una planta baixa d’alçada considerable, l’edifici presenta vuit plantes tipus d’oficines vinculades al districte 22; (vivers d’empreses, parts públiques, etcètera) totalment diàfanes. La planta baixa, que té tot l’edifici penjat sobre seu, forma una plaça oberta sense ni un sol pilar, molt espectacular. Les façanes estan totalment envidrades i contrasten amb l’estructura, pintada de color verd festuc. La façana est, la principal, que conté l’accés, enfrontada amb Can Framis, està totalment envidrada i permet apreciar com tot l’edifici està penjat de la jàssera superior. La façana sud-oest està protegida per un compost plàstic inflat amb nitrogen, una pell activa que respon a les condicions climàtiques de l’entorn i augmenta o redueix l’aïllament tèrmic de manera automàtica. Aquesta pell forma la imatge més coneguda de l’edifici, que ha estat batejat pel seus autors com “la Pedrera digital”. Els interiors presenten una continuïtat i una espacialitat sorprenents, producte d’un disseny acurat dels paviments continus, dels cels rasos, de les serralleries, subtils i lleugeres. A les plantes superiors, l’edifici forma un atri que dóna ventilació encreuada a les oficines i crea un paisatge interior molt interessant.